Generem cada vegada més escombraries i no totes les ciutats saben quant reciclen
La recollida i el tractament posterior de les escombraries és un dels problemes que més preocupa les autoritats i els ciutadans. Cada vegada consumim més i la quantitat de residus sòlids urbans (RSU) creix de forma imparable. Si el 1995 cada ciutadà espanyol va produir una mitjana de 378 quilos de residus a l’any, el 2003 aquesta quantitat es va elevar fins als 502 quilos i el 2007 va augmentar un altre 17% fins a arribar als 588 quilos per ciutadà i any, xifra que superava la mitjana europea, situada al voltant dels 522 quilos. Aquesta tendència es deu, en bona mesura, a la progressiva implantació comercial dels envasos i embalatges d’un sol ús, que signifiquen un 60% del volum de les deixalles que generem i un 33% del seu pes. Segons els experts europeus, si no es posa fre a aquesta cultura dels envasos d’un sol ús es podria arribar als 770 quilos d’escombraries per habitant i any el 2020, i això exigiria augmentar també la despesa pública necessària per a recollir, transportar i tractar els residus públics urbans, procés que en l’actualitat consumeix el 20% dels pressuposts municipals.
Per afrontar aquesta situació, les administracions europea, estatal, autonòmica i municipal han elaborat una llarga sèrie de normes. La més important és el Pla Integrat de Residus Urbans, que estableix com a objectiu el reciclatge del 70% del vidre, del 65% del paper-cartró i del 30% dels plàstics i altres envasos. No obstant això, a sis anys vista del final de l’aplicació d’aquest pla, la situació és lluny de ser òptima. A les deu ciutats que van facilitar dades sobre el reciclatge d’escombraries a CONSUMER EROSKI (sis es van negar a fer-ho malgrat la reiteració en la sol·licitud per part d’aquesta revista i dues només van facilitar dades sobre reciclatge de matèria orgànica), es recupera, de mitjana, un 47% del vidre, un 44% del paper-cartró, un 37% de les piles i un 18% dels envasos, encara que la situació varia molt d’una ciutat a una altra. Pamplona és la capital que es troba més prop de complir els objectius del Pla Nacional Integrat de Residus Urbans, ja que recicla el 53% del vidre, el 69% del paper i cartró i el 28% dels plàstics i altres envasos que es llencen a les escombraries.
De mitjana, les 18 ciutats estudiades van generar l’any passat 1,32 quilos de residus urbans per habitant i dia, xifra que representa un 2% més que fa quatre anys. Alacant, Barcelona, Bilbao, Granada, Madrid, Vitòria i Saragossa van aconseguir produir menys escombraries per habitant que el 2004.
Aquestes són les principals conclusions a què ha arribat CONSUMER EROSKI després d’estudiar els sistemes de recollida i gestió dels residus urbans a 18 ciutats espanyoles: la Corunya, Alacant, Barcelona, Bilbao, Còrdova, Granada, Logronyo, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Sevilla, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa. La negativa de les administracions locals a proporcionar informació va ser més comuna del que és habitual. Sis ciutats van afirmar no disposar de dades suficients sobre la quantitat de residus que recuperaven, Barcelona i Còrdova només van donar dades del 2007 i a Màlaga i Múrcia aquesta revista no va poder aconseguir la informació sol·licitada.
Es va comprovar que la majoria de les ciutats estudiades compten amb el nombre mínim de contenidors de recollida selectiva exigit pel Pla Nacional Integrat de Residus Urbans: un recipient de vidre per cada 500 habitants, un de paper-cartró per cada 500 ciutadans i un d’envasos per cada 300 veïns. Va fallar Barcelona, encara que només va facilitar dades del 2007, de manera que no és possible saber si complia els requisits l’any passat. D’altra banda, Madrid, Sant Sebastià i València van fregar o van superar per molt poc la ràtio exigida.
Per un altre costat, la taxa per recollida i tractament d’escombraries que han de pagar els ciutadans es cobra de forma molt diferent en cada ciutat, fet que en dificulta la comparació. En la majoria es paga a l’any (a Sevilla i Granada és una vegada al mes; a Bilbao és trimestral i a Logronyo, semestral) i la quantitat varia en funció de la categoria fiscal del carrer, del consum d’aigua o de la mida de l’habitatge. Així, mentre que a Sevilla la quantitat mínima que cal abonar és de 24 euros anuals, a Madrid es poden arribar a pagar 190 euros a l’any.
Quantes escombraries i de quin tipus
Encara que l’objectiu prioritari del Pla Nacional Integrat de Residus Urbans és generar cada vegada menys escombraries, les xifres indiquen que això no s’està aconseguint: l’any passat es van recollir més de cinc milions de tones de residus sòlids urbans a les 18 ciutats estudiades, gairebé un 4% més que fa quatre anys. Només tres van aconseguir invertir aquesta tendència: Bilbao, Granada i Barcelona, que van generar un 6,7%, un 4,3% i un 1,5% menys d’escombraries respectivament. Sevilla, en l’extrem contrari, va augmentar la quantitat de residus en un 16,2%, seguida de Màlaga, amb un 13,5%, i de Logronyo amb un 10,8%.
