Càmeres digitals
La immediatesa que ofereix a l’usuari la tecnologia digital avança de manera aparentment irrefrenable. Tanmateix, el sistema tradicional, amb els seus rodets i negatius, manté la seva hegemonia. Dels 76 milions de càmeres venudes l’any passat al planeta, només el 12% eren digitals. Encara són una opció cara si es compara amb les càmeres convencionals, de les quals es troben models de no més de 10.000 pessetes que ofereixen una resolució molt acceptable.
De tota manera, la bretxa entre unes i altres no para d’escurçar-se. Ja hi ha càmeres digitals de qualitat per 100.000 pessetes, tot i que si s’opta per una de professional, com les reflex digitals, s’haurà de desembossar més de mig milió de pessetes. Un altre escull és l’exigència de disposar d’un ordinador per utilitzar-les, cosa que, ara com ara, al nostre país, no està a l’abast de tota la població. La tendència és clara: les càmeres digitals s’aniran imposant. Però, en una etapa de transició com aquesta, el millor que pot fer l’usuari abans de comprar-ne cap és sospesar què li ofereix cada sistema.
Aquestes càmeres substitueixen el rodet per un sensor que converteix la llum en impulsos elèctrics. La imatge es fixa en una memòria des de la qual, abans o després, s’haurà de realitzar el transvasament a l’ordinador. El que diferencia les càmeres digitals entre si és la qualitat amb què fan les fotografies i el sistema mitjançant el qual les guarden. Això no obstant, totes coincideixen en què han invertit el procés convencional de concebre la fotografia. L’habitual era que els usuaris lliuressin a les botigues de revelatge els rodets i recollissin les còpies en paper. Si volien introduir alguna instantània a l’ordinador, l’havien d’escanejar, amb la minva de qualitat que això encara suposa. Les càmeres digitals donen la volta al procés. Des d’un principi creen un arxiu digital que conté la imatge i que ja està llest per a la seva manipulació electrònica. Si d’aquí l’usuari vol obtenir una còpia en paper, ho haurà de fer a través d’una impressora. Així doncs, en aquest cas, la pèrdua de qualitat es produeix en el pas al suport físic.
A l’hora d’escollir una càmera digital cal fixar-se en què permeti, almenys, 1.280 x 960 píxels de resolució real òptica o, el que és el mateix, 1,3 megapíxels. D’aquesta manera es poden aconseguir impressions de qualitat fins als 15 x 23 cm. L’adjectiu “real” quan es parla de resolució no és fútil. Si el fabricant ho omet pot ser perquè aquesta resolució no l’aconsegueixi la càmera, sinó un programa informàtic encarregat d’imaginar punts que l’objectiu no ha captat, cosa que es coneix com a interpolació. És, en definitiva, una trampa tecnològica darrere la qual es pot amagar un producte de qualitat mediocre.
El preu mínim d’una màquina amb aquestes característiques ronda les 100.000 pessetes. Per aconseguir una qualitat superior, que permeti imprimir còpies de dimensions més grans sense perdre nitidesa, el millor és una càmera de 1.600 x 1.200 (1,9 megapíxels), que costa unes 50.000 pessetes més, o de 2.048 x 1.531 píxels (3,1 megapíxels), el preu de la qual supera les 200.000 pessetes. A partir d’aquí, els preus i la qualitat es disparen, i només són útils per a usuaris professionals. Un detall important és que com més resolució permetin, més memòria requeriran per guardar les preses.
