Gestionar la privacitat a Internet

A la xarxa, com al carrer

La millor fórmula per a moure's per Internet mantenint ben segura la nostra informació personal és el sentit comú
1 Maig de 2009
Img internet listado 505

A la xarxa, com al carrer

/imgs/20090501/internet1.jpg
Quin usuari confiaria a la primera persona que passés pel carrer la clau dels seus comptes bancaris? I qui donaria el seu número de telèfon a un complet desconegut o ensenyaria una foto de la seva família a algú que acabés de conèixer? Ningú, probablement. El sentit comú ens dicta que certes dades sensibles s’han de protegir si no es coneix bé l’entorn i aquesta manera d’actuar, que ens ha estat inculcada des de la infància, és igual d’útil a Internet. Avui en dia, gairebé tots els serveis de qualitat de la Xarxa permeten triar quines dades es fan públiques i per a qui, encara que al mateix temps les empreses que ofereixen aquests serveis es converteixen en dipositàries de gran quantitat de dades íntimes de l’usuari i d’informació sensible, per la qual cosa convé conèixer sempre quina política de privacitat segueixen.

Ignorants digitals?

/imgs/20090501/internet2.jpg
Es podria dir que la societat digital es divideix en dos grans grups. Els “natius digitals”, que han nascut fa menys de vint anys i pràcticament han crescut relacionant-se amb els ordinadors i la Xarxa, i la resta de la humanitat, que són, en major o menor grau, “ignorants digitals”. Aquest terme no indica ignorància o desconeixement de les noves tecnologies, sinó una falta d’hàbits convenients i comportaments apropiats deguda, sens dubte, a la novetat del mitjà en línia. Així, la majoria dels usuaris que fan servir la Xarxa no saben molt ben encara què poden fer i què no poden fer en els diversos serveis per a no perdre el poder sobre la seva informació privada i desconeixen, a més, les conseqüències que tindran els seus actes. Això és molt evident, per exemple, en les xarxes socials, on se solen penjar fotos d’amics i familiars sense comptar amb el seu permís, o es divulguen dades personals sense delimitar amb precisió a qui han d’arribar i quines persones han de ser excloses de rebre-les.

Per a no lamentar-se més tard, cal actuar amb precaució i sensatesa. El més convenient a l’hora de prendre una decisió correcta és que l’usuari es pregunti què faria davant una situació semblant en el món fora de línia. Mostraria aquestes fotos que pensa publicar a Flickr? Li importaria que se sabés de la seva amistat amb determinades persones a qui ha afegit a Facebook? Seria lògic que determinat grup de contactes conegués el seu domicili o la seva adreça de correu? Si la resposta és positiva per al carrer, en principi ho ha de ser també per a Internet, i a l’inrevés.

Configurar la intimitat digital

Ningú no surt al carrer ni tapat de cap a peus, ni completament nu. De la mateixa manera, cada usuari ha de decidir quina informació privada vol mostrar i quines dades prefereix mantenir de forma privada; segurament, el terme mitjà serà la resposta. Afortunadament, la gran majoria dels serveis de qualitat de la Xarxa, i les xarxes socials en particular, permeten atorgar el grau de privacitat que es vol donar a cada informació que l’usuari ofereix. En plataformes senzilles com Flickr o Youtube, que serveixen per a publicar fotos o vídeos, l’usuari determina qui podrà veure cada informació abans de pujar-la: el públic en general, només ell o determinades persones a qui convidi. Per defecte, les imatges poden ser vistes per qualsevol usuari d’Internet, per la qual cosa s’ha de reflexionar abans de publicar res i una vegada presa la decisió que més convingui, configurar les opcions de privacitat.

Les xarxes més complexes, com Facebook o Tuenti, ofereixen moltes opcions de privacitat. Gràcies a diversos sistemes de xifratge per a l’enviament i l’emmagatzemament de la informació, garanteixen que només les persones a qui s’hagi convidat puguin veure la informació personal. En aquest cas convé conèixer bé els sistemes per a configurar qui pot veure i utilitzar les dades i la informació personal perquè, encara que es pensi que determinada informació no té importància per a l’usuari, pot tenir-ne per a algun dels seus contactes.

Un cas paradigmàtic és el de posar en aquestes xarxes imatges d’una festa on apareixen altres persones. Les imatges poden ser molt innocents per a l’usuari o l’usuària que les penja, però la seva exposició pública pot molestar o comprometre les altres persones que hi surten fotografiades. La norma sempre és demanar permís abans de pujar aquest tipus de fotos.

També cal actuar amb sentit comú a l’hora d’escriure o opinar en els fòrums de les xarxes i la resta de plataformes de comunicació públiques. Internet és un amplificador potentíssim en el qual cal anar alerta amb el que es diu, perquè tot queda gravat i a disposició dels buscadors. És paradigmàtic el cas d’una informàtica que va ser acomiadada per escriure a Twitter comentaris pejoratius sobre el director de la seva empresa sense saber que una de les persones que seguia el seu microbloc era l’esposa del directiu en qüestió.

Privacitat i intimitat, valors negociables?

La privacitat a Internet engloba diversos aspectes. D’una banda, la confidencialitat i la seguretat de determinades dades com ara claus bancàries, historial mèdic o contrasenyes de correu que només afecten l’usuari. D’altra banda, aspectes relatius a la intimitat de l’internauta, informacions, arxius, i dades que pertanyen a la seva vida privada i que ell ha de decidir si vol mostrar als altres. Per tant, encara que la privacitat és un valor fonamental i irrenunciable a la Xarxa, conté aspectes negociables, ja que cada usuari fixa els seus nivells d’intimitat en funció dels seus desigs i necessitats. De fet, en nombroses plataformes, com ara Facebook i tots els serveis relacionats amb Google, es fa negoci amb les dades personals de l’usuari al mateix temps que s’utilitzen aquestes mateixes dades per a donar-li millor servei. Emmagatzemant la informació personal de l’internauta, aquestes plataformes li ofereixen publicitat contextual però també li permeten recuperar correus electrònics de fa anys, o bé converses de xat en aparença intrascendents que contenen dades importants. I el mateix ocorre amb imatges, cançons o vídeos que es creien perduts.

Ara bé, el preu de tenir tota aquesta informació a mà des de qualsevol lloc, i sense preocupar-se de discs durs o de carregar l’ordinador, és renunciar a la nostra privacitat, almenys en exclusiva, per a compartir-la amb l’empresa que ens dóna el servei i confiar que el seu tractament de les dades privades serà honest. Encara que sol ser així, no serà sobrer llegir les condicions d’ús de tots els serveis que s’usen per a saber si la seva política de privacitat està d’acord amb la legislació vigent a Espanya.