Aprendre a dir "no"
Comunicar-se eficientment amb els altres, amb precisió i empatia i deixant un solatge d’imatge positiva davant dels nostres interlocutors, és unes de les fites clau en una vida en societat. Es tracta d’un procés complex, en el qual hem d’articular habilitats apreses i talents naturals (com ara el domini del llenguatge oral i gestual, el do de l’oportunitat, la gestió adequada de les emocions, l’encant personal…). I en el qual hem de combinar la tolerància necessària per a acceptar i entendre l’altre, amb la capacitat d’expressar les nostres opinions o preferències. Hi ha dues coses que a moltes persones els resulten problemàtiques o difícils: una és demanar o sol·licitar favors, i l’altra, dir “no”. Centrant-nos en aquesta última qüestió, donar respostes negatives suposa un esforç, entestats com estem a caure bé, a resultar tolerants, comprensius, amables i diligents. La timidesa i el dèficit d’autoestima són problemes afegits a l’hora de dir que no.
Entre les primeres actituds que aprèn un nadó, la de negar-se, la de rebel·lar-se davant dels seus pares, ocupa un lloc preferent. Oposar-se és la millor manera que té el nen o nena per a afirmar-se. És una forma de marcar una diferència entre ells i l’exterior, una defensa davant de la sensació d’invasió que perceben pel requeriment constant que ve del seu entorn. Amb el pas dels anys l’estratègia del no va remetent, encara que en l’adolescència recobra la força i s’erigeix quasi en patró de conducta.
Però en la mesura que el jove va assumint majors quotes de responsabilitat i autonomia, li resulta més difícil dir no. Comencen a adquirir rellevància plantejaments com els d’evitar problemes innecessaris i propiciar un bon ambient amb el seu entorn, caure bé als altres, esquivar les discussions… El problema sorgeix quan aquesta tendència es consolida en excés i, per timidesa, comoditat o pragmatisme es converteix en hàbit.
Cal diferenciar entre no contrariar els nostres interlocutors perquè coincidim amb les seves propostes, opinions o plantejaments, i entre fer-ho sistemàticament, sempre i en qualsevol circumstància. Si no manifestem el nostre desacord quan discrepem en qüestions importants, o si fem el que considerem inapropiat o el que resulta perjudicial per als nostres interessos, anteposem les necessitats, les opinions o els desitjos dels altres als nostres. Això pot causar-nos, a més dels previsibles perjudicis d’índole pràctica, problemes d’autoestima, i pot transmetre de nosaltres una imatge de persones amb poc de criteri.
Després d’aquesta conducta complaent pot trobar-se la creença que portar la contra o no acceptar tasques que considerem incorrectes o que no ens corresponen condueix que se’ns vegi (o ens vegem) com a egoistes. Molts pensen que això és quasi el pitjor que els poden dir, perquè tenen assumit que la generositat, la compassió, l’empatia i la incondicionalitat són atributs positius, i del tot contraposats a l’egoisme natural -i fins a cert punt, lògic- de les persones.
Algunes persones pateixen cada vegada que s’han de negar a fer alguna cosa, bé sigui per por de defraudar les expectatives dels altres, bé per temor de no ser prou o de no saber argumentar la negativa, o per simple peresa i comoditat. Es tracta, en definitiva, de la por de no ser valorats i estimats. La nostra necessitat de ser valorats, atesos i tinguts en compte, pot portar-nos -des del miratge que crea una autoestima poc assentada- a mostrar una disponibilitat constant a tot, cosa que ens sumeix en una dependència no només dels altres, sinó d’aquella imatge des de la qual actuem, i deixem d’exercir el nostre dret de dir “no”. Aquesta dependència dificulta la nostra evolució personal, dinamita la nostra autoestima i impossibilita el lliure exercici de la responsabilitat que propicia unes relacions d’interdependència amb els altres saludables i equilibrades, en les quals diem “sí” quan ho considerem adequat i en les quals mantenim vigent la possibilitat de dir “no”.
Un “no” a seques resulta massa expeditiu; després del “no” convé dir “sí”, encara que sigui la postura contrària de la del nostre interlocutor, proporcionant alternatives, exposant i defenent els nostres arguments amb convicció i fermesa, però això sí, sense ferir ni menysprear ningú. I això només és possible si prèviament sabem dir “no” sense sentir-nos-en culpables.
Quan volem dir “no” i, no obstant, diem “sí”, estem devaluant el nostre “sí”, ja que, per pura rutina, l’hem desposseït del seu vertader valor. I devaluar la nostra afirmació és fer-ho amb el nostre crèdit com a persones que senten, pensen i tenen criteri propi. Equival a devaluar-nos davant dels altres i davant de nosaltres mateixos.
Hem de buscar un equilibri que ens permeti ser tolerants i comprensius, però sempre habilitant un espai per a expressar els nostres matisos o discrepàncies. Si cedim sempre, ens estem fent mal. Si no som capaços de dir “no”, pensarem que als altres els pot ocórrer el mateix. I cada vegada que obtinguem una afirmació a alguna cosa que demanem o comentem, dubtarem de si realment és una resposta sincera, i per tant, si importem al nostre interlocutor.
Connectar amb les nostres necessitats, atendre el que volem i necessitem, prioritzar com estem en cada moment i situació, ens obliga a saber dir “no”. De vegades, dir “no” esdevé necessari per a conèixer-nos, per a significar-nos i mostrar-nos al món tal com som. Des de la sinceritat empàtica (acostant-nos a la situació de l’interlocutor), entaularem unes relacions d’autenticitat, en les quals imperi un diàleg més veraç, fluid i constructiu. I podrem dir que sabem amb qui parlem i com es troba la persona amb qui ho fem. Hi ha massa relacions buides, formals, vestides de cordialitat i de bons modals. Una cosa és la sociabilitat i una altra, de molt diferent, la hipocresia de “quedar bé” costi el que costi.
- No ens sentim culpables pel fet de dir “no”.
- Donar (adequadament) prioritat a les nostres necessitats, opinions i desitjos no és una manifestació d’egoisme, sinó de responsabilitat, d’autoestima i de maduresa.
- Dir “no” quan ho considerem just o necessari és la millor forma de comprovar en quina mesura se’ns valora i se’ns estima per com som en realitat. Permetem-nos verificar que les nostres negatives no només no trenquen vincles amb els altres, sinó que plasmen un compromís de sinceritat, respecte (pels altres i per nosaltres mateixos), responsabilitat i autenticitat.
- La confiança s’enforteix quan el diàleg i la interacció no se sustenten en assentiments i condescendències falsos.
- Si exercim el nostre dret a dir “no”, podrem pensar que els altres fan el mateix, i assentarem una comunicació més fiable, veraç i fluida.