Exercici físic: la millor medicina davant l’obesitat

Exercici físic: la millor medicina davant l’obesitat

Si hi hagués una pastilla que garantís als nostres fills una bona salut per a tota la vida, els la donaríem? La resposta és òbvia, però potser el que molts desconeixen és que aquesta píndola miraculosa i sense efectes secundaris ja existeix: es diu exercici i és a l’abast de tothom. No és un fàrmac, però es pot dir que sí que és una medicina. La ciència confirma que practicar-ne incrementa considerablement les possibilitats que els nostres petits no pateixin malalties cardiovasculars, hipertensió, diabetis o diferents tipus de càncer a l’edat adulta. De pas, a més a més, l’activitat física també ajuda considerablement a socialitzar, afavoreix l’autoestima i millora el rendiment acadèmic. És cert que practicar-ne no és tan senzill com ficar-se alguna cosa a la boca, però moure’s tampoc requereix gaire esforç, o almenys això sembla si ens cenyim als arguments que ens dona la biologia: estar actiu és una cosa per a la qual els éssers humans estem dissenyats naturalment i no fer-ho ens deteriora l’organisme a poc a poc. Just el que està passant. 

Una generació amb menys esperança de vida

Segons l’estudi Passos 2019 elaborat per la Fundació Gasol, només un 36,4% dels infants i adolescents del nostre país compleix el mínim de 60 minuts al dia d’activitat moderada a intensa que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Aquest sedentarisme, unit a una dieta gens saludable, forma un còctel nociu capaç de provocar que, per primera vegada en la història, aquesta generació de nens esdevingui la primera que viurà menys que els seus pares. Segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), l’any 2050 es reduirà l’esperança de vida en tres anys. Això seria conseqüència de l’aparició prematura en els joves de malalties que fins ara havien estat típiques d’adults. Patologies físiques provocades per l’excés de pes, però també emocionals, com la manca d’autoestima i la depressió. “Quan un nen acumula greix en la infància i arriba a l’adolescència amb aquests quilos de més, és més que probable que sigui un adult amb sobrepès o obesitat. Això es tradueix en quilos extra per a l’organisme, però també en un estat latent d’inflamació capaç d’alterar el metabolisme de la persona, un fet que acaba generant malalties com ara diabetis, hipertensió i colesterol alt en sang”, explica Carmen Pérez-Rodrigo, especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i professora de la Universitat del País Basc. “El més normal era que aquest tipus de trastorns es presentés en la quarta època de la vida de les persones, però els metges ho estem veient cada vegada més aviat, en concret en nois i noies de 12 i 14 anys”, afegeix. 

Cada cop es mouen menys 

La realitat és que les xifres són descoratjadores. El 34% de la població espanyola d’entre tres i 24 anys té obesitat o sobrepès, xifra que arriba al 40% en el cas dels nens d’entre tres i vuit anys, segons indica l’Estudi Nutricional de la Població Espanyola (ENPE 2020), publicat a la Revista Española de Cardiología (REC) i impulsat en origen per la Fundació Eroski. L’estudi va analitzar la influència que té l’estil de vida dels més petits amb l’excés de pes i els factors de risc cardiovascular. Una de les causes d’aquestes dades és que els nens no es mouen. El mínim que marca l’OMS per als més grans de cinc anys és una hora d’activitat física en què es combinin activitats d’intensitat de moderada a vigorosa o alta: és a dir, que accelerin la respiració i el ritme cardíac. A més a més, a mesura que els infants compleixen anys, el nombre de minuts dedicats a l’exercici disminueix. L’estudi Passos també reflecteix que, a Secundària, les dades d’activitat encara són pitjors, amb el 72% dels estudiants declarats completament sedentaris, enfront dels 55% de Primària. Hi ha moltes raons perquè això sigui així, més enllà de la mandra típica de l’adolescència o l’addicció als videojocs. 

Actius des del bressol 

Moure’s no és sinònim de fer esport, sinó de saltar, trotar, escalar, ballar, córrer… En definitiva, el que és important és l’activitat física. “Cal fomentar-la des que els nens són lactants, ja que és llavors quan els petits aprenen a moure’s i adquireixen totes aquestes habilitats que els permetran desplaçar-se amb més destresa i, per tant, gaudir mentre es mouen”, explica Carmen Pérez-Rodrigo. És més fàcil adquirir els hàbits en la infància. Passa amb l’alimentació. És complicat i poc realista canviar el patró alimentari de forma dràstica a 40 anys. I encara que es pot aconseguir, el més normal és que per a aconseguir-ho o s’està molt motivat –gairebé sempre hi ha un motiu de salut– o s’acaba reincidint en els “mals hàbits”. Amb l’exercici passa el mateix. “Per això és important estimular les habilitats motrius des de petits i que els menors aprenguin a gaudir mentre ho fan, perquè si s’obliga un adolescent a moure’s quan no hi està acostumat i, a més a més, té dificultats o resulta maldestre perquè mai ha practicat exercici, se li pot crear un conflicte psicològic i social, ja que malauradament la majoria de les activitats esportives que es plantegen per als menors, tant des dels centres escolars com de fora, són competitives”, relata l’experta. 

