Quan la ciència de la nutrició es precipita

Quan la ciència de la nutrició es precipita

Temps enrere els ous eren el pitjor enemic del colesterol i de la salut cardiovascular, i els greixos saturats estan considerats entre els pitjors nutrients per a la salut humana. Ara, el consumidor se sorprèn quan la comunitat científica conclou que, encara que sembla que el consum d’ous pot tenir cert impacte en el colesterol sanguini, no es tradueix en un augment del risc de malalties cardiovasculars. Aquesta conclusió s’ha pogut establir després de l’anàlisi i reanàlisi de tots els estudis publicats el 2013, el 2016, el 2018 i el 2019. És a dir, estem bastant segurs de les conclusions.

De la mateixa manera, la mirada cap als greixos saturats ha canviat, potser massa. En pocs anys s’ha passat de comunicar que tots els greixos saturats (carns vermelles, embotits, oli de palma i de coco, i productes lactis com ara llet sencera, formatge curat, mantega i nata) eren indiscutiblement dolents i responsables de diverses malalties cròniques (elevaven el colesterol dolent i augmentaven el risc d’obesitat i de malalties cardiovasculars), a assegurar que això va ser pura invenció de la indústria sucrera. Aquest canvi tan radical s’ha degut segurament a l’aparició i revisió de documents interns de la Sugar Research Fundation (Fundació per a la Recerca del Sucre), en els qual es comprova que va haver-hi una recerca influent pagada per aquest sector, que culpava els greixos i exculpava, en part, els sucres de l’obesitat i dels trastorns del cor. El 2015, a més, la British Medical Journal va publicar una anàlisi que suggeria que els greixos saturats no tenen cap impacte negatiu en la salut humana. En una revisió més recent (2019), també s’afirmava que aquests greixos podrien reduir el risc d’accident cerebrovascular.

El problema és que aquest canvi de paradigma s’ha produït sense tenir en compte que les proves d’aquests estudis eren molt febles, i sense considerar que hi ha altres revisions d’alta qualitat, és a dir, basades en estudis rigorosos i publicades el mateix 2015, que suggereixen que disminuir la ingesta de greixos saturats i, sobretot, substituir el consum de saturats per altres d’insaturats (olis vegetals) sembla tenir beneficis per a la salut cardiovascular (fet que hauria de ser avaluat amb major profunditat).

Aquesta és, malauradament, el que alguns autors coneixen com la història interminable, una tendència que es repeteix amb massa freqüència, confon els consumidors i, a vegades, desacredita el sector de professionals i investigadors que es dediquen a la nutrició.

Un món desconegut

Hi ha diverses raons i factors que expliquen aquestes contradiccions informatives contínues.

Els canvis de discurs es deuen a l’avanç de la ciència de la nutrició i de la societat. En part és cert: la ciència de la nutrició avança –a passos de gegant–, principalment perquè es tracta d’una disciplina jove que compta amb l’experiència d’altres disciplines. No obstant això, pot ser que aquest factor no sigui el que més hi hagi influït.

Tothom vol “vendre” alguna cosa. Hi ha estudis creats per la indústria per a afavorir els seus productes? Sí, i fins i tot és possible que ens trobem davant una nova estratègia de màrqueting. El 2013, investigadors del departament de Medicina Preventiva i Salut de la Universitat de Navarra van publicar, en la revista mèdica PLOS Medicine, una revisió exhaustiva de la literatura, «Conflictes financers d’interès i biaixos en els informes respecte de l’associació entre les begudes ensucrades i l’augment de pes», en la qual van trobar que les recerques subvencionades per la indústria de les begudes ensucrades tenien fins a cinc vegades més possibilitats de trobar resultats favorables als seus interessos que les recerques no subvencionades, cosa que, sens dubte, són males notícies. No obstant això, també és la prova que hi ha científics compromesos amb la salut pública.

A més dels conflictes relacionats amb els diners i les fonts de finançament, hi ha els conflictes inherents a la pròpia ideologia. Segons l’investigador de la Universitat de Stanford John Ioannidis, en un article publicat al Journal of the American Medical Association (JAMA) el 2018, en nutrició són especialment difícils de detectar i de controlar pel fet que els investigadors també tenen les seves preferències alimentàries i els seus entorns propis. És possible, a més, que es vegin influïts per tendències i tinguin opinions sobre temes alimentaris que puguin anar més enllà del que diuen estrictament les dades. Seguint amb l’exemple de l’oli d’oliva, totes les persones immerses en la cultura de la dieta mediterrània, incloent-hi la població general i els científics, seran més proclius a acceptar que les noves recerques defensin que l’oli d’oliva verge extra és millor que l’oli d’oliva refinat, que al revés.

Tothom ven alguna cosa, i sempre hi ha algú que la vol comprar (creure) i que fins i tot la recomana (li posa m’agrada, la segueix i la repiula). Així es transmet tant la bona ciència com la dolenta. N’és un bon exemple la popularització de la dieta paleo (aquella que se centra a tornar a l’alimentació de la prehistòria, és a dir, a base de fruita fresca, fruita seca, llavors, carns magres i peix). No hi ha evidència científica que demostri que és millor que els tractaments dietètics convencionals, però s’ha estès entre la població a través de comunitats virtuals fermament seguidores i de l’obertura de negocis que han pogut proliferar sense gairebé qüestionament.

Sovint les recerques que es publiquen en revistes científiques són increïbles, però només a vegades són certes. Moltes vegades, la ciència dolenta es gesta a casa, a les revistes que nodreixen de coneixements la resta de científics i després omplen els mitjans de comunicació. El professor Ioannidis, un científic tan estimat com odiat, va publicar un article conegut titulat «Per què la majoria de troballes de les investigacions són falses». Aquesta autoflagel·lació és absolutament necessària, perquè existeix, en general, molta ciència dolenta publicada en revistes científiques, recerques que arriben a resultats allunyats de la realitat (recerques esbiaixades).

