Augmentar les donacions, necessitat urgent
A Espanya es van fer l’any passat un total de 3.605 trasplantaments i no hi ha al món un país amb un nombre més gran de donants d’òrgans per milió d’habitants (33,7) que el nostre. Aquestes dades parlen de la relativament gran sensibilitat social que hi ha respecte de la donació d’òrgans, pilar irreemplaçable -ara per ara- per a la realització de trasplantaments de cor, fetge, ronyons o pulmons.
Els trasplantaments, i per tant la donació d’òrgans, salven cada any la vida de milers de persones amb greus malalties que requereixen, normalment amb urgència, d’un trasplantament.
La nostra pionera Llei de Trasplantaments de 1979 i els seus reglaments posteriors, desenvolupats en el Reial Decret de 1980, recullen principis inequívocament promotors de la donació d’òrgans, com la gratuïtat per al receptor dels òrgans, la prohibició de cobrar per la donació, el consentiment presumpte de la persona morta (si els familiars no s’hi neguen, la donació es dóna per acceptada encara que la persona morta no hagués expressat la voluntat de donar) i el criteri d’igualtat- no s’admeten discriminacions per sexe, raça, edat o condició socioeconòmica- per als receptors dels òrgans donats.
És obvi que no manquem de motius per a enorgullir-nos de la situació en què es troba la donació d’òrgans al nostre país. Totes aquestes dades, a més de la legislació vigent respecte d’aquest fet, demostren el caràcter solidari i desprès dels espanyols en aquests moments tan dramàtics que segueixen la mort d’un ésser estimat, però això no obsta perquè la situació pugui, i fins i tot hagi, de millorar.
Només durant l’any passat, 271 persones van morir perquè l’òrgan que necessitaven per al seu trasplantament no va arribar a temps als hospitals que els esperaven amb tot disposat per a l’operació. I vegem dues altres realitats reveladores: només l’1% dels cadàvers són vàlids perquè els seus òrgans siguin trasplantats a una altra persona, i un de cada cinc cadàvers aptes no pot utilitzar-se a Espanya perquè els familiars del mort es neguen, per diverses raons, que se’ls doni aquest ús solidari. Al nostre país, cada persona decideix lliurement si vol ser donant o no, sense que hi calgui cap carnet o acreditació. Si, una vegada produïda la mort, els responsables mèdics consideren que el cadàver és apte per a la donació, adopten automàticament les decisions oportunes perquè s’iniciï el protocol d’extracció i transport dels òrgans útils, sempre, això sí, que no s’hi interposi una negativa expressa dels familiars.
L'informe de CONSUMER
Després de parlar amb una desena d’associacions que promouen i faciliten la donació d’òrgans i després d’estudiar a fons la normativa sobre la qüestió, CONSUMER ha elaborat una enquesta a 407 persones, 50 d’elles donants d’òrgans.
Segons aquesta enquesta, només un 12% dels espanyols es declara donant d’òrgans, i d’aquests últims nou de cada deu tenen el carnet oficial que els n’acredita. Però la realitat no és tan depriment com sembla: un altre 64% dels enquestats assegura estar disposat que s’utilitzin els seus òrgans amb aquest propòsit solidari, una vegada arribada la seva mort. Així, pot considerar-se que el 68% dels espanyols majors d’edat és donant d’òrgans. En realitat, com s’ha avançat, tots ho som per llei, excepte la negativa expressa dels familiars que actuarien com a transmissors de la voluntat més recent del difunt.
Dels qui no es declaren donants (encara que, com s’ha vist, la majoria es mostren disposats a ser-ho), una mica més de la meitat reconeixen no haver-se plantejat mai aquesta possibilitat. Preguntats pels motius que expliquen aquesta actitud passiva davant d’una necessitat social urgent, un 19% al?ludeix a la falta d’informació en general i a no saber on havien de dirigir-se per a concretar el compromís. Però hi ha dades menys complaents: quasi el 40% reconeix que la raó per a no fer-se donant és la “deixadesa”, i fins i tot un 28% manifesta la seva negativa que òrgans del seu cadàver siguin utilitzats en trasplantaments que permeten donar vida a altres persones. Aquesta negativa és més comuna (37%) en la franja d’edat superior a 45 anys, i notablement menor (19%) en la de 18 a 44 anys. Altres motius adduïts són la por o el rebuig a aquests temes (11%), l’edat inapropiada (9%), el fet de trobar-se malalt o prenent medicacions (5%) i la convicció (equivocada, per cert) que fer-se donant “requereix molt de temps” (4%). Només el 4% dels no donants (el 6% en els majors de 45 anys) diu que no ho és per no causar problemes o disgusts a la seva família.
Tornant a la informació sobre les donacions d’òrgans, crida l’atenció el paper molt secundari que fan els mitjans de comunicació com a agents promotors, o tan sols divulgadors, d’aquesta iniciativa tan convenient i altruista. Només el 8% dels que es declaren donants va rebre la informació que el va induir a convertir-se en donant per part de la televisió, la ràdio, els diaris i altres mitjans de comunicació. El 28% asseguren que aquesta possibilitat els va ser transmesa per metges o en l’hospital, mentre que per al 22% la font d’informació va ser la del seu entorn familiar i dels seus amics. Les campanyes de les associacions prodonació (6%) i les farmàcies van ser les altres fonts més comunes. Per a concretar la decisió i donar-li format oficial, el 36% dels donants va recórrer a metges o hospitals i el 32% es va dirigir a les associacions de donants.
