Ajudar que els nostres fills i filles s'estimin
Els éssers vius depenem del nostre entorn per a créixer, encara que el nostre desenvolupament es produirà fins i tot en un ambient hostil. Per tant, si volem potenciar l’autoestima dels nostres fills i filles hem de tractar de conèixer quin tipus d’interaccions propicien, anul.len o danyen la formació de la seva confiança, i quines actuacions els falten el respecte. Hem de partir de la premissa que la formació de l’autoestima dels infants depèn en gran manera de la relació que estableixen amb els adults importants en la seva vida, fonamentalment les seves mares i pares. Ells seran els sentinelles de la seva confiança i els estimuladors del seu autorespecte. Aquestes dues premisses propiciaran una valoració personal que els portarà a estimar-se ells mateixos i, per extensió, estimar els que els envolten.
- Si el nen o nena experimenta una acceptació total dels seus pensaments i sentiments, percep el valor que es dóna a la seva existència. No ens agrada l’enveja dels nostres fills i filles, els seus zels, el seu encabotament, el seu aïllament, la seva rabieta, la seva tossuderia, el seu plorar constant i un llarg etcètera. Fins i tot potser les característiques del nen o la nena no siguin les que desitjàvem que fossin i, a més, no aprenen com els estem ensenyant a ser. Però acceptar-los és admetre, per molt que ens costi, que aquest fill o aquesta filla és una altra persona independent i diferent de nosaltres, i molt valuosa.
- Si opera en un context de límits ben definits i ferms, percep que ens importa. Aquests límits hauran de ser justs, raonables i negociables: no val la llibertat il·limitada, perquè en aquesta relació la falta de límits significa indiferència. Quan els progenitors senten les necessitats i els desigs dels seus fills i es mostren disposats a negociar amb ells les regles familiars, estan exercint autoritat i no autoritarisme. L’autoritat escolta, atén i negocia, però també sanciona l’incompliment de les normes, una cosa estrictament necessària perquè el nen o la nena pugui forjar la seva identitat i establir la seva autoestima.
- i se sent respectat per la seva dignitat com a ésser humà, guanyarà en confiança. Com en tot, també a respectar-se s’aprèn i no serà possible que ho aconsegueixin si no els hi ensenyem. Ho estarem fent quan acceptem les seves decisions, escoltem els seus desigs, atenem les seves necessitats i negociem les regles establertes a casa. Respectar-los no significa deixar que facin el que volen. La permissivitat és nefasta: destrueix l’esforç, la disciplina i l’autocontrol, i amb això, la confiança en un mateix. La nostra responsabilitat és ensenyar i la seva aprendre, però serà ell o ella qui se situï en el món, se sortirà o no dels nostres límits. Intentar dirigir les seves eleccions significaria anul·lar la seva responsabilitat cap a ell mateix i cap a la seva vida. No pot haver-hi autoestima sense l’exercici de la responsabilitat.
- Si el nivell d’autoestima dels pares és alt, hi ha més probabilitats que ocorri el mateix amb el dels seus fills, encara que no sempre és així. Com més es valoren els pares ells mateixos -encara que sense caure en excessos-, més fàcilment podran transmetre als fills la importància d’estimar-se ells mateixos. Una autoestima ben assentada ajudarà els progenitors a educar els seus fills, perquè pares i mares són models d’aprenentatge importants i necessaris perquè l’infant iniciï el seu camí partint d’algun model a imitar i que li indica el camí i com l’ha de recórrer.
La falta d’autoestima es manifesta com un problema, generalment passada l’adolescència, però també està demostrat que l’autoestima es pot recuperar, cuidar i potenciar. Per això, ens interessa conèixer en quina mesura es propicia en el procés educatiu i formatiu. Per a aconseguir-ho cal crear un entorn de seguretat que se sustenta en tres pilars: amor, acceptació i respecte. Sembla obvi, però cal entendre-ho bé.
- Estimar-lo per qui és, per la seva existència i pel seu dret a ser estimada o estimat, independentment que ens agradi com pensa, sent o es comporta.
- Acceptar-lo tal com és, i no en la mesura en què segueix els nostres preceptes i respon a les nostres expectatives.
- Respectar-lo en les seves decisions de com vol portar la seva vida i per on. Fer-lo veure, quan aquestes decisions ens semblin equivocades, per què no es consideren correctes, però no impedir que intenti portar a terme el que consideri oportú. Cometre errors és part essencial de tot aprenentatge.
Pot ser que el pare i la mare discrepin i que no tinguin la mateixa opinió sobre alguna qüestió que afecte l’educació de la seva filla o el seu fill, però això no suposa cap inconvenient, i fins i tot aquestes discrepàncies poden ser conegudes. El que sí que afectarà la seguretat del nen és que els seus progenitors no estiguin d’acord en les decisions finals. La importància no està, per tant, en la diferència d’opinions, sinó en la no unanimitat en les decisions.
A més, no hi ha cap problema que els pares i les mares canviïn d’opinió davant d’un fet o una norma, i que ho facin saber als fills explicant-los-en el motiu. Això no suposa minva de credibilitat i, en canvi, sí que és un exemple de flexibilitat i d’acomodació a les circumstàncies. La rigidesa i la immobilitat no caben en un procés educatiu, on assumir els riscos de canvis és part de l’ensenyament.
El compromís com a pares i mares per a possibilitar una alta autoestima en els fills i filles està relacionat amb les condicions següents:
- Tenir present que és una altra persona, independent i diferent de nosaltres.
- Oferir una seguretat basada en la coherència, és a dir, en la coincidència entre el que s’ensenya i el que es fa.
- Fer-lo sentir-se observat i comprés. Transmetre-li que és una persona única i irreemplaçable.
- Estimar-lo des de l’expressió verbal, mostrant-li el goig que tenim per la seva existència. El tacte és el gest essencial perquè pugui sentir-se estimat. Tocar-lo, besar-lo, acaronar-lo no només quan és bebè, també quan rebutja, per pudor, aquesta mostra.
- Acceptar-lo tal com és. Només així aprendrà a acceptar-se.
- Respectar-lo com és.
- Marcar-li límits justs, raonables i negociables.
- Oferir-li normes i altes expectatives pel que fa al seu comportament i rendiment. No una actitud del “tot val”, però tampoc un “no vals”.
- Oferir-li elogis i crítiques dirigits a la seva conducta i comportament, mai a la seva persona. Vigilar per tant el llenguatge, que pot ser molt negatiu, encara que sembli superficial i efímer.
- Motivar-lo a prendre de decisions, a experimentar, a assumir riscs, a fer i a responsabilitzar-se d’aquests. No privar-lo de cometre errors. No sobreprotegir-lo.