Un perifèric essencial
Els usuaris van cada vegada més preparats a la botiga d’informàtica. Disposen de tota la informació possible sobre la velocitat del processador, la capacitat dels discs durs, la potència de la targeta gràfica o la utilitat de la memòria RAM. Però gairebé ningú no pregunta pel ratolí; per la marca, la grandària o els botons, si és sense fil, òptic, etc. Serà després quan sorgisquen les queixes perquè el seu ratolí no respon bé, no fa o no té ni la meitat de funcions de què ha sentit parlar.
El ratolí és, juntament amb el teclat, el perifèric més important; és el mitjà per a utilitzar i comunicar-se amb la computadora. Si bé l’exigència més gran sobre les prestacions del ratolí està vinculada al tipus de tasca específica que es vol fer -en treballs de disseny o retoc fotogràfic el ratolí ha de ser una eina d’alta precisió- el comú dels usuaris ha de conèixer les possibilitats d’un bon ratolí i les nombroses opcions del mercat. En joc està la idoneïtat del maneig del PC i fins i tota la salut de l’usuari mateix: igual que una mala posició davant de l’ordinador provocarà les ‘queixes’ del coll o el muscle, la col·locació i subjecció incorrecta del ratolí, un model poc ergonòmic o moviments inadequats poden ocasionar lesions del colze o del canell.
És possible que el consumidor es conforme amb el ratolí que ve de regal, que no té per què ser dolent, però és improbable que siga el que més li convé. També és possible que mai no conega l’experiència d’ús d’un ratolí adaptat a les seues necessitats i personalitzat segons els seus gustos. Però sempre està bé preguntar, quan adquirim l’ordinador, pel ratolí que l’acompanya i si és possible disposar d’un altre de millor, encara que siga pagant una mica més. Si no, caldrà anar després a comprar-ne un de nou i abandonar el ‘regalat’ en algun calaix, on dormen tants d’altres.
Hi ha moltes ‘races’ de ratolins informàtics, des de l’espècimen més primitiu, amb bola en la part inferior i un parell de botons, fins al més punter, amb tecnologia làser, sense cable, disseny futurista i una infinitat de botons. Però no tots els avanços són necessaris per a tots els usuaris. De vegades, la sofisticació del ratolí només portarà problemes; molts prefereixen les prestacions bàsiques i recórrer al teclat sempre que siga possible. Ara bé, sí que hi ha noves tecnologies que fan del ratolí un perifèric més còmode i amigable. Per començar, sense anar-se’n massa en el preu, és possible desfer-se de la bola inferior i dels cables.
Enfront del lliscament mitjançant una esfera, els ratolins amb sensor òptic s’adapten a gairebé qualsevol superfície i eviten la necessitat de desmuntar el ratolí periòdicament per a treure’n la pols i altres elements que la bola introdueix en el perifèric i que n’eliminen la precisió i en redueixen la vida útil. Ara, la majoria dels ratolins es connecten al port USB (abans anaven al port sèrie), però per a escriptoris petits o saturats l’ideal és un ratolí sense fils o almenys que no necessite massa espai per a moure’s. Un track ball, un perifèric amb què el punter es mou amb el polze sobre una bola, minimitza el moviment de la mà, i un ratolí òptic evita els molestos cables damunt de la taula.
Els ratolins que funcionen sense cables utilitzen dues tecnologies -els infrarojos són ja una relíquia-, ràdio freqüència i Bluetooth. La segona apareix en ratolins més cars, però limita les interferències amb altres equips sense fil i funcionen a una distància més gran del PC. Per què més distància? Perquè, per exemple, hi ha qui té el ratolí al costat de la bicicleta estàtica per a navegar mentre fa exercici. Per descomptat, la tecnologia sense fils es pot combinar amb l’òptica… i entrem llavors en el terreny dels ‘súper ratolins’.
Un ratolí complet ha de tenir almenys tres botons. El botó situat al mig, sovint amb forma de roda per a fer scroll (moure’s dins de les finestres), resulta molt útil una vegada que se’n descobreix el truc, perquè se li poden programar funcions diverses. La resta de botons laterals serveixen per als qui prefereixen el ratolí al teclat per a fer tot tipus de tasques. Els sistemes operatius actuals reconeixen automàticament quan es connecta un ratolí, i disposen dels drivers (programes) necessaris per a fer-los funcionar i personalitzar-ne els elements bàsics: velocitat del clic i desplaçament, forma i grandària del punter, etc. Però, en especial en els ratolins multifunció amb diversos botons programables per a fer gairebé qualsevol tasca, sol ser convenient instal.lar el CD amb el programa específic.
Finalment, cal saber que un mal ús intensiu del ratolí pot ocasionar tendinitis o la síndrome del túnel carpià (dolor, formigueig o entumiment en el palmell de la mà, el canell o els dits). Qui haja de fer servir el ratolí durant moltes hores al dia, al marge de provar com s’adapta a la seua mà abans de comprar-lo -hi ha ratolins més o menys ergonòmics, igual que n’hi ha només per a destres o pensats per a esquerrans-, haurà de tenir en compte la possibilitat d’utilitzar un coixinet especial perquè el canell repose.
www.mice.com
Allò important és la paraula:
tota la informació que necessita sobre “ratolins peluts o ratolins electrònics, ratolins com a animals domèstics o ratolins com a plaga”.
www.ergonomia.deamerica.net
Centenars d’enllaços sobre ergonomia del directori de deamerica.net, del qual es pot destacar el senzill però útil treball “Ergonomia d’un lloc de treball informàtic” (www.docum.com/tekno).
www.superarchivos.com
Programes per a modificar l’aparença de l’escriptori, icones, cursors, punters del ratolí, etc.
La interfície, o la forma de comunicació de l’home amb l’ordinador, ha evolucionat de forma imparable. Les primeres i mastodòntiques computadores rebien les instruccions a través de targetes perforades. Després, als anys 60, es va començar a utilitzar el text i els cursors per a moure’s per la pantalla, fins que van aparèixer noves interfícies com les pastilles gràfiques, els punters o els joysticks.
El ratolí és relativament vell, perquè va ser dissenyat per Douglas Engelbart i Bill English el 1968 i perfeccionat i utilitzat per primera vegada als laboratoris de Xerox a Palo Alto l’any 1973. Però no va ser fins al 1984, amb els pioners Mac d’Apple, quan el ratolí va començar a popularitzar-se per a convertir-se anys després en un perifèric imprescindible amb la interfície gràfica del Windows 3.1 (1992). Els primers ratolins tenien un unic botó -Apple manté els ratolins amb un sol botó com a marca d’identitat,- però ara en porten diversos programables i s’utilitzen tant o més que el teclat, fins i tot com a comandament a distància per a reproduir música o vídeo en el PC. Hi ha dissenys de tota classe i versions mini per a substituir al touch pad (membrana tàctil) dels portàtils.