Vacunes i nadons: el lloc sí que importa
El calendari recomanat pel Comitè Assessor de Vacunes de l’Associació Espanyola de Pediatria (CAV-AEP) estableix que els nadons, durant el seu primer any de vida, han de rebre més d’una vintena de vacunes.
Per a aplicar-les, s’han de tenir en compte una sèrie de mesures. Una d’elles és el lloc adequat en el qual s’han d’administrar les vacunes. El consell dels especialistes és que s’han d’aplicar a la cuixa del nen, ja que és la millor manera de garantir-ne la màxima eficàcia i de reduir el risc que es produeixin efectes secundaris.
Cal tenir en compte que gairebé totes les vacunes són intramusculars; és a dir, la injecció ha d’arribar fins a dins del múscul. D’aquesta manera, se’n garanteix la màxima eficàcia i es redueixen les possibilitats que es produeixin efectes adversos locals.
Així doncs, atesa la importància d’arribar al múscul, els experts del CAV-AEP recomanen que, en els menors d’un any, les vacunes s’apliquin a la cuixa, en concret en el vast extern del quàdriceps.
La conveniència d’administrar la vacuna en aquesta part, segons aquests especialistes, radica que “disposa d’una massa muscular important i que no està transitada per vasos sanguinis grossos o nervis que puguin resultar danyats amb la punxada”. Un altre avantatge és que, com que els nadons són tan petits i en general encara no caminen, si la vacuna li produís una reacció que li causés molèsties, no li ocasionaria una coixesa ni cap altre problema important en les seves activitats normals.
A partir de l’any de vida, i d’aquí endavant per sempre, el lloc més recomanat per a les vacunes és el braç, sobretot el múscul de l’espatlla, anomenat deltoide. Això és així perquè, d’una banda, a partir d’aquesta edat les possibles reaccions molestes de la vacuna sí que l’afectarien a l’hora de caminar; i, de l’altra, perquè des d’aquest moment el deltoide ja està bastant desenvolupat perquè els riscos de lesionar altres teixits siguin molt baixos. La tècnica adequada, en tots els casos, és una injecció intramuscular profunda, amb una agulla bastant llarga i que es clavi de manera perpendicular a la pell.
Les natges, per la seva banda, es desaconsellen com a zona on s’hagin d’aplicar les vacunes, ja que allà és més probable que l’agulla no arribi al múscul i la substància es dipositi al teixit subcutani. Si això ocorre, la vacuna és menys eficaç i el risc d’efectes secundaris s’incrementa.
Fa uns anys, científics nord-americans van analitzar les reaccions d’una mostra d’1,4 milions de nens davant de sis milions de les vacunes intramusculars més comunes. La dada més rellevant de les seves conclusions -publicades el 2013 en la revista Pediatrics– indicava que la vacuna contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina (coneguda com DTPa) convé aplicar-la a la cuixa fins i tot fins als tres anys, ja que d’aquesta manera el risc de reaccions adverses és molt més baix que si s’administrés a l’espatlla.
De les sis dosis d’aquesta vacuna, les tres primeres s’apliquen durant el primer semestre de vida del nadó i les dues últimes als 6 i 12 anys, respectivament. Per això, no hi ha dubtes: les tres primeres es posen a la cuixa i les últimes, al braç.
El dubte d’on s’ha d’administrar sorgeix entorn de la restant, l’administració de la qual es recomana entre els 15 i 18 mesos. Aquesta qüestió s’ha de valorar amb cautela, ja que, a més de ser relativament infreqüents les reaccions vacunals locals, no és el mateix tenir molèsties quan movem un braç que patir una coixesa com a efecte secundari de la vacunació.
Aquests són els efectes secundaris, no desitjats i adversos més comuns que es produeixen com a conseqüència de la vacunació en els nens (sense que importi el lloc del cos on s’apliqui la injecció):
- Enrogiment, dolor i inflor a la zona de la punció. Ocorre amb bastant freqüència. És una reacció passatgera, que es calma amb una compresa freda o, si cal, un analgèsic (ibuprofèn o paracetamol).
- Bony al lloc de la punció. El causen les vacunes contra la tos ferina i la meningitis B. Només fan mal si s’hi exerceix una pressió, així que n’hi ha prou de no pitjar-los per tal d’evitar-ho. Desapareix després d’unes setmanes.
- Febre. Gairebé qualsevol preparat vacunal pot produir febre després de la seva administració, tal com expliquen des del CAV-AEP. De tota manera, és més freqüent en certs casos: amb la vacuna contra el meningococ B, la que es posa contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina (DTPa) i després de l’anomenada triple vírica (contra el xarampió, la rubèola i la parotiditis). En aquest últim cas, la febre pot aparèixer fins a 15 dies després. Es pot donar al nen un antitèrmic (ibuprofèn o paracetamol) i visitar el metge si els símptomes són greus o si la febre persisteix durant més de 48 hores.
De manera molt excepcional -un cas per cada milió de vacunes aplicades- es produeixen efectes adversos greus, com reaccions anafilàctiques (és a dir, al·lèrgiques) o encefalopatia, davant les quals el metge ha d’actuar immediatament. Malgrat això, com explica el CAV-AEP, és un risc molt baix enfront de l’elevat perill de contreure la malaltia de la qual la vacuna tracta de protegir si no s’administra.