A la xarxa, com al carrer
Quin usuari confiaria a la primera persona que passés pel carrer la clau dels seus comptes bancaris? I qui donaria el seu número de telèfon a un complet desconegut o ensenyaria una foto de la seva família a algú que acabés de conèixer? Ningú, probablement. El sentit comú ens dicta que certes dades sensibles s’han de protegir si no es coneix bé l’entorn i aquesta manera d’actuar, que ens ha estat inculcada des de la infància, és igual d’útil a Internet. Avui en dia, gairebé tots els serveis de qualitat de la Xarxa permeten triar quines dades es fan públiques i per a qui, encara que al mateix temps les empreses que ofereixen aquests serveis es converteixen en dipositàries de gran quantitat de dades íntimes de l’usuari i d’informació sensible, per la qual cosa convé conèixer sempre quina política de privacitat segueixen.
Es podria dir que la societat digital es divideix en dos grans grups. Els “natius digitals”, que han nascut fa menys de vint anys i pràcticament han crescut relacionant-se amb els ordinadors i la Xarxa, i la resta de la humanitat, que són, en major o menor grau, “ignorants digitals”. Aquest terme no indica ignorància o desconeixement de les noves tecnologies, sinó una falta d’hàbits convenients i comportaments apropiats deguda, sens dubte, a la novetat del mitjà en línia. Així, la majoria dels usuaris que fan servir la Xarxa no saben molt ben encara què poden fer i què no poden fer en els diversos serveis per a no perdre el poder sobre la seva informació privada i desconeixen, a més, les conseqüències que tindran els seus actes. Això és molt evident, per exemple, en les xarxes socials, on se solen penjar fotos d’amics i familiars sense comptar amb el seu permís, o es divulguen dades personals sense delimitar amb precisió a qui han d’arribar i quines persones han de ser excloses de rebre-les.
Per a no lamentar-se més tard, cal actuar amb precaució i sensatesa. El més convenient a l’hora de prendre una decisió correcta és que l’usuari es pregunti què faria davant una situació semblant en el món fora de línia. Mostraria aquestes fotos que pensa publicar a Flickr? Li importaria que se sabés de la seva amistat amb determinades persones a qui ha afegit a Facebook? Seria lògic que determinat grup de contactes conegués el seu domicili o la seva adreça de correu? Si la resposta és positiva per al carrer, en principi ho ha de ser també per a Internet, i a l’inrevés.
Ningú no surt al carrer ni tapat de cap a peus, ni completament nu. De la mateixa manera, cada usuari ha de decidir quina informació privada vol mostrar i quines dades prefereix mantenir de forma privada; segurament, el terme mitjà serà la resposta. Afortunadament, la gran majoria dels serveis de qualitat de la Xarxa, i les xarxes socials en particular, permeten atorgar el grau de privacitat que es vol donar a cada informació que l’usuari ofereix. En plataformes senzilles com Flickr o Youtube, que serveixen per a publicar fotos o vídeos, l’usuari determina qui podrà veure cada informació abans de pujar-la: el públic en general, només ell o determinades persones a qui convidi. Per defecte, les imatges poden ser vistes per qualsevol usuari d’Internet, per la qual cosa s’ha de reflexionar abans de publicar res i una vegada presa la decisió que més convingui, configurar les opcions de privacitat.
Les xarxes més complexes, com Facebook o Tuenti, ofereixen moltes opcions de privacitat. Gràcies a diversos sistemes de xifratge per a l’enviament i l’emmagatzemament de la informació, garanteixen que només les persones a qui s’hagi convidat puguin veure la informació personal. En aquest cas convé conèixer bé els sistemes per a configurar qui pot veure i utilitzar les dades i la informació personal perquè, encara que es pensi que determinada informació no té importància per a l’usuari, pot tenir-ne per a algun dels seus contactes.
Un cas paradigmàtic és el de posar en aquestes xarxes imatges d’una festa on apareixen altres persones. Les imatges poden ser molt innocents per a l’usuari o l’usuària que les penja, però la seva exposició pública pot molestar o comprometre les altres persones que hi surten fotografiades. La norma sempre és demanar permís abans de pujar aquest tipus de fotos.
També cal actuar amb sentit comú a l’hora d’escriure o opinar en els fòrums de les xarxes i la resta de plataformes de comunicació públiques. Internet és un amplificador potentíssim en el qual cal anar alerta amb el que es diu, perquè tot queda gravat i a disposició dels buscadors. És paradigmàtic el cas d’una informàtica que va ser acomiadada per escriure a Twitter comentaris pejoratius sobre el director de la seva empresa sense saber que una de les persones que seguia el seu microbloc era l’esposa del directiu en qüestió.
La privacitat a Internet engloba diversos aspectes. D’una banda, la confidencialitat i la seguretat de determinades dades com ara claus bancàries, historial mèdic o contrasenyes de correu que només afecten l’usuari. D’altra banda, aspectes relatius a la intimitat de l’internauta, informacions, arxius, i dades que pertanyen a la seva vida privada i que ell ha de decidir si vol mostrar als altres. Per tant, encara que la privacitat és un valor fonamental i irrenunciable a la Xarxa, conté aspectes negociables, ja que cada usuari fixa els seus nivells d’intimitat en funció dels seus desigs i necessitats. De fet, en nombroses plataformes, com ara Facebook i tots els serveis relacionats amb Google, es fa negoci amb les dades personals de l’usuari al mateix temps que s’utilitzen aquestes mateixes dades per a donar-li millor servei. Emmagatzemant la informació personal de l’internauta, aquestes plataformes li ofereixen publicitat contextual però també li permeten recuperar correus electrònics de fa anys, o bé converses de xat en aparença intrascendents que contenen dades importants. I el mateix ocorre amb imatges, cançons o vídeos que es creien perduts.
Ara bé, el preu de tenir tota aquesta informació a mà des de qualsevol lloc, i sense preocupar-se de discs durs o de carregar l’ordinador, és renunciar a la nostra privacitat, almenys en exclusiva, per a compartir-la amb l’empresa que ens dóna el servei i confiar que el seu tractament de les dades privades serà honest. Encara que sol ser així, no serà sobrer llegir les condicions d’ús de tots els serveis que s’usen per a saber si la seva política de privacitat està d’acord amb la legislació vigent a Espanya.