IMC: una regla imperfecta, que continua sent útil
La fórmula és molt senzilla: dividim el pes en quilos per la talla en metres elevada al quadrat. El resultat ens dirà si tenim un pes baix, un pes normal, sobrepès o obesitat. La idea de buscar una mesura per a descriure l’“home mitjà” neix a començament del 1900, quan les companyies d’assegurances de vida van observar que es registrava una mortalitat més alta en els clients que tenien sobrepès i obesitat. Sense més estudis científics que l’observació, van començar a calcular el greix corporal de les persones i, per tant, el risc de morir, comparant el seu pes amb el d’altres persones de la mateixa alçada, edat i sexe. Això ja els valia per a negar-se a cobrir l’assegurança d’un client amb sobrepès.
En la dècada dels setanta, el fisiòleg nord-americà Ancel Keys va recuperar el concepte prèviament inventat per un estadístic belga el 1830, al qual va donar nom i va popularitzar com a IMC (Body Mass Index, en anglès). Keys va demostrar, gràcies a un estudi que va portar a terme amb més de 7.000 homes sans, que l’IMC era un predictor més segur i precís que els mètodes que feia servir la indústria de les assegurances. De tot allò han passat molts anys i la ciència actual ens diu que calcular el pes saludable no sempre és tan simple en totes les persones. Una prova és que, si l’IMC fos una eina precisa i perfecta, cap persona prima patiria un infart o una malaltia metabòlica. Ha arribat l’hora de substituir-ho per un altre indicador més eficaç?
Un bon indicador de salut (però no l’únic)
Albert Lecube, vicepresident de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO), assegura que l’IMC continua sent el mesurament més utilitzat pels professionals per a classificar les persones en funció del pes. “Tenim raons per a fer-ho així. És fàcil de calcular i la interpretació dels seus valors està ben assentada i assumida pels professionals sanitaris, però també per la població. No crec que s’hagi d’abandonar aquest ús, encara que és cert que és un càlcul incapaç de transmetre tota la informació que s’amaga darrere de l’excés de pes”, adverteix.
Clotilde Vázquez, directora de l’Institut Sobrepès i Obesitat (Overweight & Obesity Institute, OOI), afegeix un altre avantatge: “L’IMC continua sent el més utilitzat perquè té una bona correlació amb el greix corporal. Això vol dir que la gran majoria de les persones que tenen un excés de pes i un IMC alt solen tenir un excés de greix corporal. Per regla general és així, però també n’hem d’admetre els errors”, matisa.
Fins ara ha estat una eina molt útil en la investigació epidemiològica, ja que ha servit als especialistes per a rastrejar les taxes d’obesitat durant les últimes dècades. Funciona bé quan es tracta d’analitzar grans grups de població, ja que les persones que tenen un IMC elevat generalment presenten un risc més alt de malaltia cardíaca, diabetis de tipus 2 i alguns tipus de càncer. Però quan parlem d’un pacient concret i volem saber quin percentatge d’aquest pes ve del greix, del múscul o de la massa òssia, és aquí quan l’IMC mostra les seves mancances.
Elvira Barrio, endocrina de l’Hospital Universitari de l’Henares, explica que hem de tenir en compte les limitacions de l’IMC quan som davant d’un pacient, però cal continuar utilitzant-lo. “És ràpid i senzill i, tret de casos molt específics com un esportista molt musculat, ens dona una idea de l’estat nutricional de la persona. Però s’ha de combinar amb altres mètodes, com la circumferència abdominal, que també és ràpid i senzill. El control de la tensió arterial i una analítica ens donaran informació sobre els nivells del colesterol o la resistència a la insulina”, explica.
