Dos milions d’ells sofreixen alguna discapacitat, i quasi un milió no es valen per si mateixos en la vida quotidiana en patir una disminució severa o total de les seves capacitats físiques o mentals, per la qual cosa depenen de familiars o cuidadors per a vestir-se, menjar, desplaçar-se, rentar-se…
Durant el dia al centre, a la nit a casa
Són els familiars directes dels ancians els qui més freqüentment assumeixen les obligacions que suposa l’atenció constant dels ancians incapaços, però són molts els qui no poden ser atesos pels seus parents. En aquest cas, les residències d’ancians constitueixen l’opció més sol·licitada. Però la realitat social és la que és: en el nostre país només hi ha 2,7 places en residències – privades o públiques- per cada cent persones grans de 65 anys i la majoria de les residències presenten al sol·licitant d’una plaça llistes d’espera llargues i descoratjadores.
Els centres de dia, en els quals els ancians poden passar el dia per a tornar després a dormir a casa seva, representen una alternativa d’atenció quotidiana a la gent gran no vàlids i d’alguna manera fan el paper de guarderies, en tant que permeten a les persones grans seguir vivint a casa. Però són també un complement gerontològic de què es doten les comunitats autònomes on falten places en les residències, i esdevenen així un remei de sala d’espera que acull el sol·licitant de plaça en una residència fins que es produeixi la vacant oportuna. De totes maneres, es repeteix el problema: la tercera part dels centres de dia tenen llistes d’espera i la mitjana de sol·licituds no ateses és de 12 per centre amb llistes d’espera. Aquesta és la primera dada que sorgeix de l’estudi que ha realitzat CONSUMER a fi de conèixer les característiques, prestacions i funcionament d’aquest nou recurs d’atenció sociosanitària. L’informe s’ha basat en la informació facilitada per 85 directors de 85 centres de dia sobre l’atenció sanitària, els serveis, la seguretat i els preus dels establiments que regenten.
Els centres de dia inclosos en aquest informe representen prop de la meitat dels que operen actualment a Madrid, Barcelona, València, Biscaia, Guipúscoa, la Corunya, Màlaga, Alacant, Navarra, Àlaba, Cantàbria i La Rioja. D’aquí ve que la representativitat de l’estudi sigui elevada en aquestes zones i suficient (per les nou comunitats autònomes incloses) per al conjunt del país. CONSUMER, comptant amb l’assessoria de geriatres i experts en residències d’ancians, ha establert un sistema propi de puntuació i ponderació (valoració relativa de cadascuna de les variables estudiades) per a qualificar aquests centres.
Poden millorar, però estan bé
La primera conclusió de la investigació és que, tot i que alguns centres de dia han de millorar, la majoria ofereixen un servei satisfactori i acompleixen la seva comesa. Dóna fe d’això la nota mitjana dels 85 establiments estudiats, que supera els set punts. De totes maneres, el 16% dels centres estudiats suspèn en atenció assistencial, en la qual s’inclouen el nombre d’ancians que correspon a cada cuidador, l’existència o no de sala de consulta mèdica i de sala de cures independent d’aquella, la disponibilitat d’un metge de forma permanent en el centre i la seva titulació específica, i l’existència o no de serveis de fisioteràpia i rehabilitació, entre altres aspectes. A més de l’assistencial, un altre apartat que ha de millorar és la seguretat, transcendental en aquests centres que acullen residents d’edat elevada, molts d’ells amb importants incapacitats físiques o mentals. Vegem les dades: més de la meitat dels centres de dia consultats reconeixen que no han realitzat mai un simulacre d’incendi, un de cada set no disposa de sistema de detecció d’incendis, un de cada deu manca de pla d’emergència, i un de cada quinze no ha instruït el personal del centre sobre com procedir en cas d’incendi o no disposa de llums d’emergència en les seves instal·lacions.