Més moviment, menys temps asseguts

Cal moure’s més i, per fer-ho, s’ha d’estar menys temps assegut. “Quan fa més de 60 minuts que estem asseguts, tant nens com adults hem d’aixecar-nos i estirar-nos, encara que només sigui per a moure les extremitats i activar les masses musculars, la circulació i el metabolisme”, comenta Pérez-Rodrigo. En alguns centres escolars hi ha algunes iniciatives en aquest sentit, amb interrupcions dins de l’horari escolar per fer que els nens, dins de l’aula, girin, es canviïn de lloc, s’aixequin i es moguin, i evitar així que passin massa temps quiets al mateix lloc. En d’altres, posen en pràctica una altra tàctica, coneguda com a descans actiu, que introdueix petites píndoles de tres a cinc minuts d’exercicis entre classe i classe. A casa, el sedentarisme s’agreuja. Amb una mitjana de sis hores de deures a la setmana, som un dels països que més feines encarrega als menors. I a aquest excés de deures se sumen amb força l’ús de les pantalles, que ha augmentat de manera generalitzada durant la pandèmia. 

Un assumpte de tota la família

Les pantalles tenen molta culpa de totes aquestes xifres preocupants, però també la passivitat dels progenitors davant l’exercici. Un estudi elaborat per la Universitat Internacional de Barcelona (UIC Barcelona) i publicat al febrer de 2021 per la revista Healthcare va analitzar la relació estreta que hi ha entre estar assegut davant d’una pantalla i la ingesta d’aliments poc saludables, i va concloure que els nens que passen més d’una hora al seu davant mengen més dolços, begudes ensucrades, menjar ràpid i snacks que els que dediquen el temps lliure a practicar esport. Un cop més, el millor és convertir-se en un exemple i animar els nostres fills a practicar habitualment algun esport i organitzar activitats físiques en família, com fer exercici, senderisme, passejos a l’aire lliure, nedar, muntar amb bicicleta, anar amb patins… Els nens i nenes necessiten que se’ls acompanyi i tenir models de referència, bé siguin els germans i germanes grans, els progenitors o uns altres familiars, en qui es puguin fixar a l’hora de moure’s. Només de baixar les escales sense fer servir l’ascensor o anar caminant a escola ja es dona exemple. 

Els nens aprenen dels pares, tant de les coses bones com de les dolentes. Així ho va demostrar un estudi elaborat per la Universitat de La Rioja i publicat al Journal of Sports, Science and Medicine, que va triar aleatòriament 1.978 alumnes d’entre 12 i 16 anys. Segons aquests investigadors, que un adolescent sigui físicament inactiu és quatre vegades més probable si els seus pares no han participat mai en activitats fisicoesportives en el seu temps lliure. Quan els pares s’involucren en activitats o donen una gran importància a l’exercici físic, el sedentarisme es redueix. 

Educació física: l’assignatura pendent 

L’escola exerceix un paper fonamental en l’adquisició d’aquestes competències necessàries per a la pràctica de l’activitat física i perquè gaudeixin fent-ne, sobretot perquè un 80% dels menors només fa exercici durant l’horari escolar. Espanya és un dels països europeus que dedica menys hores setmanals a l’educació física. En concret, una mitjana de dues hores. A cavall entre les tres hores que aconsella el Parlament Europeu i el mínim d’una hora setmanal que estipula la legislació espanyola. Això fa que la majoria de les comunitats autònomes imparteixin dues hores, encara que hi ha nous posicionaments. Madrid, per exemple, acaba d’aprovar la tercera hora, que s’implantarà a partir del curs 2022-2023. No obstant això, encara som molt lluny de les que imparteixen països com França, que dedica cinc hores de l’horari escolar a l’exercici. Aquest és precisament el país que, segons Vicente Martínez de Haro, professor d’educació física, esport i motricitat humana de la Universitat Autònoma de Madrid, hauria de servir-nos d’exemple. 

