Enuresi: mullar el llit amb 5 anys o més
Controlar la micció dels nens a la nit pot ser una tasca que arribi a desesperar alguns progenitors. Tot i que no és una malaltia, si l’enuresi o incontinència urinària s’allarga, pot convertir-se en un problema que afecta la dinàmica familiar i, sobretot, la vida del nen, ja que provoca una mala qualitat del descans nocturn, estrès i disminució de l’autoestima del petit, que se sentirà trist i aclaparat.
L’Associació Espanyola de Pediatria calcula que el control total d’esfínters s’aconsegueix entre els 3 i 4 anys d’edat. Tanmateix, prop del 20% dels nens de 5 anys continua mullant el llit a la nit, encara que sigui un parell de vegades a la setmana. L’enuresi nocturna pot ser de dos tipus: primària, quan el nen mai no ha estat capaç de controlar la micció nocturna, o secundària, quan presenta pèrdues després d’almenys sis mesos seguits sense mullar el llit durant la nit.
Aquest és un problema freqüent que els especialistes qualifiquen com a infradiagnosticat. Afecta el doble de nens que de nenes i es creu que és degut a una maduració més tardana. Es resol de manera espontània i la seva prevalença decreix a partir dels 10 anys. Malgrat això, és a partir d’aquesta edat quan resulta més complicat solucionar-ho. S’estima que als 12 anys un 8% de la població pateix enuresi. En adults, el percentatge està entorn de l’1%.
Segons les recomanacions del Comitè d’Estandardització de la International Children’s Continence Society (ICCS), perquè pugui establir-se un diagnòstic d’enuresi és necessari que els afectats tinguin més de 5 anys (6 en el cas dels homes), que és l’edat a partir de la qual ja es considera inadequat mullar el llit.
Les raons d’aquest trastorn -que no malaltia- no es coneixen bé. Tot i això, hi ha alguns factors que augmenten el risc de sofrir enuresi:
- Herència: alguns autors assenyalen que si un dels pares va tenir de petit incontinència urinària, el descendent té un 30% de possibilitats de patir-ne també, percentatge que augmenta fins al 50% si tots dos progenitors mullaven el llit.
- Ser home: l’enuresi és més comuna entre els nois.
- Tenir menor producció d’hormona antidiürètica durant el descans nocturn, que provoca massa producció d’orina durant la nit.
- Beure molt abans d’anar al llit o, fins i tot, durant la nit.
- Nens amb el son molt pesat o cansats a l’excés, incapaços de despertar-se davant el senyal de la bufeta plena.
- Falta d’aprenentatge a l’hora de mantenir i buidar l’orina: la comunicació entre el cervell i la bufeta necessita un temps per a desenvolupar-se.
- Patir de restrenyiment crònic, que produeix que els excrements instal·lats a l’intestí facin pressió sobre la bufeta i això provoca problemes per a retenir l’orina.
- Bufeta massa petita (encara no s’ha desenvolupat per complet), que no permet retenir l’orina durant tota la nit.
- Alteracions emocionals: hi ha situacions que poden alterar la vida quotidiana dels petits, com estrès, conflictes familiars -com la separació dels pares- o escolars o canvis en l’entorn familiar, com el naixement d’un germà.
Si un nen comença a mullar el llit de sobte després d’un període de més de sis mesos controlant esfínters, cal tenir en compte alguns senyals que poden suggerir que darrere hi ha un problema de salut.
Així, si l’enuresi s’acompanya de canvis en la quantitat (raig petit o degoteig constant o en acabar d’orinar), la freqüència, el color o l’olor de les miccions; dolor o coïssor, taques a la roba interior, pèrdua d’orina en córrer o tossir, falta de control de les deposicions, canvis en l’estat d’ànim o canvis en la deambulació per feblesa en les extremitats inferiors (que poden estar provocats per un problema neurològic), és aconsellable visitar el pediatre.
Entre els consells que els experts donen als pares en cas que el seu fill tingui enuresi es troba el de no culpabilitzar el nen, no donar-li massa importància, mantenir una actitud positiva i, sobretot, no renyar-lo ni castigar-lo. Tot el contrari, cal transmetre-li que és una cosa que es pot solucionar i que molts altres petits ho pateixen.
En l’article “Trastornos miccionales y enuresis en la infancia”, publicat en la revista Protocolos diagnósticos y terapéuticos en Pediatría, s’exposa que la primera acció terapèutica es basa a informar la família sobre el funcionament de les vies respiratòries i oferir-los unes pautes per a aconseguir uns hàbits miccionals i d’ingesta líquida adequats.
Després, hi ha dos tractaments considerats de primera línia: l’alarma d’enuresi i el tractament amb desmopressina. L’elecció de l’un o l’altre depèn de la causa predominant i del grau d’acompanyament familiar:
- Teràpia amb alarma d’enuresi: es basa en un dispositiu que emet una alarma sonora o visual quan detecta les primeres gotes d’orina. Es considera el tractament més eficaç, ja que ensenya el nen a associar-ho amb les sensacions de la bufeta i a respondre a aquestes. Ara bé, és indispensable la col·laboració del petit i de la seva família.
- Tractament amb desmopressina: es tracta d’un medicament sintètic que té un efecte similar a la vasopressina (hormona antidiürètica) i la funció del qual és reduir la producció d’orina durant la nit. És un fàrmac que pot provocar alguns efectes indesitjables (com ara intoxicació, si es prenen líquids una hora abans o vuit després de la seva ingesta), per la qual cosa es fa imprescindible la supervisió professional.