Superbacteris: tenim armes per a lluitar-hi en contra?
Només ens adonem de la seva existència quan ataquen, però els bacteris són pertot arreu. Perquè ens fem una idea de la magnitud de la seva presència, en una persona d’uns 60 quilos, els bacteris suposen 1,2 kg del seu pes total (un 2%). Però, a més de viure dins de nosaltres, formen part de la nostra vida quotidiana: estan suspesos en l’aire, en l’organisme dels animals, al pom de la porta, al terra que trepitgem, a l’aigua… Molts d’aquests microorganismes unicel·lulars són inofensius i beneficiosos, ja que ajuden a fer la digestió i ens doten d’immunitat, però alguns poden esdevenir perjudicials i causar-nos infeccions perilloses.
Això sí, a tots ens tranquil·litza saber que disposem de fàrmacs per a combatre’ls. Però, i si no en tinguéssim? En tenim, sí, però el problema és que dia a dia, des de fa una dècada, s’han tornat menys eficaços. I no és culpa del fàrmac, sinó de la resistència cada vegada més forta que presenten els bacteris, deguda principalment a l’ús inadequat dels antibiòtics i al canvi climàtic que afavoreix el seu creixement. Una recerca de l’Escola de Salut Pública de Harvard i la Universitat de Toronto, publicada el 2017 a Nature, va concloure que l’augment de les temperatures afavoreix el creixement dels bacteris, ja que els proporciona l’oportunitat de mutar i d’eludir els antibiòtics, que deixen de ser efectius.
Cada cop més imbatibles
A Europa, segons dades de les societats científiques, les morts anuals degudes a infeccions causades per bacteris supervivents ja arriben a les 33.000 persones, 3.000 de les quals són a Espanya. Se’ns acaba l’arsenal de medicaments que teníem per a frenar infeccions que fins i tot es pensava estaven sota control, com el cas de la tuberculosi. És cert que la comunitat mèdica i científica està al corrent del problema que això suposa (dificultat per a tractar amb eficàcia, més mortalitat, epidèmies que es prolonguen i més risc d’infectar altres persones), però la societat no és tan conscient. És important que tots entenguem què causa aquesta fortalesa creixent. Només així la podrem frenar.
“Com qualsevol altre organisme viu, els bacteris evolucionen i segueixen un procés de selecció natural en mutar. La immunitat als antibiòtics, per tant, és un fenomen que ocorre de forma natural. Amb el temps, els bacteris s’adapten als medicaments dissenyats per a matar-los i van canviant per garantir la seva supervivència. Per això, els tractaments estàndard per a les infeccions bacterianes són cada cop menys eficaços i, en alguns casos, no tenen gens d’eficàcia”, explica Federico Gordo, cap de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitario del Henares.
Quan parlem de superbacteris ens referim a ceps de bacteris supervivents a la majoria dels antibiòtics habituals. Per això els especialistes prefereixen parlar de bacteris multiresistents; és a dir, que són imbatibles per a molts antibiòtics. “El tractament de les infeccions produïdes per bacteris es basa en el tractament amb l’antibiòtic per al qual aquest bacteri és sensible. No obstant això, si aquest bacteri és resistent a aquest medicament, no farà la seva funció, és a dir, no el matarà. En aquest cas caldrà fer servir un altre antiobiòtic diferent”, explica Emilio Díaz, coordinador del Grup de Treball de Malalties Infeccioses i Sèpsies de la Societat Espanyola de Medicina Intensiva, Crítica i Unitats Coronàries (SEMICYUC). Per tant, si ens enfrontem a un bacteri multiresistent és probable que tinguem dificultat per a trobar un fàrmac capaç de curar la infecció.
Els antibiòtics es poden crear a partir de compostos químics o d’origen natural, com la floridura. Aquests fàrmacs maten o neutralitzen els bacteris destruint la seva estructura o la seva capacitat de dividir-se o reproduir-se, tot sense danyar les cèl·lules humanes. No funcionen contra les infeccions víriques, per això si s’ingereixen com a tractament davant un virus, a més de no ser efectius, poden causar efectes secundaris i afegir un problema seriós de resistència als antibiòtics.
