Des del començament de la crisi, es repeteix una vegada i una altra que cal incentivar el consum per créixer… És cert, o això és passar la responsabilitat al consumidor?
El consum intern, en la part que correspon a les famílies, és una pota molt important dins del càlcul del PIB, i els seus nexes amb l’evolució de l’economia general són directes. Si les empreses no venen, tenen menys treballadors i es genera atur. És lògic pensar que les famílies han de consumir, encara que no a qualsevol preu. No és viable un ritme de consum que es finança amb deute, com ha passat en anys anteriors, però sí que estic d’acord amb el consum raonable que no necessita finançament extern.
Incentivar el consum per a reactivar l’economia, fins i tot aparcant l’estalvi, quines conseqüències pot tenir?
Cal diferenciar dos tipus de consum, el que cobreix les necessitats bàsiques enfront del prescindible. La factura de la llum o els cistell del mercat són imprescindibles, però anar de vacances no. L’estalvi s’ha d’utilitzar per a sobreviure si no hi ha ingressos, i a més s’ha de millorar la despesa amb tècniques d’estalvi addicionals a fi que els nostres estalvis minvin tan poc com sigui possible. El problema macroeconòmic arriba quan la taxa global d’estalvi de totes les famílies cau a un nivell molt baix, ja que aquest estalvi s’utilitza per a finançar el crèdit a les empreses i a la resta de sectors. I si les famílies no estalvien prou, el crèdit cau.
Retallades en educació, sanitat… en gairebé tots els àmbits. Diuen que així es frenarà la crisi, però no és més positiu una despesa pública més gran?
Si analitzem l’evolució de la despesa pública general en tots els segments, les retallades són simples engrunes, segons el volum total de despesa compromesa. Però és cert que hi ha retallades en partides que afecten serveis públics com l’educació o la sanitat o, fins i tot, les prestacions compromeses com són els salaris d’empleats públics o pensions. I aquestes retallades no s’han destinat a un estalvi real de la despesa, ja que ara gastem molt més en el pagament d’interessos de deute públic o bé hem injectat diners sostrets dels pressupostos a salvar sectors com el financer.
Parlant de despeses, hi ha experts que asseguren que els impostos són un mal necessari; què n’opina?
Apujar els impostos no és un mal necessari, és l’error dels mals gestors que no reconfiguren un sistema tributari més just amb impostos més baixos per a tothom, i amb més recaptació en els segments de rendes elevades. Els impostos detreuen de manera directa una part de la renda disponible de ciutadans i empreses, i cada euro que es paga en impostos és un euro en què la productivitat passa a mans de l’Estat. Apujar tots els impostos és un llast que carrega la renda disponible de les famílies i que ha generat més volum d’atur.
És una bona idea afrontar canvis profunds, com la reforma de les pensions, en plena crisi?
La millor reforma per al sistema de pensions és aconseguir una taxa d’atur zero. La nostra Seguretat Social té problemes per a pagar les pensions perquè hi ha una taxa d’atur del 26% i les pensions, les paguen els treballadors. Si la taxa fos del 4%, el debat de pensions seria absurd en principi.
Com pot conviure l’optimisme que tant es demana des de les institucions amb la realitat de les llars on no hi ha cap ingrés?
Una llar en aquesta situació és un drama social. Quin somriure pot tenir una família que no arriba a fi de mes o que està amenaçada de ser expulsada de casa seva o de tallar-li els subministraments? Quan una persona es queda en atur, ha d’intentar reenganxar-se al mercat laboral al més aviat possible, en el sector que sigui, al lloc on sigui i en circumstàncies que li permetin generar alguna mena d’ingrés. Hi ha sectors que necessiten feina, com l’agrari o la pesca; tenim segments i ciutats que fan contractacions i hem d’explotar el que sabem fer i buscar algun lloc al mercat. Cada família té una casuística concreta, però no s’ha de llençar la tovallola.
Fins quan creu que és sostenible aquesta situació?
Una taxa d’atur com l’actual, amb les conseqüències que té sobre les famílies, no és sostenible. Si arriba el punt en què molta gent ho perd tot i no hi ha alternatives, l’estatus actual es trencarà, amb tota la lògica del món.
Hi ha una recepta contra la crisi?
No crec que hi hagi una fórmula màgica per a superar la crisi, però hi ha un bon paquet de mesures que hi podrien ajudar. Cal fer una retallada seriosa de les despeses públiques no productives. Encara que siguin poques més que simbòliques, s’han de fer per dignitat i solidaritat: telèfons, tauletes, vehicles oficials, pensions vitalícies de polítics… A més, tenim una estructura de despesa pública que entra en massa fronts. Sota el meu punt de vista, n’hi ha prou amb defensa, justícia, sanitat, educació i pensions públiques per a tothom. La resta de despesa pública s’hauria de paralitzar o reduir.