Si s’atén la quantitat d’escombraries que correspon a cada ciutadà, les dades tampoc no són encoratjadores. El 2004, els habitants de les 18 ciutats estudiades van produir, de mitjana, 1,29 quilos de residus al dia, mentre que el 2008 la xifra va arribar als 1,32 quilos (és a dir, 481 quilos a l’any, un 2% més). Cordovesos i sevillans són les que més escombraries generen per habitant: 1,52 quilos i 1,48 quilos per ciutadà al dia respectivament, a gran distància de Saragossa i Vitòria, amb 1,07 quilos per habitant al dia. Cal ressenyar que en sis ciutats va augmentar la població però va disminuir la ràtio d’escombraries per capita (a Granada van disminuir les dues). Entre totes aquestes, destaca la capital biscaïna, ja que cada bilbaí va generar un 7% menys d’escombraries que fa quatre anys. Li segueixen de prop Barcelona i Granada (amb un 4% menys), Saragossa (amb un 3% menys), Vitòria i Alacant (amb un 2% menys) i Madrid (amb només un 1% menys). Al costat contrari, Sevilla va registrar un increment del 17%, i Màlaga i Valladolid del 10%.
El 88% de la brossa que es genera a les 18 ciutats estudiades són escombraries domèstiques; és a dir, es recull als contenidors urbans i prové de domicilis familiars, hostaleria o comerços. Segons el Pla Nacional Integrat de Residus Urbans, gairebé la meitat d’aquestes escombraries és matèria orgànica (44%), seguida de paper i cartró (21%), plàstic (gairebé un 11%) i vidre (7%), a més d’altres residus com són fusta, tèxtils o piles, etc (17%). Tanmateix, la bossa d’escombraries de les 18 ciutats estudiades és diferent: té menys residus orgànics (28,8%), menys paper i cartró (13%), menys envasos (un 7%), menys vidre (4,2%) i una quantitat més gran de fusta, tèxtils i altres residus.
La major part d’aquestes escombraries es diposita en contenidors fixos situats al carrer, però no hi falten les excepcions. Oviedo compta amb un sistema propi de recollida selectiva als portals i cada vegada hi ha més ciutats que incorporen als barris de recent construcció i algunes zones cèntriques sistemes de recollida pneumàtica (bústies on els residus són aspirats i conduïts per via subterrània fins a un centre d’emmagatzemament i retirada).
La recollida d’escombraries dels contenidors sol començar entre les vuit i les nou del vespre i acaba entre les deu i les dotze de la nit. De les 18 ciutats incloses en l’informe, només Vitòria i la Corunya tenen un horari especial a l’estiu, que comença una i dues hores més tard respectivament. Els horaris nocturns responen a la necessitat d’evitar les hores de més trànsit, encara que comporten problemes de sorolls i suposen una inversió més gran en mà d’obra. A la majoria de ciutats hi ha servei de recollida tots els dies de l’any excepte per Nadal i Cap d’Any, però hi abunden les excepcions: a Granada no es retira la brossa els diumenges i festius (sempre que no coincideixin dos consecutius) i a Valladolid els equips de recollida no treballen 10 dies a l’any.
Un contenidor de vidre i un de paper-cartró per cada 500 habitants i un d’envasos per cada 300 ciutadans. Aquests són els objectius que imposa als ajuntaments per a l’any 2015 el Pla Nacional Integrat de Residus Urbans. Encara que la mitjana de les 18 ciutats estudiades compleix aquests requisits (1,84 contenidors d’envasos per cada 300 habitants, 1,30 per al vidre i 1,72 per al paper-cartró), hi ha algunes que han de millorar les seves dotacions. És el cas de Barcelona, única ciutat de l’informe amb menys contenidors de vidre i paper-cartró dels exigits, encara que Madrid, Sant Sebastià i València freguen la ràtio o la superen per molt poc. Quant als contenidors d’envasos, només Bilbao, Còrdova, Pamplona i Sevilla arriben al mínim exigit d’un recipient per cada 300 habitants. Saragossa i Granada se situen just per sota del límit (0,93 i 0,97 contenidors per cada 300 ciutadans) i la resta no arriben ni tan sols al 0,80, per la qual cosa hauran de fer un esforç els pròxims sis anys si volen complir la llei. El millor desplegament, amb àmplia diferència sobre els altres, és el de Pamplona i els municipis de la seva comarca mancomunada, on disposen de 2,90 contenidors per a vidre per cada 500 persones (la llei n’exigeix un, però Barcelona, per exemple, no arriba als 0,75 i a Madrid es queden en 0,95 contenidors per habitant), més de 5 per al paper (la que més s’hi acosta és Còrdova, amb una ràtio de 3,56 contenidors per ciutadà, molt lluny de la capital catalana on la ràtio és de 0,73) i 3 per als envasos. En aquest últim apartat, Sevilla, amb una ràtio de 2,21 contenidors d’envasos per cada 300 habitants, i Còrdova, amb 3,84, també compleixen la normativa àmpliament, però hi destaca Madrid amb ni més ni menys que 7 contenidors per cada 300 habitants, encara que amb una capacitat inferior que els recipients habituals.
