El metge a un clic
Són molts els internautes que, atemorits per un símptoma o una malaltia, aguaiten la xarxa per buscar una solució per al seu problema, ja sigui un tractament o un professional mèdic. El 65% de les persones que visiten el metge naveguen per Internet, abans o després, per entendre què volia dir-los el metge o per investigar si hi ha segones alternatives, segons un estudi de Red.es de 2012, de l’Observatori Nacional de Telecomunicacions (ONTSI). Un clic amb el ratolí sembla un remei còmode, ràpid, senzill i barat per fer callar l’angoixa o el malestar interior que provoca un problema de salut.
Però qualsevol cerca a Internet que afecti la salut s’ha de contrastar amb el metge i la fàcil accessibilitat que ofereix la xarxa no ha de substituir la relació metge-pacient. Cal tenir en compte que els motors de cercadors potents, com ara Google, no són capaços de discriminar la informació de qualitat d’aquella que no ho és, per la qual cosa, en la pràctica, Internet és un enorme calaix de sastre, un món paral.lel que conté informació sense classificar i en abundància, i en què els usuaris sense coneixements en salut poden ensopegar amb informació poc fiable, inadequada per al seu problema, confusa o, simplement, incompleta. Es tracta d’un error que pot sumir l’agosarat internauta en un estrès i una angúnia profunds per l’anomenada infoxicació (o intoxicació per un excés d’informació) i conduir-lo a la cibercòndria (o por excessiva o injustificada de patir una malaltia després d’informar-se’n per Internet), que són algunes de les conseqüències negatives del mal ús de la xarxa, és a dir, sense passar pel filtre de la consulta d’un metge. Com podem saber, per tant, on hem de buscar informació de salut i identificar les pàgines web amb garanties de seguretat?
El Col.legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) recomana als internautes que es regeixin per certs criteris, a manera de filtres, per decidir si un web de salut és segur o no ho és. Aquests són alguns per a aprendre a desenvolupar aquest “ull clínic”:
-
Buscar si té un segell, com el de Web Mèdica Acreditada (WMA), que acredita o certifica que el web de salut consultat ofereix garanties, que hi ha metges que hi estan vinculats i que aquest web ha estat reacreditat anualment. Tot i això, cal tenir en compte que pot haver-hi webs mèdics de qualitat no acreditats, simplement per desconeixement dels seus responsables o per altres causes. Per aquesta raó, també és convenient aplicar els criteris següents:
- Desconfiar dels llocs web on s’anunciïn cures miraculoses, remeis antics, ingredients secrets, promocions especials, obsequis i rebaixes en tractaments, ja que s’hi han identificat informacions poc precises i, de vegades, fraus referents a àrees molt sensibles com el càncer o la dieta.
- Ser capaç de respondre a una bateria de preguntes quan es visita un web sanitari, com ara qui són els seus responsables i com es pot contactar amb ells, qui és el seu finançador, quina és la font original d’informació, si està actualitzada, si els professionals estan ben identificats i si els continguts publicitaris estan clarament diferenciats.
- Tenir en compte que la compra de medicaments de prescripció per Internet està prohibida pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i, si es compra algun medicament sense recepta, cal fer-ho amb molta precaució.
Buscar informació sobre salut ja no és l’única opció que la xarxa permet als seus usuaris. Ara també és possible anar més enllà, gràcies a la interacció que permeten les web 2.0, i reservar cita mèdica en línia. Aquesta lliure elecció d’especialista mèdic ja és possible tant en l’àmbit privat, a través de diverses plataformes que han aparegut els últims anys, com Doctoralia, capdavanter en el sector, i en l’àmbit de la sanitat pública en comunitats autònomes com Madrid o Andalusia. Per assegurar-se que se’n fa una bona elecció, es poden aplicar a més dels filtres ja assenyalats per a les pàgines web de salut , els que es descriuen tot seguit:
- Si hi ha dubtes sobre la identitat d’un professional, es pot fer una comprovació mínima, ja que els col.legis de metges i l’Organització Mèdica Col.legial (OMC) que els agrupa disposen de sistemes de cerca per Internet on es pot comprovar que les seves dades (nom, cognoms, número de col.legiat i especialitat) siguin correctes.
- No confiar cegament ni en els pacients que donen opinions molt crítiques o aduladores sobre un professional en fòrums i xarxes socials, sobretot si aquests pacients no s’identifiquen bé amb nom i cognoms i algun telèfon o correu electrònic de contacte (a falta de l’expansió de certificats digitals, que identifiquin cada usuari i que serà el futur), perquè poden faltar a la veritat de la praxi i el tracte proporcionats pel metge en qüestió.
- Si es vol conèixer més sobre la seva carrera i reputació, no s’ha de conformar amb un sol web, sinó buscar en diversos llocs: disposa d’algun blog? Compta amb articles publicats en revistes científiques?