Avals per a préstecs

Avalar comporta riscs econòmics importants

Els avals són un contracte que obliga a fer front els deutes d'avalat
1 Desembre de 2003
Img listado eco domestica

Avalar comporta riscs econòmics importants

/imgs/20031201/eco-domestica.01.jpg
Disposar d’una nòmina fixa, ser titular de béns immobles o tenir un compte corrent sanejat són els requisits que els bancs o les caixes d’estalvis exigeixen a un client a canvi de concedir-li un préstec. Qui compleixi alguna d’aquestes tres condicions -o més d’una, en cas de sollicitar sumes voluminoses- i pugui demostrar la seva solvència no necessitarà cap aval. Però el més habitual, especialment en joves que tracten d’accedir al seu primera habitatge, és tot el contrari. És llavors quan l’entitat bancària exigeix al sol·licitant del préstec un aval que redueixi el risc que assumeix la caixa o el banc. El problema és que la iniciativa generosa d’avalar un parent o un amic pot comportar conseqüències econòmiques greus per a l’avalador.

Un contracte amb riscs

  • Un aval és una garantia bancària. La seva missió és demostrar al banc que, encara que el titular del crèdit no sigui prou garantia per a la concessió del crèdit, hi ha un cotitular que respon pel titular i es compromet a pagar la quantitat que aquest hagi deixat de pagar, quan això passés.
  • Els avals són un contracte públic: es firmen davant de notari. L’habitual és que el tràmit s’efectuï a través del notari del banc o caixa mateix. Una altra possibilitat és que es faci des del despatx del notari, encara que dependrà de l’entitat financera i del client. Quan es tracta d’avalar un crèdit hipotecari, es firma en l’entitat bancària.
  • Hi ha dos tipus d’avals: els emesos per persones físiques- avals personals- i els bancaris, quan qui es compromet a pagar el deute és una entitat financera.
  • Els avals personals s’utilitzen normalment per a crèdits hipotecaris i de consum. Familiars o amics són escollits com a avaladors en la compra d’un pis, d’un cotxe… Aquest aval és gratuït: el titular no paga al seu avalador perquè aquest figuri com a tal.
  • Els avals bancaris són més utilitzats per empreses -els bancs els avalen enfront de tercers- i també, cada vegada més, en contractes d’arrendament d’habitatges: l’arrendador, temorós que l’inquilí cometi algun impagament, que abandoni la casa abans de l’acordat o ocasioni desperfectes, sol·licita, a més de la fiança, un aval bancari equivalent al lloguer de 4 o 5 mesos, o més.
  • Els avals bancaris no són gratuïts: el banc o la caixa, com a avalador, cobrarà al titular del crèdit una comissió. En els avals bancaris que els arrendadors sol·liciten als inquilins i que en teoria aquests han d’abonar, hi ha la possibilitat de negociar que les despeses es comparteixin entre les dues parts. Es considera un gest de bona voluntat que l’inquilí accepti l’aval, que tranquil·litzarà l’arrendador, per la qual cosa a aquest se li pot demanar que respongui a aquest gest assumint la meitat del cost de l’aval.

Vigència de l’aval

Un aval es pot firmar per a garantir tot un préstec o només una part, tant en els avals personals com en els bancaris. Abans de firmar el contracte, ell o l’avalador han d’informar-se de l’import i del termini per al qual constaran com a tals. Transcorregut aquest període o abonada la quantitat que avalava, quedarà lliure del seu compromís. Encara que la pràctica de limitar la durada de l’aval és cada vegada més demandada pels titulars dels crèdits, les entitats financeres, conscients del risc que els origina, tracten de negar-se a quedar-se sense avaladors. L’opció que ofereixen és la de canviar d’avalador. És a dir, proposen un contracte amb un avalador per a un període concret i quan venç el termini exigeixen al titular un altre avalador, que ell mateix decidirà.

El període de vigència: alguns bancs i caixes continuen cobrant comissions trimestrals o de risc, malgrat que el termini de l’aval hagi acabat o que la quantitat avalada hagi sigut satisfeta. El període de vigència de l’aval no ha de coincidir amb el període pel qual s’ha firmat el préstec, ja que es pot avalar només una part. Finalitzat el període de vigència de l’aval, el titular del crèdit ha d’exigir al banc que doni per liquidat el contracte d’aval.

Què ocorre quan el titular no paga?

Davant d’un impagament, el creditor (el banc o la caixa d’estalvis) ha de reclamar en primer lloc al deutor principal -a qui ha sol·licitat el préstec- exigint-li el pagament del deute. Aqusta reclamació es fa per escrit: s’envia una carta al client deutor com a avís, no com a venciment del deute. Amb un sol retard sol haver-hi prou perquè bancs i caixes d’estalvi iniciïn les gestions de cobrament. Els impagaments es penalitzen, tal com consta en el contracte del préstec. Encara que depèn de cada banc o caixa, la penalització sol ser de 5 punts per sobre del tipus d’interès pactat per al préstec. Aquesta multa s’aplica en la mensualitat o les mensualitats no abonades a temps. Si el titular no paga la mensualitat del préstec, el banc o la caixa tractarà, generalment, de localitzar-lo per telèfon encara que no està obligat a fer-ho. No és mala idea aprofitar aquesta trucada per a oferir a l’entitat financera les explicacions pertinents o per a tractar de negociar una pròrroga justificant el problema que ha ocasionat l’impagament, i assegurant que el deute serà saldat en breu.

Si l’impagament continua, el més habitual és que la caixa o el banc adverteixi al titular del crèdit que anirà als tribunals. En aquests casos, l’entitat està obligada -per llei i perquè així figura en el contracte del préstec- a respectar els terminis per a executar l’aval (normalment tres mesos, encara que això depèn de cada cas). Si transcorregut aquest termini el deutor no abona els retards, es recorre a l’avalador.

L’avalador ha de pagar al banc les quantitats degudes pel titular del préstec, així com les penalitzacions i les despeses derivades del contenciós, com els judicis. Això no l’impedeix convertir-se en creditor de la persona a qui avala i emprendre les accions legals necessàries perquè pugui cobrar, per altres mitjans, les quantitats que va avalar. Per a fer-ho resulta útil la contragarantia: es tracta d’un document públic, també firmat per un notari, pel qual el titular del préstec es compromet a abonar al seu avalador el deute que hi contregui. En cas de recórrer als tribunals, la contragarantia estalvia temps a l’avalador, que no haurà de demostrar que el titular li deu diners (cosa que sí que hauria de fer si no existís aquest document).