Els més perillosos
Quins són exactament els bacteris que poden presentar aquests poders? L’OMS ha publicat una llista de patògens, en la qual s’inclouen les 12 famílies de bacteris més perillosos per a la salut humana, classificats en prioritat crítica, elevada o mitjana. D’aquesta llista cal destacar l’amenaça que suposen els bacteris gramnegatius, amb una capacitat innata de trobar noves maneres de sobreviure als tractaments i que poden transmetre material genètic a altres bacteris per fer-los farmacoresistents. En aquest grup de prioritat crítica es troben també els bacteris especialment perillosos als hospitals i entre els pacients que han de ser atesos amb respiradors o catèters intravenosos.
Bacteris d’origen clínic
No és el mateix arribar a l’hospital amb una pneumònia que portem de casa que anar-hi amb una altra patologia i, un cop allà, infectar-se de pneumònia. Els gèrmens són diferents, i els que circulen pel centre hospitalari, més perillosos i supervivents. Es tracta de bacteris que es donen majoritàriament en el medi sanitari i produeixen infeccions que no estaven presents en el moment de l’ingrés del pacient. “N’hi ha tant dins com fora de l’hospital, però se solen produir amb més assiduïtat a dins”, explica Emilio Díaz.
Molts són bacteris que es troben en el nostre entorn, però entren al cos, on es fan forts, per exemple a través dels catèters o les vies de sèrum. “Quan els metges tractem una infecció adquirida al centre sempre comptem que pot procedir d’un bacteri multiresistent. Per això, intentem portar un control dels bacteris que hi circulen per a saber tractar aquestes infeccions al més aviat possible”.
Alicia Barbero, especialista en microbiologia i parasitologia clínica, enumera els bacteris oportunistes que poden produir infeccions greus.
- Acinetobacter. Es manifesta sobretot en infeccions respiratòries. L’Acinetobacter baumannii és responsable del 80% de les infeccions hospitalàries.
- Pseudomones. El Pseudomona Aeruginosa creix en àrees humides (piques, lavabos, piscines poc clorades, jacuzzis), i en solucions antisèptiques caducades o inactivades.
- Enterobacteris com Klebsiella, E.coli, Serratia i Proteus. Aquests microorganismes es troben en el tracte intestinal d’humans i animals i infesten persones que tenen la resistència a la infecció afeblida o que porten un dispositiu mèdic (catèters, drenatges i tubs de les vies respiratòries).
Tots poden provocar infeccions en la sang (sèpsia) o pneumònies, perquè han anat adquirint un escut davant molts antibiòtics, com els carbapenèmics i les cefalosporines de tercera generació, “els millors i més potents disponibles per a tractar els bacteris multiresistents”.
De tots aquests, la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses assenyala com els més mortífers a Espanya l’Escherichia coli (25,8%), el Pseudomonas Aeruginosa (11, 4%) i el Klebsiella Pneumoniae (3,9%). Encara que també esmenta altres bacteris, amb categories de prioritat alta i mitjana, que provoquen malalties com la gonorrea o les intoxicacions alimentàries per salmonel·la.
La pujada de les temperatures està relacionada amb l’augment de la resistència als antibiòtics. Ho demostra un estudi de l’Escola de Salut Pública de Harvard i la Universitat de Boston publicat a Nature. La recerca se centra en els Estats Units, però confirma que un augment de 10 graus centígrads comporta un increment en la resistència dels bacteris als antibiòtics en un 4,2% en el cas de l’E.Coli, en un 2,2% en el del Klebsiella i en un 2,7% en l’Staphylococcus Aureus.
Però, a més de la temperatura, aquest mateix estudi va vincular el creixement de la resistència als antibiòtics d’aquests bacteris amb la densitat de població. Segons la seva anàlisi, l’augment de la densitat de població en 25.000 persones per km2 augmenta la resistència de l’E.Coli un 3%, i la del Klebsiella, un 6%.
Però aquest no és l’únic estudi que ha vinculat el clima als canvis en els bacteris. Una recerca de la Universitat de Liverpool publicada a Scientific Reports el 2017 va analitzar més de 200 patògens (com ara alguns dels bacteris més comuns, com l’E.Coli o el Yersinia Pestis) i va concloure que 99 d’ells eren sensibles, almenys, a algun factor climàtic, sobretot a la temperatura, la humitat i els patrons de pluja. Per als investigadors, això és una prova més de l’impacte del canvi climàtic sobre l’aparició i propagació de malalties infeccioses.