“El model francès de Secundària consisteix en dues hores d’educació física i tres hores d’activitats fisicoesportives, un total de cinc hores a la setmana. L’assignatura d’educació física consisteix a ensenyar per mitjà del moviment i aspira a formar futures persones actives i conscients del que poden fer, per què, com i quines capacitats tenen. L’activitat fisicoesportiva es tracta simplement de practicar el que agrada a cadascú”, analitza Martínez de Haro . En el sistema educatiu cal buscar un equilibri entre les diferents assignatures per a obtenir ciutadans cultes i ben formats per al futur, ensenyant allò que els sigui útil. En una línia semblant parla Alejandro Lucía Mulas, catedràtic de Fisiologia de l’Exercici a la Universitat Europea. Aquest estudiós de l’exercici opina que “hauria de ser una assignatura diària, dir-se Activitat Física i dedicar, almenys, una hora de joc actiu, com ara caminar de pressa o saltar cada dia, a més de dues o tres sessions setmanals d’enfortiment general (tipus gimnàstica)”. 

Un professor ben format i que motiva

Lucía Mulas destaca el paper essencial dels mestres. “La salut dels adults del demà depèn molt d’aquests professionals, encara que fins avui he tingut dubtes sobre si les classes d’educació física han fet més contra el sedentarisme o més aviat a favor seu”. L’especialista fa referència a certes metodologies que durant anys s’han implantat a les classes i que al seu parer cal canviar. “Per exemple, al nen amb sobrepès i poc dotat per a l’esport el pots apartar per sempre d’una vida activa o que li agradi fer esport si el poses a competir en inferioritat de condicions enfront de nois i noies amb una millor predisposició genètica o a fer un test de Cooper, que consisteix a recórrer la màxima distància en 12 minuts. No es tracta d’ensenyar esport –que és meravellós, però que jo deixaria per a activitats extraescolars–, sinó de practicar activitat física i, per tant, salut”, explica el professor de la Universitat Europea. 

Patis inclusius: jocs per a tots

Els experts asseguren que, a més de la importància d’ampliar el nombre d’hores dedicades a l’activitat física als centres, cal implantar més patis actius. Aquesta iniciativa requereix un redisseny del pati, però també del monitoratge de professors o d’un equip encarregat de mantenir-los actius i evitar l’aïllament que es produeix entre molts alumnes que no troben alternatives per al joc o l’activitat física. Molts dels conflictes entre els alumnes neixen al pati i gran culpa d’això la té el fet que tradicionalment en aquests espais no han existit activitats i possibilitats de lleure per a tots ells.

Al pati es corre d’una banda a l’altra i es crida molt, però pocs menors són capaços d’agrupar-se i jugar. D’altra banda, a la gran majoria dels centres escolars el futbol és el rei del pati i, literalment, els seus cops de pilota se’n fan els amos i deixen poc d’espai per a qui no li agrada jugar-hi. Ja fa temps que els docents es van adonar que el pati tradicional era urbanísticament agressiu i van decidir substituir-lo per un altre de més amable des d’on es pogués reeducar els alumnes en el joc i on tant nens com nenes estiguessin inclosos. Els valors que es transmeten a l’aula, d’empatia, respecte, tolerància i diversitat, s’havien de traslladar també al pati. Aquesta és la idea del pati inclusiu, un projecte que ja s’ha materialitzat en molts centres i que, segons els seus responsables, funciona. 

Dos casos d’èxit

Un exemple és el col·legi públic Nuestra Señora de la Paloma, a Madrid, que des del 2018 gaudeix d’aquest concepte de pati. Segons la seva directora, Belén González, “el balanç és positiu. Es tracta d’un projecte engegat de forma conjunta on tota la comunitat educativa (professors, pares i alumnes) en va ser partícip”, explica la responsable. D’una banda, es va produir un canvi de disseny, ja que s’hi van incloure més elements de joc perquè fos possible una diversitat més gran, més vegetació, color, dibuixos i formes, però també l’organització, ja que el docent ha de servir de guia per a promoure accions que incloguin tot l’alumnat. El resultat és que “els jocs no competitius han guanyat espai, afavorint un equilibri més gran i el repartiment d’un espai del qual abans el futbol i el bàsquet eren els reis indiscutibles”, explica Belén González. 

