Resiliència, la capacitat de superar les adversitats
La resiliència, la capacitat d’assumir situacions límit o de sobreposar-se a experiències de dolor emocional, és una característica de totes les persones en major o menor grau. N’hi ha que, malgrat viure circumstàncies molt adverses, no només no sofreixen traumes psicològics, sinó que a més en surten reforçats. Això és la resiliència. Un procés pel qual les persones tenen l’habilitat d’adaptar-se a situacions traumàtiques. En definitiva, a sobreposar-se a l’adversitat i a ser capaços de seguir endavant, fins i tot, transformats. La investigació científica ha posat de manifest que la resiliència és comuna a totes les persones, en major o menor grau. Així ho demostren fets ocorreguts en la història de la humanitat, com va relatar en el seu moment Viktor Emil Frankl, neuròleg i psiquiatre austríac que va sobreviure als camps de concentració d’Auschwitz i Dachau, en descriure en els seus assajos com en les condicions més extremes l’ésser humà troba una raó per a viure.
Aquesta capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit, de sobreposar-se al dolor emocional que produeixen i de seguir projectant-se en el futur, tot i els esdeveniments desestabilitzadors o les condicions de vida difícils, és innata a la persona. És a dir, tothom tenim la capacitat de resistir el cop, de sobreposar-nos i de seguir endavant.
Els experts coincideixen a assegurar que tots tenim aquesta capacitat de sobreposar-nos, de manera que la resiliència no és una característica especial per a una minoria, ni tampoc està reservada a persones extraordinàries, sinó que és una resposta natural, normal i freqüent en l’ésser humà. Forma part de nosaltres, de la nostra essència, del nostre objectiu i fi més primari: la supervivència, sobreviure, seguir sent qui som.
Però l’ésser humà no està fet només de resiliència. Està associada a unes característiques com l’autoconeixement, l’autoestima, la independència, la capacitat per relacionar-se, la iniciativa, el bon humor i la creativitat, entre d’altres, i totes formen part, en major o menor intensitat, de les persones que es transformen amb el transcurs de la vida. No obstant això, és possible entrenar-les i millorar-les. Per tant, es pot afirmar que la resiliència neix, es fa i s’aprèn.
Saber que comptem amb aquesta fortalesa no significa que una persona sigui invulnerable o que no afecti un esdeveniment sofert. Cal tenir en compte que una persona, després de passar per una experiència traumàtica, sofreix un canvi que influirà en la seva manera de pensar i d’actuar.
Els autors que han investigat la resiliència defensen que l’experiència traumàtica pot generar tres tipus de canvi: en relació amb un mateix, en les relacions interpersonals i en la pròpia espiritualitat i filosofia de vida. I ser conscient d’això ajuda a augmentar la capacitat de sobreposar-se a l’adversitat. Convindria, per tant, reflexionar sobre el que ha passat i sobre els canvis viscuts i, des d’aquí, descobrir els pensaments i les emocions que ajudin a créixer. De vegades, una persona pot descobrir-ho sola; unes daltres, en canvi, necessitarà l’ajuda del seu entorn o d’un psicòleg perquè dirigeixi el camí cap a aquest coneixement personal.
La personalitat resistent En la dècada dels setanta, va sorgir el concepte de personalitat resistent de la mà del doctor Salvatore R. Maddi, professor de Psicologia i Comportament Social de la Universitat de Harvard (EUA) i la doctora Suzanne Kobasa, investigadora de la Universitat de la Ciutat de New York (EUA). Aquest terme prové de la teoria existencial de la personalitat, i d’aquesta s’extreuen dues idees claus relacionades amb la resiliència: que la persona, que no és només un portador de trets interns i estàtics, construeix la seva personalitat a través de les seves accions, i que la vida és un inevitable canvi associat a situacions d’estrès. Des d’aquest enfocament, a més, es poden distingir tres conceptes associats a la resiliència: el compromís (qualitat de creure en el valor d’un mateix i de les seves accions), el control (la manera de pensar i d’actuar de davant situacions, relacionat amb el control d’un mateix i amb la seva responsabilitat) i el repte (la creença que el canvi és inherent a la vida; aquesta qualitat proporciona una flexibilitat cognitiva que ajuda a la superació).
- Font: Lecina Fernández, psicòloga clínica