"Un 15% de casos de càncer de mama no es detecta amb les mamografies"

A Espanya, entre 82 i 85 dones de cada 100.000 són diagnosticades d’un càncer de mama cada any; aquesta incidència és molt inferior a la que es registra en altres zones d’Europa, com ara Bèlgica, Dinamarca, Holanda o Gal.les, on pot arribar a representar 130 de cada 100.000. I va a l’alça en les poblacions de diferents països, sobretot als més desenvolupats, on augmenten els casos de càncer de mama.

Sí, sí que en té. Cal tenir en compte que el càncer no és una malaltia, sinó que hi ha moltes varietats de creixement; alguns tumors es desenvolupen excessivament ràpid i “s’escapen” a la detecció precoç, no és perfecta. Però és el millor que tenim: disminueix la mortalitat, encara que té alguns factors col.laterals.

Són unes quantes. Hi ha dones que tenen un risc més baix que altres, d’alt risc, que necessiten un seguiment més estret. També s’han de desenvolupar tecnologies noves per complementar-ne l’actual, com la tomosíntesi que, a part de la mamografia, realitza una resolució per pla mamogràfic, que evita superposicions del teixit en mames denses amb molt de teixit. Les mames tenen, en essència, tres tipus de teixits: gras, glandular i teixit de sustentació o connectiu. El greix permet veure una lesió en desenvolupament que tingui una densitat diferent a aquesta, és a dir, pel que fa al greix es veu millor. Però, en la mama densa, no sempre es poden diferenciar bé els teixits i, per culpa d’aquesta dificultat, hi ha lesions que es poden escapar. Aquesta detecció es pot millorar implementant la tomosíntesi, l’ecografia i, en casos puntuals, la ressonància magnètica.

En efecte. És habitual que la dona jove tingui la mama més densa i més teixit glandular (més glàndula i menys greix), perquè és un òrgan pensat per a lactar; aquestes característiques la fan més difícil d’avaluar. Però a partir de certa edat, en cada menstruació se substitueix la glàndula per greix.

Un 15% de casos de càncer de mama es poden escapar de la detecció amb mamografia. Això és així perquè aquesta no és una malaltia d’un comportament únic i perquè hi ha tumors més agressius, que creixen més ràpid i que tenen manifestacions molt peculiars. Per això, hi ha casos que s’escapen. Però en els programes d’screening o cribratge es fa una doble lectura cega de la mamografia: l’efectuen dos radiòlegs independents per minimitzar al màxim aquest tipus d’errors. El cribratge del càncer de mama no es dirigeix a pacients sinó a dones sanes. Les pacients amb símptomes no s’han d’esperar a fer-se un cribratge mamogràfic, sinó que s’han de fer un altre tipus d’estudi diagnòstic. Em refereixo a les pacients que es noten el típic bony al pit i, en aquest cas, han de visitar el metge i seguir un altre circuit.

No és que es diagnostiquin tumors que no ho són, sinó que es veuen coses en la mamografia que condueixen a una repetició de crida per fer-li un estudi complementari. Els falsos positius no són un càncer, impliquen realitzar a les dones un estudi complementari de les mames amb ecografia, ressonància magnètica o biòpsia. El sobrediagnòstic és un assumpte controvertit, però no és tan important. El percentatge és molt baix.

Un efecte aleatori de qualsevol radiació, en qualsevol moment, és la radioinducció d’un tumor. Però la mamografia actual irradia a dosis molt baixes i aquesta possibilitat és molt remota. També la tenen els pacients que viatgen amb avió o que s’exposen al sol. Tot i això, el risc que la mamografia generi un tumor és baix, però existeix. El primer i fonamental és que no s’ha d’aplicar a dones menors de 35 anys, perquè les possibilitats de tenir càncer són molt baixes; és innecessari. A més, a aquestes edats, el teixit glandular està en fase proliferativa, preparat per donar de mamar; fins a 35 anys aproximadament, aquest teixit està més actiu (i l’ADN es regenera de manera constant) i és més sensible i hi ha més risc de radioinducció. Cal dir que els programes de cribratge són de qualitat i es fa sempre un control exhaustiu de les dosis de radiació.