L’experiència de la ikastola Kurutziaga, a Durango, va partir d’un procés de reflexió que van emprendre els seus docents també el 2018. “Ens vam preguntar què passava als patis i vam pensar que seria interessant aprofitar-los com a lloc per a l’educació i la socialització, per a fomentar hàbits saludables com l’esport, a més de l’autonomia, l’interès, la motivació i la curiositat dels alumnes”, relata Urko Rodríguez, el seu director. El pati es va redissenyar i avui dia està format per un espai exterior constituït de petites muntanyes i desnivells, un carril bici que voreja el terreny, un amfiteatre natural, espais per a la trobada amb taules, estructures de fusta que conviden a la imaginació i narrativa del joc, com una autocaravana i la silueta d’un drac, una zona per a practicar activitats esportives com la pilota basca, bàsquet, futbol o escalada, una tirolina… El pati ara s’adapta a cada etapa escolar i s’ha creat un grup multidisciplinari format per responsables d’àrea, monitors o cuidadors del menjador que són presents quan el professor s’absenta i que tenen l’hora del pati organitzada en diferents àrees i propostes: esport, dansa, teatre, joc lliure… “En aquests tres anys d’experiència, els conflictes s’han reduït, ja que cadascú té el seu lloc per a gaudir del que vol. L’alumnat té alternatives i això ha influït de forma positiva en la convivència. Cosa que és un èxit molt important”, conclou Rodríguez. 

Aquestes experiències són un exemple de com es pot adaptar el pati perquè sigui més inclusiu. En l’etapa d’Educació Infantil (de 0 a 6 anys), per exemple, els nens tenen interès i una curiositat innata per descobrir i explorar. En aquestes edats necessiten estudiar l’entorn natural i també poder triar el que els interessa i com els motiva. Per això, com en el cas de la ikastola Kurutziaga, la naturalesa té un gran protagonisme al pati, on hi ha un rierol, pedres, un estany i un hort. A Primària (de 6 a 12 anys), el pati es vincula al joc en grup i més organitzat. Ja siguin jocs amb regles i normes ja establertes, o les que ells mateixos creen. És un lloc de trobada i un lloc no dirigit pels adults. El mateix passa a Secundària (de 12 a 16 anys), on l’aspecte social i l’esportiu són els que adquireixen més rellevància. 

La importància de l’entorn

L’entorn urbà és un altre factor que influeix a l’hora de la pràctica esportiva. Respirar a l’aire lliure posa de bon humor, revitalitza i motiva més, però no totes les famílies tenen la sort de viure prop d’espais que afavoreixen aquesta pràctica, per tant es fa imprescindible que les ciutats impulsin l’esport als seus espais públics i que dissenyin aquests llocs de manera que afavoreixin la pràctica d’exercici i l’activitat física, ja sigui acostant les instal·lacions esportives a tothom, creant espais públics multifuncionals que fomentin el lleure i l’esport a l’aire lliure o desenvolupant ciutats més sostenibles. Es tracta d’acostar l’esport a les persones i les administracions han de ser capaces de posar en pràctica polítiques que ho facin possible. 

La ciutat de Vitòria, que el 2012 es va convertir en Capital Verda d’Europa i el 2019 va ser proclamada Ciutat Verda Global, és un exemple d’aquestes polítiques: 

• Quantitat i qualitat d’espais per a practicar diversitat de disciplines.La capital basca disposa de 200 instal·lacions esportives repartides per tota la ciutat entre centres cívics, poliesportius, piscines, frontons, camps de futbol, pistes exteriors de futbol i bàsquet… Una part substancial estan dissenyades a la mida del barri on se situen. 
• Combinar esport i naturalesa.Vitòria ho aconsegueix amb l’anell verd, un cinturó vegetal de més de 30 quilòmetres d’extensió que connecta 10 parcs periurbans i on les opcions de fer activitats a l’aire lliure es multipliquen. Aquest espai és clau perquè disciplines associades al senderisme, córrer o anar en bicicleta tinguin tants seguidors a la ciutat. 
• Ferque la població sigui partícip en el disseny de projectes. La participació ciutadana ha estat determinant a l’hora de dissenyar equipaments com diversos parcs per a practicar skate, un parc de calistènia, un circuit BMX o la pròxima construcció d’unes pistes esportives exteriors a Aldaia . Vitòria va inaugurar el 2018 les seves primeres pistes de parkour (esport urbà que consisteix a fer salts i acrobàcies sobre escales i desnivells de la ciutat) construïdes amb pressupostos participatius. La idea va partir d’un ciutadà amb el suport de l’Associació Arabatarren Parkour Elkartea, i va suposar una inversió municipal de 200.000 euros en un projecte que es va convertir en un referent d’aquesta especialitat. Dins del mateix programa de pressupostos participatius, destaca una iniciativa encara més ambiciosa: implicar tot un barri (Lakua) en el disseny d’un parc intergeneracional a l’aire lliure, on infants, adolescents i persones adultes comparteixen esport i activitats lúdiques a l’aire lliure. El resultat ha estat un conjunt d’11 actuacions repartides per tot el barri, que es poden fer servir en forma de circuit, per a practicar tota mena d’especialitats: des de fer volar estels fins al bàdminton. Tot a l’aire lliure i creant espais que convidin la ciutadania a practicar esport a peu de carrer. 

