L'hospital a casa
Ja no cal patir els inconvenients d’anar cada dia a l’hospital perquè és l’hospital qui va a casa. No en tots els casos, però sí en el d’aquelles persones grans que viuen soles, que pateixen determinades patologies i que tenen dificultats per a accedir als centres sanitaris. A mesura que augmenta l’esperança de vida de la societat actual, augmenta la demanda per l’hospitalització domiciliària com una alternativa als serveis de salut tradicionals, com són l’hospital de dia, l’hospital de setmana, la cirurgia ambulatòria o la unitat mèdica d’estada curta.
L’objectiu d’aquests programes d’assistència mèdica és ajudar determinats malalts que, per una raó o una altra, tenen problemes de mobilitat, sense posar-los en perill la vida i la seguretat, i sota un model multidisciplinari que pretén oferir-los no tan sols les cures mèdiques necessàries, sinó una millor qualitat de vida. Es tracta, en definitiva, d’una estratègia d’atenció extrahospitalària en la qual cap una gran diversitat d’activitats: foment i protecció de la salut, atenció primària, prevenció clínica, rehabilitació i hospitalització domiciliària amb ús d’equips especialitzats.
Aquest tipus d’hospitalització personalitzada a la mateixa llar va començar a Nova York el 1947 per descongestionar les sales hospitalàries i oferir al pacient un tracte més humà i favorable a la seva recuperació. El 1951 es va començar a aplicar a França i a la dècada dels seixanta es va estendre a la resta dels països europeus. A Espanya, la saturació dels centres hospitalaris i la necessitat de racionalitzar la despesa en van impulsar la posada en marxa, però la transferència de competències en matèria de salut a les comunitats autònomes ha contribuït que el seu progrés sigui desigual. Al País Basc i a la Comunitat Valenciana, aquest tipus d’assistència té un gran desenvolupament d’acord amb una normativa vigent que regula aquesta prestació, però la resta de comunitats autònomes no disposen de lleis específiques sobre aquesta iniciativa.
Per bé que l’hospitalització al domicili no està exempta de polèmica, els professionals en aquest camp en subratllen avantatges importants. Des d’un punt de vista cientificotècnic, s’aprecia un nombre més baix de les temudes infeccions que pot contreure un pacient ingressat en un centre de salut, a més de la disminució dels efectes adversos de l’hospitalització (fonamentalment, risc menor de malaltia iatrogènica, és a dir, de qualsevol tipus d’alteració de l’estat del pacient produïda pel metge). A més, tenen lloc menys episodis de confusió mental i depressió en els ancians.
Entre els avantatges psicosocials, destaca una millora de les relacions personals del pacient, més intimitat i comoditat, una bona comunicació entre la família i el personal sanitari i una assistència més humanitzada.
Des de l’òptica de la gestió hospitalària, augmenta la rotació i la disponibilitat de llits, es redueix l’estada hospitalària, disminueix el pressupost, s’utilitzen millor els recursos disponibles i es possibilita la integració i la millora de les relacions entre els diversos nivells assistencials.
L’hospitalització domiciliària es destina sobretot a persones d’edat avançada que necessiten cures pal·liatives i a pacients que pateixen de càncer o d’altres malalties degeneratives. A Espanya, les malalties de l’aparell respiratori, digestiu i circulatori són les tres patologies més associades a aquest tipus d’assistència sanitària.
Els requisits que s’exigeixen per a formar part dels programes d’hospitalització al propi domicili són: l’acceptació voluntària del pacient i la família; la constatació que el seu entorn pugui assumir l’atenció del pacient amb un cuidador informal o bé contractant un professional especialitzat; l’adaptació de l’habitatge d’acord amb unes condicions mínimes d’estructura, de forma que no sigui un factor de risc per al malalt; i, finalment, que la patologia sigui susceptible de requerir atenció domiciliària.
En general, des de l’atenció primària es valora la idoneïtat que el pacient ingressi en programes d’hospitalització domiciliària. Ara bé, és necessari que el servei d’atenció domiciliària estigui ben coordinat i integrat amb els altres serveis sanitaris com l’hospital, el servei d’urgències, els serveis socials i els d’atenció primària.