En fons, l’IMC és un índex de corpulència i, si bé com a mitjana es correlaciona bé amb el greix, a nivell individual no ens dona informació de la quantitat de greix corporal, que és la dada que defineix l’obesitat, ja que no hem d’oblidar que es tradueix com un excés de greix, no de pes. “Encara que la majoria de les persones amb excés de pes solen tenir massa greix, la magnitud pot variar enormement. Per exemple, per a un mateix IMC de 30, que és el punt de tall que es defineix com a obesitat, una persona pot tenir un 32% de greix (que vol dir que està lleugerament elevat) i una altra un 48% (molt alt). Aquestes dues persones amb un IMC idèntic tindran una situació metabòlica diferent i riscos diferents per a la salut”, explica Clotilde Vázquez.
Diferències entre massa muscular i greix
Aquests casos es produeixen sobretot en persones molt musculades, com els esportistes professionals. Un culturista de 80 quilos, amb molt de múscul i poc de greix, pot presentar el mateix índex de massa corporal que una persona amb el mateix pes i alçada, però que no té gaire múscul. “L’IMC no distingeix entre la massa lliure de greix –en la qual incloem músculs, ossos, òrgans, teixits i líquids– i la massa grassa (el teixit adipós), per aquesta raó no és un bon indicador a l’hora de pronosticar la salut en persones d’edat avançada, ja que a mesura que envellim perdem massa muscular i òssia, però guanyem greix abdominal”, explica Lecube.
Quan una persona augmenta el percentatge de greix corporal i el pes no varia, és a dir, no canvia el seu IMC, el que pot passar és que passi desapercebut el risc que suposa aquesta acumulació de greix abdominal. Una persona considerada prima per l’IMC, però amb un percentatge de greix elevat, tindrà la tensió alta i presentarà amb quasi total seguretat xifres elevades de glucosa, insulina, colesterol i triglicèrids. “L’avaluació correcta de l’obesitat requereix estimar la quantitat de greix abdominal i, per a fer-ho, s’utilitza des de fa anys el mesurament del perímetre de cintura com una mesura complementària”, explica el portaveu de la SEEDO.
La bretxa entre homes i dones
La distribució del greix corporal entre homes i dones és diferent. El teixit lliure de greix (múscul) és més gran en els homes i augmenta progressivament fins als 20 anys, per a disminuir posteriorment en l’adult. En les dones, el contingut de greix és més alt i augmenta amb l’edat. Una vegada arriba l’adolescència, les dones adquireixen més quantitat de greix corporal que els homes i es manté així durant l’edat adulta, de manera que l’home presenta prop del 15% de greix, localitzat sobretot en parts centrals del cos, com l’esquena i l’abdomen, i la dona entre un 20-25%, localitzada als malucs i a les cuixes. L’IMC no té en compte aquestes diferències. “Per això és útil usar l’índex cintura-circumferència de maluc (ICC), que permet estimar el risc de malaltia crònica relacionat amb la distribució de la massa corporal”, indica Vázquez.
No fa distinció entre races
L’IMC s’utilitza com una mesura estàndard universal, però quan es va desenvolupar només es va prendre en consideració el cos d’homes blancs, malgrat que la composició corporal i la relació amb la salut pot variar segons les races. Des de llavors s’han elaborat nombrosos estudis que han revelat que les dones negres poden pesar més que les blanques i així i tot poden estar metabòlicament més saludables. Un altre exemple és el de la població asiàtica, en la qual s’ha observat un risc més alt d’accident cardiovascular i diabetis en homes tot i tenir un IMC més baix que els caucàsics, perquè la genètica fa que el greix se’ls adhereixi amb més facilitat al voltant dels òrgans en lloc de fer-ho al voltant de la pell.
Una eina afegida per als nens
Quan calculem l’IMC en adults no es té en compte ni el sexe ni l’edat, però no és així en el cas dels nens. Com que els menors es troben en ple creixement i la quantitat de greix es modifica en funció de l’edat, a l’IMC –que es calcula igual que en els adults– s’afegeix una altra variable: els percentils. Aquests valors són una mesura on es compara el pes i l’alçada del nen amb d’altres de la mateixa edat i sexe. Si el nen està dins de la mitjana, té un pes normal; si està per sobre, el percentil és alt (obesitat), i si està per sota significa pes baix.