• Fomentar la mobilitat sostenible. Dos de cada tres desplaçaments a la ciutat esfan a peu i amb bicicleta. Darrere d’aquest percentatge tan significatiu hi ha la seva xarxa de carrils bici, que arriba a 170 quilòmetres. A més, Vitòria ha fomentat la mobilitat sostenible mitjançant la promoció d’un espai públic més per als vianants i amable. Des del 2014, la velocitat a les vies d’un únic carril està limitada a 30 quilòmetres hora, una restricció que avui dia s’ha estès a tota la ciutat. 
• Promoureel lleure actiu en família. Vitòria ha complementat l’oferta de parcs, piscines i altres zones de bany, com els pantans, amb diverses opcions per al lloguer de bicicletes i així conèixer la ciutat i el seu entorn pròxim sobre dues rodes. De cara a motivar la població a practicar exercici, una altra basa és l’oferta d’activitats físiques a la xarxa de centres cívics i instal·lacions esportives. Cada trimestre es llancen desenes de cursos amb milers de places disponibles en les especialitats més diverses. Hi ha programes orientats al manteniment físic, a la iniciació esportiva, a l’edat escolar… Aquesta xarxa té el suport de 12 parcs de salut per a gent gran instal·lats a l’aire lliure, dotats amb aparells de gimnàstica on fan exercici físic lliurement o amb el suport, gratuït, d’un entrenador o entrenadora. 

Perquè una ciutat esdevingui capdavantera en polítiques d’esport associat a la salut s’ha de fer una gran inversió: prop de 60 milions d’euros a l’any. D’aquests, l’Ajuntament gasta 12,87 milions a mantenir l’activitat dels nou poliesportius amb piscina coberta que hi ha oberts a la ciutat (cadascun requereix una despesa de 1,43 milions d’euros anuals). En el cas dels 14 centres cívics de la ciutat, l’Ajuntament hi inverteix 46,2 milions d’euros anuals (3,3 milions d’euros anuals per centre). 

Per què les nenes són més sedentàries?

El gènere és un altre factor de risc de patir sedentarisme. Els joves en edat escolar són majoritàriament sedentaris, però el percentatge és encara més alt en les nenes. Quin és el motiu? Germán Ruiz Tendero, doctor en Ciències de l’Esport i professor de la Universitat Complutense de Madrid, ho explica: “És una qüestió multifactorial: interessos personals, cultura, biologia, influències dels iguals i la família, el mateix entorn físic, el sistema educatiu, les experiències de vida…”. Però aquest expert, més que intentar trobar la causa, prefereix aportar solucions: 

• La importància de la mare activa. L’interès de la dona per l’esport creix cada any. Prova d’això és que en la primera enquesta d’hàbits esportius que es va fer a Espanya el1968, un 6,8% de les dones espanyoles practicava algun esport, enfront del més del 18% dels homes. Avui dia, un 44,4% d’espanyoles practiquen esport habitualment, però són ells encara els qui en fan més: un 51%. Ruiz-Tendero reconeix que “perquè es produeixi un gir en els percentatges és important posar en valor la figura activa i esportiva de la mare, ja que tindrà un impacte més gran en les nenes que si aquestes només observen el pare”. El fet que l’esport masculí tingui més presència mediàtica i que siguin menys els referents femenins no ajuda tampoc a l’hora de posar fi als estereotips de gènere. Combatre’ls comença amb una  acceptació social més gran de la dona esportista, començant per la figura de la mare activa. Encara que tots dos, pare i mare, són referents per als fills, per qüestions d’identificació i comprensió de les emocions, la mare és el model de conducta que segueix la filla. 
• Compartir l’experiència. No n’hi ha proud’apuntar les nenes a un esport, cal participar d’aquesta experiència, acompanyant-les, veient-les jugar o fent l’activitat física amb elles (incorporant-hi germans i amics). Com diu la neurociència, si una activitat s’associa a una emoció positiva, hom se sent acompanyat i estimat, per tant les nostres opcions d’èxit per a la generació d’hàbits saludables es veuran incrementades. 
• Incorporar les menorsa les nostres activitats des de molt petites. Encara avui dia, malgrat el gran avanç de participació i implicació de les dones en l’esport, els pares tenen el convenciment que els nois són “més actius” que les noies, segons destaca l’estudi La influència parental en la motivació i participació dels alumnes en activitats fisicoesportives en edat escolar, de la Universitat Complutense de Madrid. “No ens hem de preocupar tant per qüestions ideològiques, com si les nostres filles s’inclinen més als mal anomenats esports de nois o noies, sinó que tinguin llibertat de triar el que els agrada a elles i els permeti ser més actives, tenir experiències d’èxit, però també una educació en el fracàs, que porta a la superació personal”, apunta el professor i autor de l’estudi Ruiz Tendero. 
• Buscar un equilibri sense caure en el sedentarisme. En l’adolescència, els interessos canvien.En aquest punt, les amigues i els amics seran clau per a mantenir-se actives: si el grup de tota la vida no es mou, caldrà incorporar entorns socials actius de forma paral·lela, com apuntar-se en família a un grup de muntanya, animar-la a formar part d’algun equip de la zona per a practicar un esport… La pubertat és un bon moment per a parlar sobre la imatge corporal. Si l’objectiu de practicar una activitat física és únicament millorar el cos, al final les probabilitats de convertir-se en dones actives a mitjà i llarg termini seran més baixes. 
• Incorporar referents en l’esportfemení com a models a les aules. Són petits gestos que sumen molt. Els viatges de lleure actiu des de l’escola també deixen una petjada molt positiva en la infància (esquí, natació, colònies…). “Si cal fer una sortida escolar, podem anar a veure un partit de futbol femení per a donar-hi suport i, de pas, millorar el pensament tàctic alhora que ho treballem a les nostres classes”, aconsella Germán Ruiz Tendero. 

