Pistes per a un descens segur
El descens amb esquís per un vessant nevat envoltat de bosc ja no és una pràctica elitista o una vedat de privilegiats. L’any passat, les estacions hivernals espanyoles van rebre la visita de més de sis milions d’esquiadors, un 2 % més que en la temporada 2002-2003. Gràcies a la inversió efectuada, que només en aquesta temporada 2004/2005 ascendeix a més de 111 milions d’euros, les pistes han guanyat en amplitud i, sobretot, en seguretat. El material també ha anat evolucionant per a fer més fàcil i segura aquesta pràctica esportiva. Però no podem oblidar que l’esquí continua sent un esport de risc. Encara que la seguretat augmenta, també s’ha incrementat la velocitat a les pistes. Això explica que el 6 % dels esquiadors sofrisca algun tipus de lesió o contratemps, que el seu nombre augmente i que cada hivern 200.000 espanyols contracten una assegurança d’esquí. A l’excessiva velocitat se suma la falta de coneixement de les normes de seguretat més elementals a les pistes com els principals responsables d’aquests accidents.
Conscients de la importància de la seguretat, les estacions han fet aquesta temporada un esforç especial per a garantir-la. Així, s’ha insistit en l’ús del casc i s’ha editat una guia cívica de l’esquiador amb què es pretén eliminar certs comportaments temeraris que adopta una mínima part de visitants i que posen en perill la resta d’esquiadors.
En aquesta guia, els responsables de les estacions fan una crida al civisme i ofereixen a l’esquiador les normes elementals de seguretat que li permeten gaudir més i millor d’aquest esport. En aquesta línia s’emmarca la potestat de les estacions de retirar el forfet i expulsar de les pistes els practicants que posen en perill la seguretat dels altres esquiadors i la seua pròpia. A les estacions de la veïna Andorra han anat més enllà i han creat la figura d’un vigilant o policia de neu, capacitat per a imposar sancions greus en el cas que siga necessari.
És un fet irrefutable que la pràctica de l’esquí resulta molt saludable (millora la condició física, incrementa el nombre de glòbuls rojos i blancs a causa de l’altura a què es practica, contribueix a l’oxigenació de l’organisme…). Tot i això, arrossega un punt negre: l’elevada incidència de lesions pels accidents que es registren a les pistes. El 60 % de les lesions que es produeixen en aquest esport afecten els membres inferiors, especialment el genoll perquè és la part del cos que més treballa i que més pressió suporta; el 20 % incideixen en les mans, el 10 % són traumatismes cranioencefàlics i la resta solen ser lesions de columna.
La lesió més significativa és la que afecta el lligament anterior creuat del genoll, que el travessa diagonalment per sota de la ròtula. La probabilitat que un esquiador sofrisca una lesió en el lligament anterior creuat és 365 vegades superior a la de la població general. També és comú l’anomenat ‘polze de l’esquiador’, una lesió que consisteix en el trencament dels lligaments d’aquest dit i que es produeix en estirar del polze cap a un costat per estendre la mà a fi d’amortir una caiguda.
Entre els practicants de snowboard o surf de neu, la lesió clàssica és la fractura de canell, pel fet que les mans van lliures i són la primera part del cos que toca terra després de la caiguda. Ara bé, la major amenaça per a l’esquiador és sempre la fractura de maluc i la de fèmur. En la majoria dels casos, es produeixen després d’una pèrdua de control de l’esquiador en un gir efectuat a velocitat excessiva i que acaba en un xoc contra un arbre o una de les tanques protectores de la pista.
Els efectes nocius dels rajos de sol també afecten els ulls. La fotoftàlmia, un tipus de conjuntivitis, pot aparèixer entre esquiadors que no s’han protegit adequadament. Els símptomes es perceben després de quatre o sis hores d’exposició a la llum solar i solen ser llagrimeig, enrogiment de l’ull i sensació de cossos estranys.
Abans de tor, seguretat
Resulta molt recomanable, vist tot això, subscriure una assegurança d’accidents, imprescindible per a assumir alguns dels riscos que implica la pràctica de l’esquí. Sobretot si tenim en compte que ni la seguretat social ni les assegurances mèdiques privades cobreixen el rescat ni la primera assistència en pistes. El 20 % dels esquiadors espanyols contracta assegurances que cobreixen des del rescat en pistes fins a les despeses mèdiques d’hospitalització, el cost de les crosses, el desplaçament al domicili en cas d’accident, una assegurança de responsabilitat civil o la protecció jurídica de l’esportista. El cost d’una assegurança d’esquí oscil.la, depenent de les cobertures i de la durada del contracte, entre els 2,5 euros per dia si es contracta juntament amb el forfet a les pistes espanyoles (3 euros en les andorranes), i els 86 euros, això sí, amb cobertura anual i amb dret a rehabilitació que ofereixen algunes companyies d’assegurances.
Els esquiadors habituals coneixen els avantatges d’estar federats, entre els quals destaca l’obtenció d’una targeta que inclou una assegurança d’accidents per la pràctica de qualsevol esport d’hivern. Els preus d’aquestes targetes no són iguals en totes les comunitats autònomes. Així, pertànyer a la Federació Andalusa costa 60 euros a l’any, mentre que els federats asturians paguen anualment 55 euros, els catalans 46 euros i els biscaïns 45 euros. Aquestes targetes tenen una validesa d’un any o temporada d’esquí i garanteixen l’assistència mèdica en el cas que es requerisca, així com la continuïtat en els tractaments.
La cobertura mínima sanitària per a Espanya que ofereix el mercat se situa actualment en 600 euros. En el cas d’Andorra, aquesta cobertura se situa entre els 1.500 i els 7.500 euros. Finalment, per a la resta d’Europa i el món, les asseguradores amplien la cobertura des dels 3.000 fins als 12.500 euros.
- Comportem-nos de manera que no posem en perill o perjudiquem els altres.
- Esquiem de forma controlada. Adaptem la nostra velocitat i la forma d’esquiar a l’habilitat personal i a les condicions generals del terreny, la neu i el temps, i també a la densitat del trànsit a les pistes.
- Triem el camí de forma que no posem en perill l’esquiador que va davant nostre.
- Circulem lentament per les àrees saturades o pels llocs on la visibilitat és reduïda i especialment en els canvis de rasant, al final de les pistes i als accessos als remuntadors.
- Si baixem des de dalt, agafem la direcció que garantisca la seguretat dels usuaris que es troben per sota nostre.
- Si avancem a un altre esquiador, deixem-li espai suficient perquè puga realitzar els seus propis moviments.
- Si entrem en pista mirem cap amunt i cap avall, i assegurem-nos que la pista està lliure.
- Evitem aturar-nos a la pista, en llocs estrets, perillosos o d’escassa visibilitat. En cas de caiguda en un d’aquests llocs, apartem-nos i deixem lliure la pista com més aviat millor.
- Si pugem i baixem a peu, fem-ho pel lateral de la pista.
- Respectem tots els senyals i indicacions. Obeïm les instruccions del personal de l’estació en l’exercici de les seues funcions.
- En cas d’accident, prestem ajuda i notifiquem-ho, en la mesura de les nostres possibilitats, al personal de l’estació.
- Hem de saber que som responsables no només de la nostra conducta, sinó també del nostre material defectuós.
- Respectem el medi ambient, evitant llançar deixalles i burilles de tabac, i procurant evitar endinsar-nos en zones on podem causar danys al medi natural.