Com aconsegueixen aquesta “cuirassa”
La resistència és la capacitat natural o adquirida que té el bacteri per a tolerar els efectes de l’antibiòtic. Per això, cal parlar de dos tipus de resistència:
- Resistència intrínseca. Propietat específica dels bacteris, l’aparició de la qual és anterior fins i tot a l’ús dels antibiòtics. Això vol dir que hi ha bacteris d’una mateixa espècie que són immunes a algunes famílies d’antibiòtics (això pot passar per diversos motius: per exemple, poden posseir barreres naturals que eviten que l’agent antibacterià actuï, ja que és impossible aconseguir el seu objectiu), fet que els permet sobreviure en cas que es faci servir aquest antibiòtic contra ells perquè simplement el fàrmac no pot penetrar al seu interior. Aquesta resistència no es veu influïda per l’abús d’antibiòtics.
- Resistència adquirida o secundària. Es produeix després d’un canvi en la composició genètica del bacteri, bé per mutacions que produeixen canvis en la seqüència de bases de cromosoma (és a dir que són capaços de canviar la seva estructura química perquè l’antibiòtic ja no faci efecte), o bé, per la transmissió de material genètic resistent que procedeix d’altres bacteris. Cada vegada que prenem antibiòtics, els bacteris van adquirint aquest superpoder, per la qual cosa consumir-los de manera irresponsable provoca que les infeccions siguin cada vegada més difícils de tractar. I, a més, aquests bacteris que han creat resistència es poden transmetre a una altra persona, fet que provoca que el problema d’inefectivitat de l’antibiòtic s’estengui entre la població.
L’actuació contra la resistència antibiòtica és un fet que preocupa seriosament la comunitat mèdica. A Espanya tenim el Pla Nacional contra la Resistència als Antibiòtics (PRAN), amb dues estratègies: reduir el consum d’antibiòtics i disminuir la necessitat de fer-ne servir en la medicina humana i en la veterinària. La recerca en nous fàrmacs amb nous mecanismes d’acció i eficàcia enfront els superbacteris és fonamental. Federico Gordo, cap de Medicina Intensiva de l’Hospital del Henares, assenyala que el desenvolupament de noves patents comporta un període molt llarg, i dels molts fàrmacs que s’investiguen només uns pocs arriben a comercialitzar-se. “Hem passat per un període en què no es creaven antibiòtics nous. Però ara disposem d’uns quants i en uns anys es preveu que n’arribaran alguns més. A més, s’ha descobert que a alguns dels que ja tenim se’ls pot associar una molècula que impedeixi que el bacteri els inactivi i puguin continuar fent el seu treball en el tractament de la infecció”, comenta l’especialista.
Estratègies per a frenar l’abús dels fàrmacs
Ja sabem que la resistència dels bacteris és un procés natural i que no es pot aturar, però sí que el podem contenir amb una sèrie de pautes.
No automedicar-se
És temptador, però no hem de guardar mai les sobres dels antibiòtics. Si a un membre de la família que ha tingut infecció de gola se li ha receptat un fàrmac determinat del qual ha sobrat bastant, no s’ha de guardar mai ni aprofitar-lo per a possibles infeccions que es presentin en un futur. Gairebé amb total seguretat es pot confirmar que no serà l’adequat per a aquesta persona. No hem d’oblidar que dels 4 milions de consultes a l’any a Espanya per mal de gola, el 70% es deuen a causes víriques, que se solen curar soles en la gran majoria.
Receptar l’antibiòtic adequat
Hi ha antibiòtics d’ampli espectre que amb tota seguretat tallaran una infecció d’angines, però potser no és necessari prendre’l per a matar el bacteri que causa la infecció. “Per exemple, per a la faringoamigdalitis (causada pel bacteri Streptococcus Pyogenes), els metges ja sabem que amb la penicil·lina n’hi ha prou per a tractar-la, per això no receptarem, per exemple, un antibiòtic d’última generació. És com “matar mosques a canonades”. Però serveix per a entendre que si es fa servir un antibiòtic d’ampli espectre per a matar el bacteri que provoca les angines, l’única cosa que s’aconsegueix és que aquest bacteri es faci resistent”, explica Rebeca Palomo.