“L’esperança de vida de la generació actual de nens podria reduir-se com a conseqüència de l’obesitat”

Idoia Labayen, professora de Ciències de la Salut de la Universitat Pública de Navarra

La professora de la Universitat Pública de Navarra i directora de l’equip de recerca ELIKOS de l’Institut d’Innovació i Sostenibilitat en la Cadena Agroalimentària (IS-FOOD), que estudia els riscos per als menors de l’acumulació excessiva de greix al fetge, ens explica que aquesta malaltia pot ser reversible si frenem l’obesitat abans d’acabar la pubertat. Això és un fet que ens hauria d’estimular per a començar a menjar saludable i ser més actius. Per fer-ho possible, la investigadora aposta per estratègies de prevenció a mitjà i llarg termini i defensa la implicació i l’educació familiar en hàbits saludables i un programa d’exercici supervisat, intens i aeròbic com a tractament. 

Les xifres de menors amb obesitat són alarmants. Des de fa dècades es desenvolupen diferents estratègies i programes de prevenció per part de diferents organismes, però no es veuen resultats. Què es fa malament? S’ha fet molt més per descriure l’epidèmia i analitzar-ne les causes que no per posar-hi remei. Hi ha hagut algunes iniciatives tant públiques com privades, però en general s’ha tractat d’estratègies a curt termini i sense involucrar totes les disciplines i àmbits implicats. 

Aquestes estratègies s’han centrat més en l’alimentació que en l’exercici físic? Hi ha molt poques estratègies a mitjà i llarg termini. La majoria d’aquestes tímides iniciatives s’han centrat en els hàbits dietètics; però, fins i tot en aquest cas, ens falten programes educatius ben dissenyats i que impliquin tant l’àmbit escolar com el sanitari, els nens i nenes i els seus pares, i que incideixin també en la indústria alimentària i en la publicitat. 

A Espanya, el 63% dels nens i nenes d’entre vuit i 16 anys no compleix les recomanacions d’activitat física. Creu que es fa prou a les aules? A l’etapa escolar, les hores dedicades a l’educació física són clarament insuficients i, a més, les activitats formatives estan pensades perquè els nens estiguin asseguts. D’altra banda, les activitats esportives estan pensades en molts casos amb un esperit molt competitiu que deixa fora els nens i nenes amb menys habilitats i destreses. 

L’activitat física transcendeix altres àmbits? Tenim pendent entendre l’activitat física i els hàbits dietètics com una part integral de la salut i, en particular, de la de la infància. L’educació en estils de vida saludables hauria d’impregnar l’educació en el sentit més ampli. L’activitat física no és només l’estona que es dedica a entrenar a futbol o al bàsquet, també és anar a escola caminant o amb bicicleta, que els patis siguin actius, compartir molt més temps de lleure en família… 

Veu possible, tal com auguren els experts, que l’esperança de vida de la pròxima generació disminueixi per culpa del sobrepès i de l’obesitat? Sí, l’Organització Mundial de la Salut estima que l’esperança de vida de la generació actual de nens podria reduir-se com a conseqüència de l’obesitat [L’OCDE ho xifra en tres anys menys]. Els últims 10 anys s’ha disparat la prevalença d’esteatosi hepàtica o fetge gras, que incrementa encara més el risc de diabetis, malaltia cardiovascular i disfunció hepàtica. Avui dia, el 25% dels adults i prop del 40% dels nens amb sobrepès o obesitat tenen el fetge gras. 