En l’aspecte positiu, figuren els serveis que els centres de dia ofereixen als seus usuaris, si bé algunes prestacions es revelen molt susceptibles de millora: la meitat dels centres no compten amb servei de transport propi per a acostar els usuaris a l’establiment, el 60% no informen oficialment per escrit sobre la situació de cada usuari o ho fa només molt ocasionalment i quasi la meitat dels centres de dia no ofereixen una dieta adequada a les necessitats concretes dels usuaris amb necessitats dietètiques especials (tan nombrosos en aquesta població d’edat elevada), i quasi el 30% dels centres no compta amb biblioteca.
Una altra constatació és que encara que els centres de dia públics i concertats obtenen una valoració mitjana un poc millor, les diferències amb els privats són poc significatives. A més, els que no arriben a l’aprovat en la seva qualificació global (només el 5% dels estudiats), són tots de titularitat pública. De totes maneres, cal matisar que són suspensos alts: cap va obtenir menys de 4,4 punts en la valoració global.
Pel que fa a la situació per províncies, destaquen Àlaba, Madrid i La Rioja, on la nota global voreja els 7,5 punts, mentre que les de resultats menys elogiables són la Corunya, Barcelona i Navarra, si bé aconsegueixen de mitjana 6,5 punts de nota global.
Sis de cada deu centres disposen d’un cuidador per a cada cinc ancians, ratio que, segons els especialistes consultats, pot considerar-se òptima per a aquests centres. Però a aquesta dada positiva cal adjuntar una altra de menys favorable: dos de cada deu centres de dia declaren que disposen entre 8 i 12 ancians per cuidador, un desplegament insuficient si es tenen en compte les condicions de dependència que pateixen gran part dels seus usuaris.
D’altra banda, el 16% dels centres no compten amb una sala de consulta mèdica, infraestructura molt convenient per a un centre en què el tractament terapèutic és un objectiu essencial. I el 6% dels centres consultats mancava de sala de cures, si bé molts d’ells utilitzen la sala de consulta també per a les cures.
Entre els que no disposen d’un metge permanent (el 66% dels consultats), un de cada tres centres disposen d’un servei concertat: el metge hi acudeix quan la seva presència és requerida. En una proporció semblant de centres, el metge acudeix diversos dies a la setmana i en la resta dels que no tenen del sempre desitjable metge permanent, en cas d’eventualitat desplacen el malalt a l’hospital. I uns pocs van esgrimir un argument tan poc convincent com que no estan obligats a tenir-ne. Independentment de si el metge està en el centre de forma permanent o no, l’idoni és que el facultatiu que atén els ancians sigui geriatre o metge internista. Doncs bé, només un de cada tres centres de dia comptava amb un metge d’aquesta especialitat. En la resta, es tracta preferentment d’un metge de capçalera, si bé en pocs casos es tractava de psicòlegs, dietistes o neuròlegs.
D’altra banda, un dels serveis de major importància, especialment entre els incapacitats físics, és el tractament fisioterapèutic. Cap subratllar que el 12% dels centres manquen d’aquesta prestació i que el 30%, a pesar d’oferir-lo, no el dispensen en condicions idònies.
Serveis dels centres de dia
El transport de la persona gran al centre de dia per part dels familiars significa, amb freqüència, un problema logístic quotidià, pal·liat només en el 42% dels casos amb un transport propi del centre que recull els usuaris en les proximitats del seu domicili i el desplaça fins al propi establiment. Només en molt pocs casos, l’absència d’aqueste transport es compensa amb l’existència d’un transport públic que acosta l’usuari al centre. Es tracta, però, d’una solució parcial, a causa de l’escassa o nul·la mobilitat d’alguns usuaris i de diversos problemes logístics: l’autobús, tren o metro que deixa l’usuari lluny del centre, la necessitat d’agafar diversos mitjans de transport per a arribar al destí… Crida l’atenció, per tant, que la meitat dels centres no tinguin un mitjà de transport propi per a permetre arribar al centre els seus usuaris d’una manera segura i còmoda.