Comprovar si hi ha infecció bacteriana
El 80% dels antibiòtics que prenem es prescriuen en atenció primària, i és el metge l’encarregat de trobar el diagnòstic correcte i de confirmar si la infecció està causada per un virus o per un bacteri. Això és fonamental, ja que els antibiòtics no són eficaços contra els virus: ni frenen el seu creixement ni els maten. D’aquí ve la importància de sotmetre els pacients a diagnòstics microbiològics. L’ideal seria fer sempre cultius (una mostra del teixit infectat) i un antibiograma (prova al laboratori en què s’exposa el bacteri que s’ha pres de la mostra a diversos antibiòtics per veure si resulta sensible o resistent a ells).
“Mentre arriba el resultat (no és immediat, triga uns dies) se sol receptar un antibiòtic empíric; és a dir, un tractament de probabilitat que s’inicia sense conèixer el bacteri causant, però quan el metge coneix el resultat pot adonar-se que el que havia prescrit no serveix, o canviar-ho en comprovar que n’ha prescrit un amb més espectre (antibiòtics que tenen capacitat per a matar un nombre més gran de patògens) del necessari”, explica Rebeca Palomo, pediatra d’Atenció Primària. Canviar a un amb menys espectre, però més eficaç, és fonamental per a evitar la resistència i, en el cas dels infants, ancians o immunodeprimits, especialment important. “En els infants en general, però més encara en aquests pacients delicats, cal receptar sempre l’antibiòtic de menys espectre per intentar posar fi a tota l’artilleria antibiòtica abans d’hora”, matisa la pediatra.
Acabar el cicle que dicta el protocol
Ja ho va vaticinar Alexander Fleming quan va recollir el seu premi Nobel: “Arribarà un dia en què qualsevol podrà comprar penicil·lina. Llavors existirà el perill que un home ignorant pugui fàcilment prendre’n una dosi insuficient i que, per haver exposat els seus microbis a quantitats no letals del fàrmac, els faci resistents”. Molt sovint, algú que pateix angines es pren dos dies l’antibiòtic, però quan es troba bé ho deixa. No ha donat temps de matar els bacteris, per això es queden allà, multiplicant-se i generant més resistència. S’ha parlat molt sobre la durada idònia de les tandes de tractament antibiòtic, si haurien de ser més curtes o no –alguns estudis han demostrat que uns cicles més curts poden tenir la mateixa eficàcia que els llargs en algunes infeccions–, però l’última paraula quant a la durada de l’antibiòtic la té el metge, que sempre disposa de les dades clíniques actualitzades per a proporcionar al pacient la informació adequada.
Evitar el seu ús en els animals sans
Els humans no som els únics que recorrem a l’antibiòtic. “La societat ha de controlar i no consumir aliments que fan servir antibiòtics per a estimular el creixement o per a prevenir malalties en animals sans”, recomana Agurtzane Antoñana, experta en microbiologia. És per això que la Unió Europea prohibeix des de 2006 l’ús d’antibiòtics per a afavorir el creixement dels animals. D’acord amb la legislació europea, només els veterinaris poden prescriure els antibiòtics que s’administraran als animals i establir la dosi correcta del tractament i la seva durada.
Higiene i vacunació, dues mesures clau
Maialen Larrea, microbiòloga i parasitòloga clínica, assenyala que rentar-se les mans amb aigua i sabó de manera freqüent i fer servir desinfectant per a les mans a base d’alcohol protegeix d’aquests bacteris nocius. “Igual que uns hàbits saludables com seguir una dieta adequada, manipular aliments com correspon, desinfectar superfícies o practicar activitat física també ajuden a reduir el risc de desenvolupar infeccions”. D’altra banda, encara que sabem que els antibiòtics no tracten els virus, pot ser que una infecció viral, com la grip, acabi complicant-se amb infeccions bacterianes secundàries per a les quals sí que es necessiten antibiòtics, com una pneumònia. Vacunar contra la grip o la varicel·la, que també és una malaltia vírica que pot desenvolupar infeccions bacterianes en la pell o pneumònia, servirà per a reduir l’ús d’aquests fàrmacs.