A més dels elements comuns amb la resta de càmeres (com l’òptica, el flaix i la comoditat d’ús), el format digital té les seves pròpies característiques. El visor (la pantalla que tenen els models de gamma mitjana i alta) permet el control real de les preses, en particular les que estan a prop. També és el lloc on es veuen les imatges ja preses. Tanmateix, en condicions d’il·luminació exterior forta resulta difícil una lectura correcta. Gasten molta electricitat, per la qual cosa, si no es pot apagar, la durada de les bateries se’n veurà ressentida. Bàsicament, hi ha dos sistemes d’emmagatzemament: les targetes de memòria flaix (res a veure amb la il·luminació) i els disquets tradicionals. La primera opció és la més ràpida i la de més capacitat. En contra seu hi ha el preu, que ara com ara no permet tenir diverses targetes per usar-les com a rodets. Així doncs, l’usuari està obligat a transvasar cada poc temps les instantànies a l’equip informàtic. Hi ha dos models incompatibles entre si: un que agrupa la majoria de fabricants i un altre que desenvolupa Sony.
Els disquets són més còmodes. Es poden llegir directament a l’ordinador, per la qual cosa no fa falta connectar molestos cables per moure les fotos de la càmera al PC. El seu baix preu (al voltant de 50 pessetes cada un) permet tenir-ne diversos i substituir-los amb la mateixa facilitat que els rodets convencionals. En contra seu hi ha la capacitat: a cada disquet amb prou feines hi caben unes quantes imatges de poca resolució. A més, són més lents a l’hora de gravar la imatges i accedir-hi.
Resumint: l’avantatge més gran de la fotografia digital és la rapidesa. No es necessita temps per revelar o escanejar les fotos, ja que es crea directament un arxiu d’imatge que es pot veure a l’instant en un ordinador. A més, la majoria de les càmeres inclou una petita pantalla que permet visualitzar la imatge tal com ha quedat. Si no agrada el resultat es pot esborrar i repetir tantes vegades com sigui necessari, sense consumir rodets ni revelatge, només electricitat. I les imatges poden ser manipulades immediatament des d’un ordinador i enviades per Internet a qualsevol part del món.
Així doncs, si s’escanegen la majoria de les imatges amb què es treballa, no hi ha dubte: convé tenir-ne una de digital. Si, al contrari, la majoria de les preses acaben sobre paper, l’alternativa tradicional encara compensa, pel seu cost més baix i la millor qualitat.
- Buscar-ne una que funcioni com la majoria de les tradicionals que s’han manejat. No és pràctic comprar-ne una que també gravi seqüències de vídeo o de so si no s’ha d’utilitzar aquesta funció.
- Comprovar els menús de la càmera i decidir-se per aquells que resultin intuïtius i fàcils de navegar. Les diferències poden ser notables.
- No escollir-ne una que només tingui una petita pantalla per enquadrar les preses. Tenen mala visualització amb llum solar i el seu ús requereix una posició incòmoda. Com a mínim hauria de tenir un visor òptic.
- La connexió amb l’ordinador és bàsica. La millor opció és el cable USB, perquè serveix indistintament per a PC amb menys de cinc anys i Macintosh posteriors a l’iMac. A més, és àgil i es pot endollar amb l’ordinador encès. Si és més antic, haurem de decantar-nos pel paral·lel (més comú, però molt lent) o l’SCSI (més ràpid, però menys habitual).
- Les càmeres digitals haurien de venir amb documentació escrita. Després de pagar prop de 200.000 pessetes, no sembla apropiat obligar l’usuari a imprimir la documentació, si bé en alguns casos això podria suposar reduir el consum innecessari de paper.
- La despesa energètica d’aquestes càmeres digitals és bastant elevada, per la qual cosa l’usuari haurà de comprar un parell de jocs de piles recarregables, llevat que la càmera n’inclogui o utilitzi piles de liti.
- La majoria d’impressores de raig de tinta actuals permeten imprimir fotografies amb qualitat acceptable. El problema és l’alt preu de la tinta i el paper fotogràfic. Per això, a l’hora de passar a paper cal plantejar-se si no resulta més rendible portar les imatges digitals a una botiga de fotografia que ofereixi serveis d’impressió.
- Comprovar la velocitat de reproducció de les imatges ja preses; si no, caldrà esperar molts segons per veure el resultat del disparament fotogràfic.