També hi ha molta pseudociència publicada que, a més, és molt difícil de detectar i, per descomptat, hi ha moltíssima quantitat de ciència agafada amb pinces i interpretada amb massa ganes. Aquestes dues últimes abunden especialment en nutrició.

Alerta amb els estudis

En el món de les evidències no s’utilitzen els estudis realitzats amb animals o amb models cel·lulars. Tot i que que tenen un paper essencial en la ciència, a partir d’aquests estudis no s’haurien d’establir recomanacions per als humans, com tampoc s’hauria d’investigar amb humans sense les proves que confereix la recerca bàsica. Sembla lògic i, en canvi, una gran part de les notícies científiques que apareixen en premsa són per a donar a conèixer estudis amb animals o cèl·lules i, per tant, no són encara aplicables a humans. Segons un article publicat a JAMA el 2002, el 44% de les notes de premsa produïdes promou declaracions de salut basades erròniament en aquest tipus d’estudis. Així, ha arribat diverses vegades al consumidor l’asserció que menjant un nutrient o un altre és possible controlar o curar el càncer.

A més, en nutrició abunden els estudis observacionals, que poden complir papers importantíssims en l’avaluació de tècniques diagnòstiques (són l’estàndard d’or) o en l’avaluació del risc d’efectes adversos de tractaments, però que s’utilitzen molt sovint per a avaluar l’impacte de l’alimentació en la salut i en la malaltia, fet que pot conduir a problemes en la interpretació. N’és un exemple l’impacte dels greixos saturats o l’oli de palma, les avaluacions dels qual (a favor o en contra) s’han basat principalment en aquests estudis. Algunes publicacions suggereixen que fins a un 60% de la informació derivada de congressos científics parteix d’estudis observacionals.

El problema principal

I per què no s’utilitza un altre tipus de recerca, més rigorosa i fiable? No sempre és tan senzill. A diferència dels estudis amb fàrmacs, les recerques sobre la dieta tenen complicacions metodològiques extra, com, per exemple, intentar que els subjectes que prenen el tractament no sàpiguen que l’estan prenent (aspecte fonamental). Altres vegades, els dissenys més rigorosos poden no passar les avaluacions dels comitès d’ètica, perquè exposen els subjectes a riscos amb poca previsió de beneficis.

En general, manca saber més sobre com es fa ciència i com s’utilitzen les evidències. Als pacients i a la població general, i també als professionals de la salut que fan servir la ciència i la recomanen cada dia, els manca saber també molt més d’evidències. A una bona quantitat d’investigadors els costa saber quin tipus de recerca és la millor per a contestar la pregunta que es plantegen (cada tipus de recerca serveix per a una cosa diferent). Així que, pel que sembla, ningú no ho té fàcil per a entendre, interpretar i comunicar.

La solució, a la paraula

“La ciència no és perfecta”, assegurava el científic i divulgador Carl Sagan. “Amb freqüència s’utilitza malament, no és més que una eina, però és la millor que tenim: es corregeix a si mateixa, sempre està en evolució i es pot aplicar a tot”. Es tracta d’evitar titulars absurds, informacions esbiaixades, conclusions errònies, faules i desconcert general dels consumidors d’informació canviant, exagerada i tergiversada. N’és un exemple el suposat vincle entre l’aigua d’aixeta i el càncer de bufeta. Les conclusions d’aquestes recerques, que estaven molt ben fetes, no tenien res a veure amb els titulars sensacionalistes que culpaven aquesta aigua d’aquest tipus de càncer.

L’única cura a tot això és que tothom sàpiga més sobre evidències, sobre com es proven els tractaments; que científics i comunicadors triïn millor les paraules per a comunicar les certeses derivades de les recerques (tan difícil com necessari) i, per descomptat, que els consumidors d’informació aprenguin a identificar declaracions encertades.

L’evidència científica segons el tipus d’estudi

La força de l’evidència científica produïda pels diferents tipus d’estudis (per exemple, revisions sistemàtiques, metaanàlisis, assajos controlats aleatoris, recerca observacional, estudis amb animals, estudis cel·lulars i opinions d’experts) pot variar. Aquests són els avantatges i les limitacions dels diferents tipus d’evidència científica.

1. Revisions sistemàtiques i metanàlisis

Reuneixen i resumeixen tots els estudis pertinents sobre un tema. Tenen menys probabilitat de biaix.

• Evidència més forta disponible

2. Assajos controlats aleatoritzats (aca)

Identifiquen la població que s’ha d’estudiar. Posteriorment, la divideixen en dos grups aleatoris. Un grup està exposat al tractament i l’altre, no.

• Aquests estudis poden provar la causalitat, però cal ser prudent i no generalitzar

3. Estudis observacionals 

Els científics utilitzen aquests estudis amb la finalitat d’identificar correlacions i desenvolupar hipòtesis per a investigar.

TIPUS

-Estudi de cohorts (conjunts)

-Estudi de casos i controls

-Sèrie de casos clínics

• La correlació no significa relació causa-efecte

4. Estudis amb animals i cèl·lules

Els efectes en els éssers humans i els animals no sempre són els mateixos. Les cèl·lules aïllades en el laboratori es comporten de manera diferent que les del cos.

• Cal tenir sempre en compte les limitacions de la recerca amb cèl·lules i animals

5. Opinions d’experts i anècdotes

L’experiència o l’opinió d’una sola persona no proporciona una imatge objectiva.

• Evidència massa feble per a treure’n conclusions

Font: Consell Europeu d’Informació Alimentària (EUFIC).