Per als residus perillosos o voluminosos, totes les ciutats analitzades disposen d’una mitjana d’entre dos i vuit ecoparcs (punts nets o deixalleries a Catalunya i “garbigunes” al País Basc). Hi va destacar el desplegament de Barcelona, amb 28 punts nets, i Madrid, amb 20.
Reciclatge, taxes municipals i taula comparativa
Cada habitant de les 18 ciutats analitzades genera, de mitjana, 35 quilos de paper i cartró a l’any, 15 quilos de vidre, 13 quilos d’envasos i 0,10 de piles. Però, quina proporció de la brossa recollida es recicla? No és fàcil de saber, ja que, igual com va ocórrer fa quatre anys, diverses ciutats (en aquest cas, Alacant, Barcelona, Granada, Màlaga, Múrcia i Saragossa) van indicar a aquesta revista que no disposaven d’aquesta informació i Còrdova només va donar dades del 2007. Les altres hauran de fer més esforços els anys vinents per a complir la legislació. Segons la directiva aprovada el 2008 pel Parlament Europeu, l’any 2020 els països membres de la UE hauran de reciclar o reutilitzar almenys el 50% del paper, del plàstic i del vidre dels residus urbans sòlids. Les dades del Ministeri de Medi Ambient indiquen que Espanya està prop de complir aquests objectius, però a les 11 ciutats que van facilitar informació a CONSUMER EROSKI la situació no és tan positiva: es va recuperar una mitjana del 47% de vidre, un 44% de paper-cartró i només un 18% dels plàstics i envasos. Es tracta de proporcions lleugerament superiors a les que es van registrar fa quatre anys i, com llavors, la ciutat referent és Pamplona, que recicla el 53% del vidre (igual que Bilbao) i el 70% del paper-cartró (només s’hi acosta Sant Sebastià amb un 64%).
La brossa orgànica es pot reciclar per a produir compost, adobs o un regenerador del terreny que conté nutrients i oligoelements. Perquè aquest procés es portés a terme amb èxit caldria implantar una recollida selectiva generalitzada i conscienciar els ciutadans perquè separessin les restes de menjar i de jardineria (preferiblement en bosses també compostables) i les dipositessin en contenidors específics, els de color gris o marró. A més, s’hauria de crear un mercat que assegurés el destí d’aquest compost per a parcs i jardins. No obstant això, en vista de les dades recopilades per aquesta revista, encara queda molt per fer. Tot i que la majoria de les ciutats afirmen que disposen d’una planta de compostatge (totes tret de Granada, Màlaga i Múrcia, que no van facilitar les dades), molt poques (només la Corunya, Barcelona, Còrdova, Pamplona, València, Valladolid; i Sant Sebastià, amb una experiència pilot) han implantat un sistema de recollida selectiva. De mitjana, reciclen només un 18% de la matèria orgànica que produeixen, molt lluny del 50% fixat pel Pla Nacional Integral de Residus Urbans. Només s’acosta a aquesta proporció Còrdova, que recupera un 43% de la seva brossa orgànica.
A la majoria de les ciutats, la taxa d’escombraries es cobra anualment. Les excepcions van ser Valladolid i Màlaga, que no tenen taxa d’escombraries com a tal; Bilbao, que la cobra cada tres mesos; Granada i Sevilla, que ho fan una vegada al mes; i Logronyo, que ho fa cada sis mesos. Sant Sebastià i Múrcia apliquen una tarifa única i a la resta de ciutats la taxa varia en funció de la categoria fiscal del carrer (la Corunya, Bilbao, Còrdova, Granada, Logronyo), del valor cadastral de l’habitatge (Madrid, Pamplona) o de la quantitat d’aigua consumida (Barcelona, Sevilla, Saragossa). La taxa pot ser molt diferent en algunes ciutats: a Madrid, sense anar més lluny, el marge va des dels 4 euros fins als 190 euros a l’any. Els últims quatre anys, les taxes de la majoria de les ciutats s’han apujat entre un 10% i un 22%. Però en algunes s’ha abaratit (a Saragossa ha disminuït un 15%) i en altres ha augmentat desmesuradament: a Sant Sebastià va créixer un 90%. El Pla Integrat de Residus Urbans proposa implantar una taxa d’escombraries proporcionals a la quantitat de residus urbans generats per cada habitatge.