Tècniques múltiples sense una solució definitiva
Els defectes visuals apareixen gairebé sempre per causes genètiques. La curvatura de la còrnia o el globus ocular sofreixen una petita deformació, s’altera així la longitud del globus i, com a conseqüència, la imatge no es projecta de forma exacta sobre la retina. Als últims 15 anys s’han multiplicat les operacions de còrnia, sobretot des del desenvolupament de les tècniques amb làser. Ara bé, no tots els casos són susceptibles de ser tractats. A més, els resultats a vegades no són els esperats, la intervenció és cara i els beneficis no es poden garantir a llarg termini perquè algunes tècniques només fa 10 anys que s’apliquen i encara és aviat per a avaluar-les. Així i tot, la cirurgia per a la correcció dels trastorns de refracció permet a les persones alliberar-se de les ulleres de llarga vista, ulleres o lents de contacte i, a més dels avantatges estètics que suposa per a algunes persones, permet practicar les activitats diàries i els esports favorits sense preocupar-se de la visió.
El tipus de cirurgia idoni per a cada persona depèn de la magnitud de la miopia. Una d’aquestes és la queratotomia radial, que es fa mitjançant talls radials en la còrnia. Aquests produeixen un aplanament central de la còrnia que millora la visió en els miops que tenen d’1,7 a 7 diòptries. La recuperació és ràpida i hi ha una millora del 90 % de l’agudesa visual, però pot presentar complicacions perquè els talls solen ser profunds, els resultats fluctuants i impredictibles i és possible que quede un poc d’enlluernament i s’altere la visió de lluny per un llarg període de temps.
Per aquests inconvenients es prefereix el làser Excimer, en què només s’alteren petites porcions de la còrnia i el trauma és petit. Tot i així, la recuperació és llarga, pot quedar una boirina cornial i només fa 10 anys que es practica, per la qual cosa els resultats a llarg termini no es coneixen. La tècnica LASIK utilitza també el làser Excimer, però el que fa és un poliment de la còrnia, una mena de tall cornial en les capes profundes que en modifica la curvatura. És considerat el procediment més efectiu i segur per a miopies inferiors a 10 diòptries.
La ICL, lent de contacte implantable, s’utilitza per a miopies superiors a 10 diòptries. Mitjançant una petita incisió en la còrnia s’introdueix la lent plegable a la cambra anterior de l’ull. Una vegada dins, la lent es desplega i permet un millor enfocament de la imatge sobre la retina. Abans de la col.locació de la lent cal fer dues incisions en l’iris (iridotomies) amb làser YAG per a evitar l’augment de pressió dins de l’ull. La recuperació és molt ràpida i en una setmana s’aconsegueix l’agudesa visual definitiva. S’està estudiant el resultat a llarg termini.
La CRT (Corneal Refractive Terapy) és la tècnica més recent. Consisteix en la col.locació d’unes llentilles especials per la nit, mentre es dorm, que van modelant les còrnies. Les llentilles duren un any i quan caduquen cal renovar-les. El resultat és temporal, no és definitiu. S’aplica en miopies d’1,75 a 6 diòptries i no n’hi ha de bifocals, per la qual cosa, encara que abastem una agudesa visual llunyana molt bona, si tenim defecte per a visió pròxima haurem de continuar usant lents per a llegir.
Quant al futur d’aquest tipus d’intervencions, sembla que passa pel desenvolupament de lents intraoculars per a lluny i prop, bé difractives, refractives o de tipus cumming, és a dir, que es poden avançar i augmentar la potència en mirar de prop.
Les tècniques quirúrgiques sempre tenen un risc, encara que siga mínim: reaccions a la medicació, infeccions, hemorràgies… En el cas de la cirurgia de la refracció, els riscos addicionals són una visió fluctuant, una correcció escassa o excessiva, les infeccions de la còrnia, la dificultat per veure de nit a causa de la resplendor, el dolor, les úlceres cornials… Encara que cada dia les tècniques són més perfectes i les complicacions menys freqüents, no s’ha d’oblidar que es produeixen i que el resultat pot no correspondre a les expectatives que s’havien dipositat en l’operació.
Per regla general, les intervencions s’efectuen de forma ambulatòria, són de curta durada i el tipus d’anestèsia és tòpica, local. La recuperació també és ràpida i es poden operar els dos ulls simultàniament, encara que alguns prefereixen deixar un parell de dies entre un ull i un altre.
Cal tornar a usar les ulleres després de la intervenció? La cirurgia mitjançant les tècniques làser no millora l’agudesa visual, és a dir, després de la cirurgia la millor visió que es pot aconseguir és la que es tenia prèviament amb les ulleres o llentilles. La major part dels qui s’operen amb làser no necessiten ulleres o lents de contacte després de la intervenció, però alguns pacients continuaran necessitant-ne per a llegir, veure la televisió, anar al cine o conduir de nit, sobretot en els casos de miopia i astigmatisme elevats o quan els resultats no són els esperats.
D’altra banda, més del 50 % de les persones més grans de 45-50 anys presenten presbícia, la qual cosa els obliga a usar ulleres per veure de prop, amb independència de la tècnica quirúrgica utilitzada. I és que l’ús de lents de contacte per a la presbícia és molt problemàtica, perquè per l’edat pot haver-hi sequedat ocular, cosa que en dificulta la tolerància.
La miopia es desenvolupa generalment en l’època escolar, en què de vegades fan falta diversos canvis de lents, necessitat que disminueix de forma considerable a partir dels 20 anys. Afecta de la mateixa manera a homes i dones i la predisposició familiar hi és claríssima. En la miopia, la imatge es forma per davant de la retina, per tant els objectes distants es veuen borrosos, i pot arribar a produir estrabisme (guerxesa), mal de cap i augment de la tensió ocular en els casos més severs.
En la hipermetropia el globus ocular és més curt, la imatge es forma darrere de la retina i també s’hi produeix una visió borrosa. L’astigmatisme, que acompanya moltes vegades la miopia o la hipermetropia, és degut a una curvatura irregular de la còrnia i els objectes es veuen distorsionats. La presbícia, que en alguns països es denomina erròniament vista cansada, és una afecció freqüent a partir dels 40 anys que no té res a veure ni amb l’herència ni amb el “cansament visual”. Aquest matís és rellevant, perquè molts afectats creuen que és degut al fet que han usat molt la vista durant la seua vida laboral i privada, la qual cosa els pot portar a abandonar sense motiu activitats que els agradaven. A partir dels 40 anys gairebé tots estem condemnats a sofrir-la per envelliment del cristal.lí i la pèrdua de la seua capacitat d’enfocament, fet que comporta dificultat en la visió d’objectes situats entre 35 i 100 cm. Per això fan falta lents per a la lectura i visió pròxima.
- Els més grans de 20-21 anys.
- Els qui tenen una alteració de la refracció estable, que no haja evolucionat els dos últims anys.
- La còrnia ha d’estar en perfectes condicions, sense lesions cornials, amb un gruix normal del teixit cornial
- Els més grans de 45 anys han de tenir en compte una possible presbícia que els obligarà a portar ulleres per veure de prop.
- No en són candidats els afectats de malalties del col.lagen (lupus, artritis reumatoide) queratocon, herpes cornial, SIDA o malalties autoimmunes.