Ús massiu i riscs patents
S’acaben de complir 20 anys del desastre de Bhopal a l’Índia. Una fuga química de l’empresa Union Carbide va matar més de 15.000 persones, segons xifres oficials, i s’estima que en va afectar 120.000 més que, encara avui, continuen sofrint les seqüeles de la tragèdia. En aquella ocasió va ser la fuga d’isocianat de metil el que va provocar el desastre. Aquest component s’utilitzava per a produir SEVIN, un pesticida miraculós, barat de produir, mortal per als insectes, encara que innocu per a altres animals. No obstant això, en la seua producció cal utilitzar compostos molt tòxics.
Els pesticides com aquest representen un exemple de productes de consum que s’utilitzen de manera habitual i que en molts casos contenen additius químics la producció dels quals, el comerç, l’ús i l’eliminació tenen, si no s’adopten les precaucions corresponents, un gran impacte en el medi ambient i en la salut. La llista de productes és immensa i inclou, per exemple, cosmètics que utilitzen fixadors produïts amb èsters de ftalat, robes que contenen piroretardants bromats per a prevenir o retardar la propagació de flames o estores amb compostos organoestànnics per a lluitar contra els àcars.
Segons dades de la Unió Europea, a Europa es poden trobar uns 100.000 productes químics i cada any la indústria produeix més de 200 compostos nous que imiten substàncies naturals o bé que són substàncies totalment artificials. Tot i els riscs evidents que això comporta, l’ús massiu d’aquest tipus de productes no ha vingut acompanyat d’estudis i investigacions sobre la seua incidència en la vida de la població mundial i, sobretot, en el medi ambient.
Són moltes les organitzacions nacionals i internacionals que treballen per evitar la generació, l’ús i el vessament de substàncies perilloses. No obstant això, per a aconseguir l’abolició total del mercat de consum calen mesures polítiques i industrials severes que mitiguen i facen disminuir l’ús de tota classe de substàncies químiques tòxiques. Aquests elements poden ser inflamables, explosius, produir càncer o danyar els sistemes reproductors dels humans, entre altres efectes.
Avui dia, Europa treballa per desenvolupar una nova política que promoga la substitució de les substàncies més perilloses per unes altres de més naturals i amables amb la naturalesa. Des de 1992, la UE regula la classificació, l’embalatge i l’etiquetatge de substàncies perilloses per a la vida humana i per al medi ambient. Així, els fabricants i distribuïdors estan obligats a facilitar en els embalatges i etiquetes informació tècnica sobre efectes indesitjables, instruccions de seguretat, etc. que garantisquen l’ús controlat i responsable de tota classe de substàncies tòxiques.
La indústria dels joguets, per posar un exemple, és una mostra de com s’han vist obligats a transformar els joguets de PVC, que contenen un grup de ftalats (substàncies químiques tòxiques que s’utilitzen com a plastificants de PVC i que sembla provat que provoquen lesions renals, desequilibris en el sistema hormonal i fins i tot algun tipus de càncer), en joguets fets amb altres materials no tòxics. Una mesura que neix a conseqüència de la publicació per la UE del Llibre Verd del PVC, que va veure la llum al juny de 2000, en què s’avaluen diversos aspectes ambientals i de salut relacionats amb el tractament de residus de PVC i que presenta una sèrie d’opcions per a reduir aquests impactes.
L’alternativa als productes químics es pot trobar en el seguiment d’alguns criteris d’actuació, com ara evitar productes amb PVC o derivats del clor, l’ús de fusta tractada amb productes no contaminants i obtinguda mitjançant sistemes de gestió respectuosos amb la naturalesa, l’adquisició de fruites i verdures cultivades sense pesticides, l’ús de pintures amb aigua o pintures que no continguen components tòxics o la utilització de productes de neteja de baix impacte sobre el medi ambient.
Por sus propiedades toxicológicas, los productos químicos se clasifican en:
Muy tóxicos: entrañan riesgos extremadamente graves, agudos, crónicos e incluso la muerte.
Tóxicos: entrañan riesgos graves, agudos, crónicos e incluso la muerte.
Nocivos: pueden producir riesgos de gravedad limitada.
Corrosivos: los que en contacto con tejidos vivos pueden ejercer una acción destructiva de los mismos.
Irritantes: sustancias y preparados no corrosivos que, por contacto breve, prolongado o repetido con la piel o las mucosas puedan provocar una reacción inflamatoria.
Sensibilizantes o alérgicos: las sustancias y preparados que, por inhalación o penetración cutánea, puedan ocasionar una reacción de alergia, de forma que una exposición posterior a esa sustancia o preparado dé lugar a efectos negativos característicos.
PVC
El PVC (clorur de polivinil) és un material la versatilitat del qual, el preu baix, la neteja, les propietats higièniques i la resistència n’ha afavorit l’expansió en la construcció i en la producció d’objectes de plàstic. Malgrat tot, és un material que comporta perill en l’ús, en la producció i en l’eliminació. Si durant la seua creació es generen dioxines, una de les substàncies sintètiques més tòxiques que es coneixen, l’ús també en resulta delicat, ja que pot alliberar additius perjudicials per a la salut i el medi ambient. Però el risc més alt es dóna en l’eliminació, ja que si acaba a l’abocador es produeixen danys greus en el medi ambient i si és incinerat genera grans quantitats de dioxines i altres substàncies clorades que contaminen l’aire, l’aigua i el sòl. No obstant això, els productors de PVC argumenten que els coneixements tecnològics que s’estan aplicant en la seua producció, en l’ús i en l’eliminació ajuden a controlar els possibles efectes negatius.
El PVC es troba en les canonades, els cables de distribució i en les finestres dels edificis; en els envasos d’aigua embotellada i en els embalatges dels productes habituals de consum; a terra, en els papers pintats o en les cortines de les cases; en les targetes de crèdit, en els cotxes o fins i tot en alguns útils mèdics.
COPs
Els COP (contaminants orgànics persistents) són substàncies químiques orgàniques molt perilloses per a la salut i molt resistents als processos de degradació natural. Entre altres COP es poden assenyalar productes com l’aldrí, el clordà, el DDT (pesticida), el dieldrí, l’endrí, les dioxines, el furà, l’heptaclor, l’hexaclorobencè, el mirex, el PCB i el toxafè. Una vegada que s’alliberen al medi ambient, molts hi persisteixen durant anys i, fins i tot, dècades. Una altra característica és l’alta permanència en els teixits dels éssers vius (són bioacumulables), s’acumulen en els teixits grassos i en òrgans d’animals i humans i acaben formant part de la nostra cadena alimentària.
Els COP es poden trobar en pesticides utilitzats en agricultura; en cosmètics; en electrodomèstics; en dioxines alliberades en processos industrials, com ara la incineració de residus i la indústria del clor, o en pintures per a vaixells.