Alguna cosa més que especulacions
En la dècada dels 80, la comunitat científica discrepava sobre la hipòtesi que s’estigués produint un canvi climàtic. Avui, tot i que encara prevalen opinions que qüestionen l’escalfament, el debat ja no se centra en com s’està produint de ràpid l’increment de la temperatura de la Terra. Ara s’investiga la magnitud del problema i s’especula sobre les seves conseqüències. S’afirma que els anys 90 han sigut els més càlids del mil·lenni, i s’adverteix que aquest canvi anunciat que continuarà en les pròximes dècades no serà gradual, sinó a cop de catàstrofes i amb conseqüències devastadores tant per als ciutadans com per al seu entorn. Les especulacions ja s’han convertit en realitats: la desertització augmenta; la capa del gel dels pols aprima; les zones tropicals, embornal de carboni del món, perden metres quadrats (o li’ls roben)… Tant la comunitat internacional com els agents socials i les institucions polítiques tenen un compromís que han d’assumir, més enllà de les convencions, perquè el temps apremia i la situació empitjora sense parar.
Quan el 1998 es va conformar el Panell Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic (les seves sigles d’acord amb el nom en anglès són IPCC ), es va partir del convenciment que es necessitaven mesures per a frenar les alteracions climàtiques que s’estaven produint i de les quals s’intuïen les conseqüències. L’IPCC està integrat per científics de tot el món que revisen estudis sobre l’evolució del clima i la seva missió consisteix a assessorar als responsables polítics, per a la qual cosa publiquen informes periòdics. D’acord amb aquest organisme, la temperatura mundial s’elevarà d’1 a 3,5 graus durant el segle que hem estrenat. Aquesta variació pot alterar el medi ambient en forma dramàtica: els nivells del mar podrien augmentar entre 15 centímetres i 95 centímetres, i això podria causar inundacions massives en zones baixes i illes. Però, a més, els especialistes pronostiquen sequeres, escassetat d’aigua, incendis forestals, huracans i expansió de malalties. Les mesures per a pal·liar aquest futur malastruc són objecte d’acords internacionals com el protocol de Kioto, i d’ells deriven les normes -fa temps que van deixar de ser recomanacions- de compliment rigorós per als qui les assumeixen.
Segons l’IPCC, l’escalfament ja és un fet “prou segur” i els governs haurien d’intervenir per a frenar la seva causa i aturar-ne les conseqüències. Però hi ha veus que promouen l’adaptació a aquesta nova realitat, adduint que si no es pot canviar el procés, queda la possibilitat d’assumir-lo i funcionar en benefici d’ell. Així, sigui quin sigui el motiu que els promogui, reduir l’ús de combustible, respectar els boscos i seguir una política internacional de desenvolupament sostenible serviran, si no per a evitar l’escalfament, sí almenys per a alleujar la contaminació i disminuir la dependència del petroli, entre altres coses. Hi ha exemples, com la llei de 1990 per la qual els Estats Units van estimular la seva indústria a adaptar-se per a reduir les emissions d’òxids de nitrogen i de sofre, amb la qual cosa es va aconseguir dominar l’amenaça de la pluja àcida. Les empreses contaminants havien de reformar les seves instal·lacions o comprar permisos d’emissió a les quals s’haguessin adaptat. Aquesta és una mostra que una política d’energia neta no té per què ser dirigista o onerosa per a l’activitat econòmica. També la crisi del petroli de 1973 va ser positiva, si recordem que va provocar un ús més eficient del petroli i va encoratjar el desenvolupament d’altres fonts d’energia.
Segons l’últim informe emès per l’IPCC, els efectes del canvi climàtic no es percebran de la mateixa manera en tot el planeta, ni seran negatius a tot arreu.
- Les zones septentrionals d’Amèrica del Nord i Àsia experimentaran un escalfament al voltant d’un 40% superior a la mitjana. En sortirien beneficiades les regions de latitud mitjana-alta, que tindrien hiverns menys freds. En canvi, el sud d’Amèrica i d’Europa, igual com les zones tropicals patirien més calor, sequeres o potser desertització. És a dir, les conseqüències serien pitjors on hi ha més pobresa.
- Hi haurà impactes en els recursos hídrics. L’escassetat d’aigua superficial serà més gran per a prop de 3.000 milions de persones a l’Índia, Àfrica del Sud, la major part de Sud-amèrica i Europa, l’Orient Mitjà i Austràlia, però, al contrari, hi haurà més aigua disponible als EUA i la Xina.
- Les plantacions de cereal augmentaran (el clima sec n’afavorix el creixement).
- Augmentarà la fam a Àfrica .
- Desapareixeran la fauna i la flora de molts ecosistemes.
- Es propagaran la malària i altres malalties tropicals per a les quals no hi ha medicaments fiables.
L’admissió d’aquesta realitat per la majoria de la comunitat científica ha sigut determinant perquè els Estats es comprometessin a prendre mesures per a la seva solució. En el número anterior, en aquesta mateixa secció, ens vam acostar a la Tercera Cimera sobre Desenvolupament Sostenible celebrada a Johannesburg. La reunió era una continuació de la Convenció Marc sobre Canvi Climàtic firmada a Rio per 154 països el 1992, que va entrar en vigor el 1994. El debat es va centrar, una vegada més, en la necessitat de potenciar els mecanismes per a aconseguir que els Estats i les seves empreses es comprometien a realitzar un comerç d’emissions i un desenvolupament sostenible amb l’objectiu de pal·liar el canvi climàtic. La bona nova que es va conèixer al final de la Cimera va ser el compromís de Rússia de ratificar el protocol de Kioto. Aqusta rúbrica, quan es produeixi, garantirà l’entrada en vigor del text que pretén reduir les emissions de gas d’efecte hivernacle.
Aquest fenomen meteorològic no es troba directament vinculat amb el canvi del clima, encara que sí la seva aparició en latituds en què fins fa poc era inusual la seva presència. L’amenaça de la gota freda comença a gestar-se en el mar reescalfat que, precisament per això, desprèn enormes quantitats de vapor marí. La massa de fluid gasós puja, però en el seu camí topa amb una capa d’aire fresc i el resultat d’aquesta topada pot ser catastròfic. La col·lisió amb l’aire fred fa que el vapor candent es condensi i comença a funcionar una frenètica fàbrica de núvols. S’anomenen cumulonimbus i es distingeixen fàcilment: es mouen molt de pressa i el seu aspecte és intimidatori. Aquests núvols poden provocar pluges torrencials amb conseqüències devastadores com riuades, desbordaments, inundacions, pèrdues materials i, en el pitjor dels casos, humanes. Amb tot, la responsabilitat no afecta només els elements. L’home també en té part de culpa. La modificació dels llits fluvials, l’ocupació de barrancs i rambles i altres alteracions contra natura ajuden que la gota freda sigui encara més danyosa, si pot ser.