Com es pot abordar aquest problema? L’obesitat és una malaltia. Hem d’interioritzar-ho per començar a prevenir-la i tractar-la. L’obesitat perjudica greument la salut dels nens en el present i en el seu futur. Perquè els nens amb sobrepès tenen més risc de desenvolupar diabetis, malalties cardiovasculars i càncer i, a més, els perjudica la salut emocional i el rendiment acadèmic. 

Un nen amb obesitat i sobrepès sempre en patirà les conseqüències quan serà adult? Hi ha treballs científics molt importants que demostren que si l’obesitat infantil es cura abans de finalitzar el desenvolupament puberal -al voltant dels 13 anys-, el risc de desenvolupament de diabetis és igual al d’un nen que no n’ha patit. Això hauria de servir-nos com a estímul. El projecte EFIGRO, un programa d’educació familiar en estils de vida saludables, va poder demostrar que implicar les famílies i l’exercici físic ajuden a millorar la salut. La nostra recerca demostra que els programes que inclouen educació familiar en estils de vida saludables, acompanyats d’educació psicoafectiva per a ajudar a incorporar aquest canvi d’hàbits i millorar la salut emocional dels nens, i l’exercici físic redueixen el greix corporal i, sobretot, disminueix la resistència a la insulina (prediabetis) i l’esteatosi hepàtica fins a un 20%. 

Quin paper tenen els pares en aquest aprenentatge? Els menors aprenen en els primers anys de vida més per imitació que no pels missatges que llancem. No serveix de gaire dir “menja fruita que és molt sana” o “deixa de veure la tele” si no ens veuen menjar fruita o si no proposem una activitat alternativa a la televisió. Si els pares incorporen una forma de vida saludable, si les escoles són llocs on es fomenta, haurem començat a guanyar terreny a l’obesitat infantil. 

Quantes hores a la setmana d’exercici físic i intensitat han de fer els petits per a notar-ne els beneficis? L’exercici més eficaç per a la millora de la salut hepàtica i cardiovascular és el que té com a objectiu la intensitat; és a dir, cal cansar-se, i en el cas dels nens, és molt important també que es diverteixin. És el que observem en el nostre estudi, els nens practicaven exercici mentre jugaven tres vegades a la setmana durant 90 minuts. Igualment, cada 15 dies tota la família acudia a aprendre bons hàbits amb especialistes en nutrició i psicologia. 

Es pot vèncer una genètica que ens predisposa a l’obesitat? Sabem que la salut de les persones depèn en bona manera dels estils de vida i de l’entorn en què creixen durant els primers 1.000 dies de vida. És a dir, des de la concepció fins a dos anys. Encara que tinguem predisposició genètica a patir obesitat, si mantenim un estil de vida saludable no es desenvoluparà. La nutrició i l’activitat física afecten el funcionament dels nostres gens. Això és més acusat que mai en aquests primers dies de vida en els quals la divisió cel·lular es produeix a un ritme altíssim pel creixement. Aquesta és una de les raons per les quals diem que la prevenció de l’obesitat comença en l’embaràs. 

Joc de l’oca dels hàbits saludables

Ets capaç de superar el repte d’aquest joc de l’oca? Mou-te i demostra els teus coneixements sobre alimentació fins a arribar a la casella final. Només necessites una fitxa per a cada jugador i un dau. Bona sort! 

