Trepitjades que deformen
Tècnicament s’anomena hallux valgus. Comunament, “galindó”. És una deformitat que afecta el primer dit del peu, fet que en provoca la inclinació cap al segon dit i un bony a la vora interna de l’extremitat.
Pot ser lleu, moderat o sever, i és habitual que els afectats no consultin l’especialista fins que els produeix dolor o quan la deformació és extrema. Tot i això, la majoria de vegades convé anar-hi amb antelació per tal d’evitar mals majors. I és que a mesura que la deformitat progressa, el desplaçament lateral del dit interfereix amb l’alineament i el funcionament dels dits menors, situació que provoca altres deformitats, com la superposició dels dos primers dits, dits en “martell” o “en arpa”, l’alteració dels sistemes de sustentació del pes corporal i desenvolupament de callositats.
El galindó és la conseqüència d’haver fet milers de passos d’una determinada manera. El podòleg i director general de Podoactiva, Víctor Alfaro, assegura que tenir una tendència al peu valg (ficar el peu cap endins a l’hora de caminar) o tenir un peu molt buit (amb molta curvatura) genera un excés de càrrega a la zona metatarsal (la part del coixinet plantar on es troba l’articulació que uneix els dits als ossos metatarsals). Aquesta sobrecàrrega i els continus impactes que suporta l’os fan que aquest s’engrandeixi de forma progressiva. Per això, són més freqüents en edat avançada.
En un peu valg, es podria predir l’aparició del galindó si es pogués conèixer el nombre de passos que farà una persona i la seva forma de trepitjar. En funció d’aquestes dades, el galindó es desenvoluparà més ràpid o més tard. Per exemple, en un corredor, el galindó sorgirà molt abans perquè el nombre d’impactes que farà és molt més alt en menys anys. Per aquest motiu, segons Alfaro, és comú observar galindons en esportistes amb tan sols 25 anys.
Un altre factor que condiciona el desenvolupament d’aquesta deformitat és l’activitat laboral, en concret quan es treballa en bipedestació (postura dreta) o fent moviments constants. Això determinaria la posició que adopta la persona durant molt de temps al llarg de la seva vida productiva.
Aquesta patologia del peu afecta més el sexe femení (per cada 8 o 9 dones afectades, només hi ha un home amb galindons) per diversos motius. Segons Alfaro, “sobretot, a causa de les característiques del calçat: les sabates de punta i, per descomptat, els talons alts”. Està demostrat que una sabata inadequada que no respecti la morfologia del peu en amplària o en llargària té efectes negatius en el sistema musculoesquelètic, i no només relacionat amb el desenvolupament de galindons. Tot i això, les tendències de la moda han anat per altres bandes, sobretot en les sabates dissenyades per a elles.
Un exemple: amb un taló de 10 cm, el 90% del pes corporal se sosté a la zona metatarsal (anomenada coixinet plantar). En una dona amb predisposició a desenvolupar galindons, per cada pas que faci amb talons és com si en fes deu amb un taló normal (o sigui, l’os rep un nombre d’impactes més alt).
D’altra banda, hi ha l’embaràs. Les dones amb indicis de galindons -associat al peu valg i amb tendència a aplanar-se en les trepitjades- poden observar que, després de l’embaràs, són més marcats. Segons l’expert, un dels motius és que el lligament tibial no ha treballat com ho hauria d’haver fet per l’augment d’elastina (proteïna que proporciona elasticitat i és imprescindible per a la gestació i per al part), que el fa més elàstic i tou. Aquest lligament és un dels encarregats de mantenir la posició correcta de l’arc plantar. Aquest factor, juntament amb l’augment de pes que pateix l’embarassada i l’avançament del seu centre de gravetat, fan que el peu s’aplani més.
Amb tot, els homes també tenen factors que fan augmentar la possibilitat de patir galindons: tenir un peu en pronació (gir natural del peu cap endins a l’hora de caminar), més de 70 anys o practicar esport.
Això sí, cal recordar que els galindons no s’hereten. Sí que ho fa la forma de trepitjar, igual com passa amb altres trets físics. S’hereta trepitjar en valg.
Per a tractar aquesta deformació, es pot trobar molt de material (fèrules o correctors). Malgrat això, segons Alfaro, el galindó “és un os que ha anat creixent a causa dels petits i continuats impactes de la trepitjada, i si ja s’ha desenvolupat, ja no hi ha solució, és impossible fer que desapareguin. Només queda passar per quiròfan”.
Així i tot, les persones susceptibles de desenvolupar-los poden prendre mesures per a prevenir-ne l’aparició. Si la mare o l’àvia tenen galindons, segurament es podria evitar que la néta els desenvolupi, ja que, en realitat, el que ha heretat ha estat la forma de trepitjar.
L’ideal és acudir a una clínica podològica per fer-se un estudi biomecànic de la trepitjada i esbrinar si hi ha una tendència a desenvolupar galindons, per així poder aplicar mesures de prevenció. Per exemple, plantilles personalitzades per a repartir la descàrrega, treball de potenciació muscular per a reforçar la zona i educació per aprendre a caminar de manera adequada.