Alternatives a l’IMC: un treball d’equip. Per si soles, cap no és perfecta
Circumferència de la cintura
Com es mesura. Es determina amb una cinta mètrica flexible, dempeus, drets, sense roba i relaxats. Encara que no hi ha cap consens sobre el punt de referència, des de la SEEDO recomanen mesurar-la per sobre de la cresta ilíaca (l’os del maluc). Per a fer-ho s’ha de localitzar la vora superior d’aquest os i, per sobre d’aquest punt, envoltar la cintura amb la cinta mètrica, de manera paral·lela al terra i sense comprimir la pell. Un perímetre igual o més gran que 102 cm en homes i 88 cm en dones significa obesitat abdominal.
Avantatges. És molt útil en totes les edats. Si disminueix és un senyal de pèrdua de greix. Si aquest perímetre no es redueix i hi ha una disminució en el pes, aquesta pot ser deguda a la pèrdua de múscul o d’aigua, no de greix. Per contra, un pes que no varia, però una circumferència de cintura que disminueix no és una dada dolenta, sinó un reflex que s’està perdent greix i, molt possiblement, guanyant múscul.
Inconvenients. No distingeix entre greix subcutani abdominal –el greix que es troba sota la pell– i greix visceral abdominal –el que se situa al voltant dels òrgans–, que és més perillós.
Índex cintura-maluc (ICC)
Com es mesura. S’obté dividint el perímetre de la cintura –que es mesura a l’altura de l’última costella flotant, uns dos dits per sobre del melic–, i el perímetre màxim de maluc a nivell dels glutis. Com més alt és el quocient, més gran serà la proporció de greix abdominal i, per tant, hi haurà un risc més alt per a la salut del pacient. La taula de valors està identificada per l’OMS i és de:
- ICC = 0,8 cm normal per a dones.
- ICC = 1 cm normal per a homes.
Valors més alts signifiquen obesitat abdominovisceral.
Avantatges. Serveix per a diagnosticar el pacient, per a fer-li una primera avaluació de la presència d’obesitat abdominovisceral i el risc que té de patir malalties relacionades amb l’excés de greix.
Inconvenients. No considera l’alçada i es pot alterar en les dones després de la menopausa (la distribució de greix canvia i s’assembla més a la de l’home). És útil en el diagnòstic inicial per a avaluar el repartiment de greix, però no per a observar-ne l’evolució. Tampoc no és determinant en persones amb malucs amples.
Bioimpedància
Com es mesura. És una bàscula que funciona mitjançant l’aplicació d’un corrent elèctric que genera la mateixa màquina i que arriba als comandaments que el pacient té a les mans. Aquest corrent, que no es nota ni infringeix cap dolor, recorre l’àrea corporal que es vol analitzar i proporciona informació sobre el percentatge de greix i múscul, quantitat d’aigua present en els teixits i de massa òssia.
Avantatges. Es tracta d’una prova senzilla, econòmica i ràpida de realitzar.
Inconvenients. No totes les consultes d’endocrinologia tenen la màquina i no totes les dades que ofereix són gaire precises. Hi ha molt de marge d’error, ja que són moltes les variables que poden afectar el resultat: depenent de la col·locació dels elèctrodes, de la hidratació de la persona, de l’alimentació, del cicle menstrual, de la temperatura ambient… Encara que la informació que ofereix als professionals no és gaire exacta, sí que s’hi poden veure els canvis que ha tingut el pacient entre una consulta i una altra.