• Casella 1. Comencem! 
• Casella 2. Què és més saludable? Menjar la fruita sencera o en suc? 
• Caselles 3, 9, 14, 19, 24, 29 i 34. De trampolí en trampolí… i torna a tirar. 
• Casella 4. Camina fent 20 passes seguides. 
• Casella 5. Digues el nom de 5 fruites o verdures que comencin per M. Si no les saps, torna a la casella de sortida. 
• Casella 6. Retrocedeix dos espais. 
• Casella 7. Salta amb els peus junts cap endavant i arriba tan lluny com puguis. 
• Casella 8. Digues els noms dels grups d’aliments necessaris en una dieta equilibrada. 
• Casella 10. Has d’inventar-te un ball i fer-lo en 30 segons. 
• Caselles 11 i 22. Torna a tirar. 
• Casella 12. Menja una peça de fruita. 
• Casella 13. Quants lactis hem de prendre al dia? 
• Casella 15. Digues el nom de 5 fruites o verdures que comencin per la lletra C. 
• Casella 16. Caus i perds un torn. 
• Casella 17. Has de representar algun esport només amb gestos. Qui ho endevini, avança una casella. 
• Casella 18. Avança 5 caselles. 
• Casella 20. Què és un producte “local”? 
• Casella 21. Quantes racions de fruita i verdura has de prendre, com a mínim, al dia? 
• Casella 23. Fes 10 abdominals. 
• Casella 25. Fes 10 salts seguits. Si tens una corda, millor. 
• Casella 26. Tanca els ulls i endevina l’aliment saludable que et donen a tastar els altres jugadors. 
• Casella 27. Dos torns sense jugar. 
• Casella 28. Has de representar algun animal només amb gestos. Qui ho endevini, avança una casella. 
• Casella 30. Avança 1 casella. 
• Casella 31. Quin és l’amaniment més saludable per a una amanida? 
• Casella 32. Estigues a peu coix amb els braços estirats 15 segons. 
• Casella 33. Torna a la casella de sortida. 
• Casella 35. Fes 10 esquats. 
• Casella 36. Quina és la beguda més saludable per a quan tenim set? 
• Casella 37. Retrocedeix 6 caselles. 
• Casella 38. Camina com els crancs 15 segons. 

Quant haurien de moure’s els nens

Menors d’1 any. Han d’estar físicament actius diverses vegades al dia i de diferents maneres, com el joc interactiu a terra, a la piscina o durant l’hora del bany. Com més, millor. Els nadons que encara no es moguin han d’estar almenys 30 minuts de cap per avall, repartits al llarg del dia, mentre estan desperts. No s’han de mantenir subjectes a la cadira de passeig o trona o a l’esquena del cuidador més d’una hora seguida. 

D’1 a 6 anys. Han de passar almenys tres hores fent diverses activitats físiques de qualsevol intensitat; com més en facin, millor, incloses activitats moderades i intenses al llarg del dia, tant fora de casa com a dins. No han d’estar subjectes més d’una hora ni asseguts durant llargs períodes de temps. En aquesta etapa tot l’aprenentatge dels nens i nenes es basa en el cos i en el moviment: jugar, sentir, cantar i relacionar-se per mitjà de jocs al bany, a la manta de jocs, a collibè o jocs d’aigua. 

DE 5 a 12 anys. Cal dedicar almenys una hora diària d’activitat física de moderada a intensa, principalment aeròbica, com més millor, ja que superar els 60 minuts procurarà encara més beneficis per a la salut. Cal incloure-hi també, almenys tres dies a la setmana, activitats d’intensitat alta que enforteixin els músculs i ossos, com ara atletisme, bàsquet, tenis, arts marcials o futbol. En general, els que involucrin salts i canvis ràpids de direcció. En aquesta etapa ha d’haver-hi molta varietat d’activitats, però sense especialitzacions. És l’època d’aprendre a patinar, a anar amb bicicleta, a nedar, a escalar, a provar un patí i els esquís, a fer servir tota mena de pilotes -preferentment toves-, a usar accessoris com raquetes -adaptades a la seva mida per a evitar lesions-, bats, pales… Com més varietat de desplaçaments, salts, girs i llançaments faci, millor. Sempre fent servir el joc com a metodologia. 

A partir de 12 anys. Els nens ja es poden especialitzar, dedicant-se a l’activitat física que els agradi, ja sigui un esport, el ball o fitness. És l’època d’entrar a clubs i associacions. Ara tenen força i resistència suficient per a augmentar l’entrenament de la tècnica de l’esport triat i, si volen, començar a competir, ja que això els mantindrà motivats. 

Exercicis d’intensitat lleu. Permeten mantenir una conversa perfectament mentre es fan. Per exemple, passejar una mitjana de tres o quatre quilòmetres/ hora, jugar als dards, caminar per a anar a escola, tocar qualsevol instrument (l’OMS el reconeix com un exercici d’intensitat lleu). 

Exercicis d’intensitat moderada. Permeten mantenir la conversa, però amb certa dificultat: el joc actiu, caminar a pas lleuger -fins a 6 quilòmetres/ hora-, golf, anar amb bicicleta o en patinet. 

Exercicis d’intensitat vigorosa o intensa. El panteix i la manca d’alè et deixen sense poder conversar. Córrer -a partir 9 km/hora-, escalar un vessant, el ball aeròbic, els jocs de persecució, el futbol, bàsquet, tennis, nedar a crol… En general, tots els esports d’esforç.