En la pel.lícula Her, un usuari s’enamora del sistema operatiu que regeix els seus dispositius tecnològics, i que s’expressa mitjançant un programa assistent de veu…
No és res nou. Als anys setanta hi havia un projecte d’intel.ligència artificial anomenat “Elaiza” i dissenyat per fer psicoteràpia mitjançant un assistent de veu. Els psicòlegs es van trobar amb no pocs casos de persones que es tancaven en la intimitat per explicar-li els seus problemes… Si un programa està dissenyat per a satisfer les teves demandes, és normal que hi siguis procliu, és una cosa que avui es diu bona experiència d’usuari.
És aquest el futur cap al qual ens encaminem?
No sé si acabarem enamorats d’un sistema operatiu, però hem de ser conscients que tot està fabricat per a fer-nos feliços, no només els dispositius i els programes informàtics. S’enamora la gent del seu cotxe?
S’han detectat trastorns relacionats amb les noves tecnologies, com l’addicció als videojocs o la nomofòbia
Cal valorar aquests trastorns en el moment en què trobem “trastornats”. En aquests temes es tendeix a fer el procés científic d’identificació d’una malaltia en sentit contrari.
Com hauria de ser aquest procés?
El més normal és detectar els malalts, estudiar els seus símptomes comuns i fer un quadre clínic per a poder descriure una síndrome. Però amb la tecnologia, primer s’ha posat nom a la síndrome, després s’han descrit uns símptomes i finalment s’han buscat malalts que s’hi identifiquessin. Jo diria que el que ha passat és que hi ha gent que ha vist un negoci al fet de crear una alarma social per a després curar els suposats malalts…
Què amaguen aquests suposats malalts? Perquè s’ha parlat de casos de joves addictes a videojocs o a Internet…
Per aquí, els darrers vint anys, que és el temps que Internet porta implantat, no hem vist cap cas, i això que treballem en un hospital públic. El que vull dir és que no es té la cautela necessària a l’hora de designar algú com a “addicte a les tecnologies’. Molts d’aquests mal anomenats trastorns amaguen altres problemes molt més prosaics, com els de l’adolescència o de la solitud. El que sí que hem vist, i detallat, han estat uns pocs casos d’addició relacionats amb els antics xats IRC, que van ser molt populars al final dels noranta i precursors de les xarxes socials.
Quina problemàtica presentaven aquests malalts?
Eren persones adultes molt socials, amb família i amics, ben connectades i populars; persones extravertides a les quals fer nous amics proporcionava plaer. És clar, a Internet les relacions es multipliquen per cent o per mil… Aquest és un punt molt important en les addiccions: l’element addictiu procura plaer.
Considera que la tecnologia tendeix a aïllar-nos de l’entorn físic?
Pot ser que algunes imatges de grups de gent abstreta amb la seva pantalla a la parada del metro, o pel carrer, ens semblin inquietants, però crec que convé relativitzar-les. Si tu ets un funcionari de la Corunya i t’envien a viure a Barcelona, deixant enrere tota la teva xarxa de vincles emocionals, estic segur que WhatsApp et farà més suportable l’adaptació a la teva nova ciutat perquè et permetrà seguir en contacte continu amb les persones que estimes.
Què guanyem i què perdem amb l’existència dels telèfons intel.liguents?
Guanyem hiperconnectivitat i la continuïtat de vincles que abans estaven limitats pel temps i l’espai. En el cas anterior, aquest funcionari seguirà mantenint el vincle amb els seus afins encara que estigui a 1.200 quilòmetres de distància. En relació amb el que perdem, jo crec que és sobretot la intimitat, ja que estem perdent la noció de l’espai privat. Això sí que és una cosa que pot comportar algun perill, sobretot per als joves.
Com podem conjurar aquesta renúncia a la intimitat?
Jo crec que amb educació. Si un adolescent penja determinades fotos, o explica a Facebook determinades coses, o a casa a l’hora de dinar no deixa anar el mòbil, o no estudia perquè està tot el dia amb el videojoc… Qui ha de solucionar això? Els pares o un psicòleg? Jo crec que els primers, però la veritat és que se’ns està demanant a nosaltres que fem la funció que els pares no saben o no volen fer.