Nomofòbia: pànic d'estar sense mòbil

Patir ansietat, estrès o alteracions de l'estat d'ànim per no tenir el mòbil disponible poden ser símptomes de nomofòbia
1 Setembre de 2013
Img internet listado 827

Nomofòbia: pànic d'estar sense mòbil

/imgs/20130901/internet.jpg
Les noves tecnologies ofereixen una infinitat d’oportunitats i facilitats en les feines quotidianes. Tanmateix, per a alguns, el telèfon mòbil ha esdevingut alguna cosa més que un simple objecte útil, tant que no tenir-lo a l’abast els aterreix.

La nomofòbia és la por irracional de sortir de casa sense el telèfon mòbil. Aquest terme, que deriva de l’expressió anglesa “no-mobile-phone phobia” té l’origen el 2011, a propòsit d’un estudi elaborat al Regne Unit que pretenia plasmar l’ansietat que sentien alguns dels usuaris de telèfons mòbils per sortir de casa sense el dispositiu mòbil i témer que se’ls esgotés la bateria, o bé per quedar-se sense cobertura o saldo. I els resultats ja van mostrar un escenari gens prometedor: al voltant del 58% dels homes i del 48% de les dones patien aquesta fòbia, un 9% addicional se sentia estressat quan tenia el mòbil apagat i més de la meitat dels participants (55%) van descriure que el fet de sentir-se aïllat els causava ansietat.

A Espanya, les dades disponibles també en mostren un abús: un estudi fet recentment a la Universitat de Granada assenyala que el 8% dels universitaris té una por irracional de no portar el mòbil a sobre, derivada d’un ús patològic de la telefonia mòbil.

Nens i adolescents: els més vulnerables

Però, qui hi són els més vulnerables? Per a Marc Masip, psicòleg especialitzat en addiccions i conductes de risc, els adolescents, sobretot de 12 a 17 anys, són els més exposats a patir nomofòbia. Les campanyes de màrqueting, les aplicacions i els diferents elements addictius del mateix telèfon mòbil van destinats a ells.

Masip és director de Desconect@, un programa psicoeducatiu per al bon ús de les noves tecnologies. Per a ell, el retrat robot de qui pateix nomofòbia és una persona introvertida, amb baixa autoestima i amb manca d’habilitats socials i de resolució de conflictes, que en el temps d’oci només fa servir el mòbil i sembla incapaç de gaudir sense tenir-lo.

Ara bé, malgrat que els més propensos són els nens i adolescents, la població adulta no queda al marge d’aquesta addicció. La necessitat de pertinença a un grup adquireix una rellevància especial entre els joves, ja que tenir un tipus de telèfon o un altre marca el seu estatus. El fet de poder-se relacionar amb els seus iguals a través d’una pantalla, fa que els joves creguin que tenen més amics o que estan a l’última moda, i que saber utilitzar les noves tecnologies, pertànyer a més xarxes socials o xatejar més els proporciona un estatus superior.

Nomofòbia: senyals d’alerta

Si un jove passa molta estona tancat a l’habitació amb connexió a Internet, si utilitza el mòbil en llocs i hores inadequats, si no es relaciona gaire amb la família o si baixa el seu rendiment escolar, els progenitors haurien de sospitar que hi ha un problema. Altres símptomes d’alerta són patir ansietat per no obtenir una resposta ràpida dels missatges o creure que el mòbil sona i no ser així.

Amb tot, l’expert assegura que l’experiència ha mostrat dos símptomes clars de nomofòbia: el jove s’irrita, per cridar-li l’atenció o restringir-li l’ús del mòbil, i quan se li parla, cal repetir-li l’oració perquè no es fixa en el que sent, sinó en el que fa amb el telèfon.

És difícil definir de forma exacta quina és la frontera entre l’ús i l’abús. L’ús del telèfon hauria de ser trucar, estar localitzable i poder-se comunicar de forma immediata o amb la finalitat de guanyar temps en l’àmbit professional. Per contra, l’abús és utilitzar-lo constantment en llocs públics quan s’està acompanyat de més gent, caminar pel carrer sense aixecar el cap de la pantalla o haver-s’hi de refugiar per “matar l’avorriment”.

Els progenitors: predicar amb l'exemple

En la prevenció d’aquest problema, els pares hi tenen un paper fonamental. Per començar, cal donar bon exemple: si l’adult rep un correu o un missatge durant el sopar familiar, ha de saber que no és un bon moment per mirar-ho, ja que els fills són els principals imitadors d’hàbits. La clau és tenir clar que hi ha situacions, moments o llocs on l’ús del mòbil ha d’estar prohibit de manera taxativa, i d’altres on s’ha de transigir una mica més.

La solució per posar fi a la nomofòbia passa per canviar els hàbits. L’addicte al mòbil ha d’estar disposat a rebaixar-ne l’ús de forma considerable. Cal fer-lo conscient del mal present i futur que li fa. En vista de la mínima sospita que pugui haver-hi una addicció clara a les noves tecnologies o la pèrdua de control sobre el seu ús, convé visitar un especialista.

Font: Marc Masip, psicòleg especialitzat en addiccions i conductes de risc.