Quant a comunicació amb els familiars, encara que no és imprescindible, no és sobrer que el centre informi de forma oficial i per escrit sobre l’evolució i la situació de l’ancià. Encara que la comunicació informal pugui funcionar fluidament i correctament, la realitzada per escrit és una garantia que assegura el fluix d’informació entre el centre i la família. Doncs bé, el 62% dels centres no informa oficialment i per escrit de l’evolució del familiar, i entre els que ho fan es reparteixen a parts iguals els que emeten la informació amb periodicitat setmanal i mensual. D’altra banda, l’existència de banys geriàtrics es considera imprescindible, però el 3% dels centres consultats en manquen.
De totes maneres, una de les carències més evidents que ha detectat aquest informe és la relativa al menjar: el 46% dels centres de dia no ofereixen dietes personalitzades per als usuaris amb necessitats especials. A més, el programa d’animació sociocultural orientat al col·lectiu d’ancians ha de ser ambiciós i eficaç. La situació respecte d’això és bona: tan sols el 7% dels centres de dia manca d’aquests programes, i en el 70% es duen a terme quatre o més activitats distintes de tipus cultural, musical, físic o de teràpia ocupacional.
L’escassa capacitat dels usuaris dels centres de dia per a desplaçar-se a la consulta d’especialistes com otorinolaringòlegs, oftalmòlegs o dentistes, crea la necessitat que els centres de dia s’encarreguin de canalitzar aquest tipus de serveis. En aquest sentit, tots els analitzats disposen de consultors que acudeixen al centre, encara que tan sols en el 40% s’ofereix aquest servei gratuïtament.
Tots, d’altra banda, compten amb zona enjardinada o tenen un parc a una distància inferior a 250 metres, per la qual cosa els moments d’esbarjo agradable estan relativament garantits. I en el 85% d’ells s’ofereix servei de peluqueria, encara que tan sols un de cada tres no cobren per ell. El preu màxim s’ha xifrat en 18 euros i el mínim en 0,6 euros, mentre que la tarifa mitjana per l’arreglament dels cabells va ser de 6,7 euros. Quant a la podologia, necessària en aquests centres a causa del deteriorament que habitualment sofreixen els peus de les persones grans, el 22% dels consultats no disposen d’aquest servei, i entre els que l’ofereixen tan sols la tercera part ho fan de forma gratuïta o inclosa en la quota. El preu mitjà voreja els 10 euros.
Finalment, la lectura és sempre un exercici recomanable que esdevé idoni en la vellesa, ja que requereix un exercici intel·lectual que obliga a treballar la ment al mateix temps que entreté. En aquest sentit, és criticable que el 29% dels centres consultats no disposi de biblioteca.
Què són els centres d'atenció diürna?
Es tracta de centres no residencials que atenen persones grans amb autonomia reduïda. Els ancians no hi dormen, sinó que passen en els centres determinat nombre d’hores i tornen a casa a dormir. Algunes residències d’ancians compten també amb places d’atenció diürna.
Els centres de dia permeten que les persones grans que no poden valdre’s per si mateixes estiguin ateses de dia i que de nit continuïn vivint en el seu domicili habitual, amb la qual cosa mantenen la seva relació familiar. En les zones en què les places de residències d’ancians no cobreixen la demanda existent, els centres de dia es constitueixen en una eina gerontológica complementària a les residències, i pal·lien relativament aquesta mancança de places. Així, es converteixen en certs casos en pas previ a l’ingrés en un centre residencial: són la “sala d’espera” de les residències on l’usuari és atès fins que es lliura una plaça en una residència.
Poden ser de titularitat pública, concertada i privada. Els primers depenen de les administracions autonòmiques o provincials, i els últims es gestionen de forma privada, mentre que els concertats combinen la titularitat privada amb certes places concertades (de vegades, la seva totalitat). En aquestes places regeixen les mateixes condicions i requisits que en les places públiques.
N’hi ha per a vàlids, per a assistits, centres meixtos i psicogeriàtrics, aquests últims per a persones amb problemes psíquics. Els primers, els menys comuns, són de titularitat privada. Els centres per a assistits o dependents són els més comuns i atenen persones que necessiten ajuda per a les seves activitats quotidianes. De vegades, són admeses persones vàlides que per circumstàncies personals o socials puguin equiparar-se a les dependents o les que vivint soles o amb familiars i podent mantenir un grau d’autonomia acceptable, es troben en risc de perdre-la per raó d’edat avançada, desemparament social o malaltia.
