Des dels 4 anys fins a qualsevol edat
L’ésser humà no neda instintivament. L’habilitat per a sostenir-se i avançar en l’aigua s’ha d’aprendre. Aquest coneixement es creia innecessari al món occidental fins ben entrat el segle XX, fins i tot en sectors tan hidrodependents com els pescadors. Però avui, aprendre a nedar s’ha convertit en una prioritat. La proliferació de piscines i l’elecció de zones costaneres, rius o pantans com a destinacions majoritàries en l’oci estival ens obliga a tots, des dels nens fins als adults, a adquirir coneixements per a familiaritzar-nos i sentir-nos segurs dins l’aigua. A més, les estadístiques diuen que si bé el nombre de persones que no saben nedar ha disminuït les dues últimes dècades -sobretot en les franges de menor edat-, encara és elevat el nombre d’homes i dones que han renunciat a sentir-se còmodes fent unes braçades. I és que aprendre a nedar no és només una opció d’oci: l’ofegament ocupa el setè lloc entre les causes d’accidents infantils, i en l’escala d’accidents mortals globals, els que tenen lloc a l’aigua ocupen el segon lloc, només després dels accidents de trànsit.
Com més aviat aprenguem a nedar més fàcil ens resultarà, però a qualsevol edat és viable aconseguir-ho. Convé que sigui un expert qui iniciï la persona adulta, perquè així s’assegura un aprenentatge consolidat. Si qui aprèn és jove i no ha sofert cap accident que li provoqui més por de l’aigua que el respecte lògic, pot ensenyar-li un amic o familiar, però quan hi hagi una mínima dificultat serà el moment d’anar a una de les múltiples escoles especialitzades. Amb deu sessions ben dissenyades és possible aprendre a nedar, encara que les lliçons consisteixen, més que a avançar sobre l’aigua, a aprendre a surar i a respirar.
- Vèncer la por de l’aigua. L’obstacle principal per a aprendre a nedar és la por de l’aigua i la inseguretat derivada d’estar en un medi diferent, fet que genera tensió i impedeix als músculs actuar correctament. A açò s’afegeix que la respiració s’accelera i apareix la sensació d’ofec. Per tant, abans de res, cal trencar el tòpic que se sura de forma espontània: no és cert. La persona que està aprenent a nedar ha d’estar vigilada per a no sentir-se indefensa, encara que això no significa que el seu monitor l’hagi de sostenir en l’aigua. És més, les diferents escoles coincideixen que les instruccions es donen des de fora.
- Aspirar fora de l’aigua, expulsar aire submergits. Una vegada s’ha aconseguit perdre la por a l’aigua, cal aprendre a respirar, prenent l’aire per la boca i exhalant-lo per la boca i pel nas sota l’aigua. El millor és seguir una taula establerta: situar-se dempeus, subjectant-se a la vora de la piscina, agafar aire i flexionar les cames per ficar el cap dins de l’aigua, on s’expulsa l’aire, i a continuació treure el cap i agafar aire una altra vegada.
- La flotació. Una vegada hàgim perdut la por i hàgim comprovat que es pot controlar la respiració, és el moment d’aprendre a surar. Una vegada més, cal trencar el mite: és imprescindible tenir els braços submergits, tot el contrari del que inspira la típica imatge d’auxili que aixeca els braços a fi d’aconseguir surar. Al principi cal estar situat en una zona on l’aigua no cobreixi i practicar la flotació cap per avall, cap per amunt i submergit.
- …I a nedar. Quan ja no hi ha por, es respira i es flota adequadament, és el moment d’aprendre els moviments de braços i cames per a avançar en l’aigua. Es pot ajudar de suros que assegurin el pas. Aconseguir un estil és matèria d’un altre moment, del que es tracta al principi és de sentir-se a gust fent braçades, coordinant el moviment de braços i cames. Una qüestió important, més enllà de l’exercici lúdic, és aprendre a capbussar-se, sobretot per a pujar a la superfície i començar a nedar. Aprendre a nedar és, doncs, fàcil, i si es vol que els fills i filles també ho aconsegueixin, convé que els seus pares i mares sàpiguen fer-ho.
Encara que és recomanable familiaritzar els nens i les nenes amb el medi aquàtic des que neixen, abans dels quatre anys són massa petits per a desenvolupar una autonomia en l’aigua i adquirir els moviments de la natació. Per això, els pediatres animen a iniciar l’aprenentatge des de nadons, però tenint molt present que els programes de natació no garanteixen l’autonomia del nen, i fins que no sigui adolescent, sempre que es banyi ha d’haver-hi la supervisió d’un adult.
Perquè el procés d’iniciació no resulti traumàtic i sí tan fructífer com sigui possible, és molt important presentar l’aigua com un element lúdic i natural des dels primers banys a casa. Encara que costi, s’invita que els pares i mares que no utilitzen una esponja per a netejar la cara dels nadons, és millor que introdueixin el cap sota l’aigua. Això contribueix que el nen no percebi la sensació de no respirar sota l’aigua com una cosa aliena i que provoca por.
- Una bona escola En alguns països europeus l’ensenyament de la natació està reglada, forma part del sistema curricular. Al nostre país, encara que cada vegada és més freqüent que sigui una matèria impartida al centre escolar, no és l’habitual encara, per tant, moltes vegades són els pares i les mares els qui van a una escola especialitzada, on hauran d’exigir personal qualificat per a treballar amb nens; una temperatura de 33 graus, tant fora com dins de l’aigua; condicions suficients d’higiene i nivells de clor baixos (l’aigua per a bebès ha de tenir entre el 0,5 i el 0,6%, enfront de l’1% que tolera l’adult). Fins als 3 anys, és recomanable un monitor per cada dos nens, i a partir dels 4 anys cada monitor es pot fer càrrec de 3 nens.
- L’ensenyament El primer propòsit és que els nens se sentin a gust dins l’aigua. Igual que ocorre amb els adults, hauran d’aprendre a manejar-se en el medi sense esforç, amb la dificultat afegida que no toquen terra, però l’avantatge que són menys temorosos i tenen més habilitat. Molt a poc a poc es motiva l’equilibri, tant horitzontal com vertical; és a dir, la flotació, tan difícil per als adults, però molt senzilla per a ells, per la qual cosa de seguida les cames esdevenen les protagonistes principals, i els ajudaran a avançar a l’estil del ‘gosset’. Quan això es controli és el moment d’introduir el moviment de braços. Una qüestió clau en l’aprenentatge del nen és ajudar-lo a orientar-se. Sentir-se perduts i no trobar l’escala els provoca més por que la mateixa aigua. I en tot el procés d’aquest aprenentatge cal evitar precisament això: que s’agafi por de l’aigua.