Mesurament de plecs
Com es mesura. Es pressionen diferents punts del cos amb un instrument en forma de pinça –anomenat plicòmetre– que atrapa la pell i mesura el seu gruix en mil·límetres. És una tècnica que es basa en el fet que la majoria del greix corporal se situa en el teixit subcutani. Encara que, com que la distribució d’aquest tipus de greix no és uniforme, és a dir, hi ha zones de l’anatomia que tenen més quantitat de greix i d’altres que en tenen menys, les mesures de plecs cutanis s’han de realitzar en diferents parts del cos, que van des de l’abdomen fins a l’esquena, els braços o les cames.
Avantatges. Si es fa bé és possible estimar la densitat corporal utilitzant algunes equacions matemàtiques, desenvolupades per a diferents grups poblacionals amb característiques diverses.
Inconvenients. Tot i que és molt fiable, no és fàcil de fer i es necessita un personal molt entrenat, que de vegades no està disponible als hospitals o als centres de salut. A més, com més obesitat tingui una persona, més difícil serà mesurar els plecs. De fet, s’utilitza més assíduament per a mesurar la desnutrició.
Quan “em sobren uns quilos” vol dir, en realitat, que estic obès
Als Estats Units, un estudi publicat al Journal of Obesity va analitzar la salut cardiovascular i metabòlica de més de 40.000 persones basant-se en els indicadors de salut pels quals es guien les revisions mèdiques i els va comparar amb els seus IMC. El resultat va ser una sorpresa: un 30% de les persones que presentaven un IMC de pes normal, tenien una salut cardiometabòlica deficient.
A Espanya, un estudi semblant, dut a terme pel Departament d’Endocrinologia i Nutrició de la Clínica Universitària de Navarra entre més de 6.000 persones, va concloure que un 29% dels pacients que, segons el seu IMC, presentaven un pes normal, en realitat tenien un percentatge de greix corporal propi d’una persona obesa. A més, un 80% dels que registraven un IMC de sobrepès, en realitat eren obesos.
Aquests resultats van portar aquest equip a dissenyar la seva calculadora. La fórmula CUN-BAE (Clínica Universitat de Navarra-Bodi Adiposity Estimator) té en compte, a més de les dades de pes i alçada, l’edat i el sexe. Aquesta nova fórmula aporta una estimació de la composició de greix i la classifica en:
- Greix corporal normal: 10%-20% en homes i 20%-30% en dones.
- Sobrepès: 20%-25% en homes i 30%-35% en dones.
- Obesitat: més del 25% en homes i més del 35% en dones.
Si es comparen les dues eines, un home de 57 anys, amb un pes de 94 kg i una alçada de 1,79 metres seria obès segons l’índex CUN-BAE i només tindria sobrepès segons l’IMC.
La Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO) confirma que aquesta fórmula és una bona opció per a avaluar el risc cardiometabòlic.
Aquesta institució vaticina que, en un futur molt pròxim, a l’estudi de la composició corporal s’haurà d’afegir l’estudi de la massa muscular, de la quantitat, però també de la qualitat.
Així es calcula l’índex de massa corporal
A finals dels noranta, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i un panel d’experts de l’Institut Nacional de Salut (NIH) americà van recomanar la categorització de l’índex de massa corporal (IMC) de la manera següent:
- PES NORMAL: entre 18,5 i 24,9 kg/m2
- SOBREPÈS: entre 25 i 29,9 kg/m2
- OBESITAT LLEU O CLASSE I: entre 30 i 34,9 kg/m2
- OBESITAT MODERADA O CLASSE II: entre 35 i 39,9 kg/m2
- OBESITAT GREU, MÒRBIDA O CLASSE III: entre ≥40 kg/m2
El 2007, la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO) va definir unes subcategories addicionals que dividia el sobrepès en:
- SOBREPÈS GRAU 1: 25 i 26,9 kg/m2
- SOBREPÈS GRAU 2: 27 i 29,9 kg/m2
També va canviar el nom de l’obesitat mòrbida per “obesitat de grau 3” i va afegir una nova divisió: obesitat extrema.
- OBESITAT GRAU 3: 35 i 49,9 kg/m2
- OBESITAT EXTREMA: ≥ 50 kg/m2