En teoria: mitigar les pèrdues funcionals de la gent gran o minorar les seves dificultats, afavorint el manteniment en el seu medi habitual de convivència. Han d’oferir a la gent gran tant cures i serveis terapèutics com programes que promoguin el seu desenvolupament sociocultural. Han d’intentar que la persona gran se senti quasi com a casa, per a la qual cosa sembla que és indispensable que aquesta tingui capacitat d’elecció. Han de permetre la major autonomia de decisió quant a les activitats a realitzar, el grup de persones amb què comunicar-se quotidianament i fins i tot respecte del que es menja. En definitiva, han de fer possible que la gent gran, a més de ser atesos, puguin gaudir del seu temps lliure.
Manutenció, atenció a la salut, ajuda en les activitats de la vida quotidiana, rehabilitació i estimulació física, cognitiva i relacional, assistència social, dinamització sociocultural i suport familiar. I també, atenció geriàtrica i rehabilitadora, cures personals, assistència mèdica de caràcter preventiu, teràpia ocupacional, atenció psicosocial, activitats físiques i de temps lliure i transport al centre, en règim de mitja pensió, el fi últim del qual és el desenvolupament de les seves capacitats funcionals i la seva integració en la comunitat.
Els centres de dia generalment romanen oberts de dilluns a divendres (encara que n’hi ha que donen cobertura també els caps de setmana) durant vuit hores al dia. Les fórmules varien en funció del centre, si bé predomina l’horari de nou del matí fins a les cinc de la tarda. Quant als preus, que varien en funció del nivell de dependència de l’ancià (assistit, semiassistit o vàlid), en els centres privats la tarifa per dia oscil·la entre els 13,8 euros i els 52 euros, i la mitjana és uns 25 euros. En els públics i en les places concertades, la quantitat a pagar varia segons la comunitat autònoma. En general, es tracta d’un percentatge de la renda anual de l’usuari. La fórmula més utilitzada parteix d’uns màxims diaris o mensuals i recorre a uns barems en funció de la situació econòmica de l’ancià. Algunes comunitats autònomes es fan càrrec de la diferència a aportar en el cas que el percentatge de la renda aplicat no arribi a cobrir aquest màxim estipulat, mentre que en d’altres aquesta diferència va generant un deute que caldrà liquidar quan arribi el final de l’estada en el centre. Aquests percentatges, els barems aplicables i els màxims establerts, poden variar fins i tot dins de la mateixa província en funció de la titularitat de les places públiques, ja que poden ser places públiques municipals o de les comunitats autònomes.
Criteris de qualitat i taula comparativa
Naturalment, un bon centre de dia és aquell que compta amb les instal·lacions i el personal adequat per a desenvolupar i acomplir els objectius de teràpia de rehabilitació física i social. És a dir, el que disposa del personal necessari i suficient (l’ideal és que no hi hagi més de 5 ancians per cuidador), compta amb un metge internista o geriatre -o amb un servei concertat àgil i de qualitat-, i sales de fisioteràpia i instal·lacions orientades a la convivència i al desenvolupament de les diverses activitats socioculturals. I si busquem un centre excel·lent, seria aquell que a més de tot l’anterior, promogués en l’ancià un sentiment d’autonomia i independència, factors determinants en el nivell de satisfacció de les persones grans que utilitzen aquest tipus de centres. Aquest sentiment d’autonomia fa menció a la possibilitat de l’ancià de decidir i actuar amb independència en el funcionament del propi centre. La forma d’aconseguir-ho es basa a proporcionar a l’usuari la màxima llibertat d’elecció possible, des de permetre-li prendre la decisió sobre ingressar o no en el centre fins a poder escollir les activitats a realitzar o el grup de persones amb qui les durà a terme.