Es va preguntar també als donants per les raons que els van moure a fer el pas de convertir-s’hi. Destaca per sobre de totes (60%) la solidaritat i la possibilitat de salvar vides, encara que també són rellevants dues altres motivacions: una de pragmàtica: “una vegada morts, els òrgans no ens serveixen per a res” (18%); i una altra de relacionada amb l’entorn: haver viscut de prop què significa la necessitat d’un trasplantament i què representa per al malalt la disponibilitat d’òrgans que permetin efectuar-los (14%).
També té interès el fet que els donants informin els seus familiars directes, perquè en el moment clau seran els qui prendran la decisió de si els òrgans de la persona morta es donen o no. Segons el que afirmen en l’enquesta, la immensa majoria (el 96%) dels que es declaren donants són conscients de la importància crucial d’aquesta iniciativa, de vegades tan difícil de prendre: quasi tots han comunicat expressament als seus familiars la decisió que si moren els seus òrgans siguin donats, naturalment sempre que siguin aptes per a ser trasplantats a una altra o altres persones. Però les coses no són tan senzilles: un de cada 12 donants reconeix que les seves famílies han manifestat desacord amb aquesta decisió solidària.
D’altra banda, nou de cada deu donants consideren necessària una major conscienciació social sobre la necessitat de la donació, i la meitat pensen que la informació que reben els qui estan valorant la possibilitat de convertir-se en donants és insuficient. Ara bé, pràcticament tots els consultats van coincidir que resulta molt senzill fer-se donant.
A més del que ja hem comentat, l’enquesta feta a població general permet acostar-nos amb detall a les opinions dels no donants. Per exemple, quasi vuit de cada deu assegura no haver rebut informació sobre aquest tema. Això explica moltes coses i indica que la primera iniciativa perquè augmenti el nombre de donants és millorar quantitativament i qualitativament la informació que arriba sobre la donació d’òrgans al gran públic. L’escàs nombre de persones necessitades de trasplantament també pot anar en contra de la conscienciació social davant de la donació d’òrgans: set de cada deu no donants assegura que no coneix ningú que hagi necessitat un trasplantament. A més, quasi la meitat dels enquestats afirma que no es promociona de forma eficaç la donació.
D’altra banda, hi ha quasi unanimitat (94% de suport) en el criteri, establert per la llei, que no es pugui cobrar per la donació d’òrgans. Només l’1% dels no donants creu que seria convenient el cobrament. El mateix ocorre quan es pregunta si s’hauria de pagar per la recepció d’òrgans: el 96% dels no donants s’hi posiciona en contra.
Coneixem la dimensió real del problema que sofreixen els qui esperen un trasplantament d’òrgans? La resposta és no. Només un 10% dels no donants diu conèixer aproximadament el nombre de persones que hi ha en llista d’espera per a la recepció d’òrgans, que a Espanya és, enguany, de 5.000 persones. Ja en una altra qüestió, el 93% dels no donants que declara que es prestaria a donar òrgans es va mostrar disposat a donar la totalitat dels seus; la resta, preferien donar només certs òrgans, fonamentalment els ronyons i el cor. I un de cada deu (un de cada sis dels majors de 65 anys) reconeix que si es convertís en donant no ho comunicaria a la família.
Es comprova novament un dèficit d’informació quan el 2% dels no donants diu que la religió que professa no veu amb bons ulls la donació d’òrgans, quan tant l’església catòlica com moltes altres confessions no s’oposen a la donació.
Preguntes amb resposta
L’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT), que coordina les activitats de donació, extracció, preservació, distribució, intercanvi i trasplantament d’òrgans i teixits dins del sistema sanitari espanyol.
La seva estructura es divideix en tres nivells: coordinació nacional, coordinació autonòmica i coordinació hospitalària.
Tot el procés es fa respectant els drets establerts en l’article 10 de la Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat, al costat de les normes i els principis exposats en la Llei 30/1979, de 27 d’octubre en relació als principis que han de regir en la donació: voluntarietat, informació, gratuïtat, consentiment dels donants, finalitat terapèutica, absència d’ànim de lucre i anonimat. L’ONT garanteix la distribució i adjudicació d’òrgans i teixits per a trasplantament, i hi utilitza els seus coneixements tècnics i el principi ètic d’equitat.
Els trasplantaments renals s’adjudiquen localment, n’hi ha 40 centres en tot el país. La raó per la qual el centre de trasplantaments decideix és perquè la isquèmia (disminució transitòria o permanent del reg sanguini) de què sofreix l’òrgan és menor.
Per als trasplantaments extrarenals, la llista d’espera l’estableix l’ONT, que segueix un sistema de prioritats. En primer lloc es troben les afectacions clíniques que marquen la urgència per a tot el país; en segon, les urgències segons la zona (hi ha sis zones a tot Espanya), i finalment, el trasplantament selectiu, que s’efectua de forma local.
Les prioritats en les donacions s’estableixen en funció de les compatibilitats entre el trasplantat i el donant, grandària, edats, sexe, etc., perquè encaixen tant com es pugui, sempre des d’un punt de vista mèdic. Cada any té lloc una reunió per a revisar els criteris que se segueixen a l’hora d’efectuar els trasplantaments, a fi que cap part de la població no en resulti discriminada.
Els trasplantaments més problemàtics són els efectuats a nens, a pacients del grup sanguini 0 i als intestinals i pulmonars.
Cal que hi hagi una comunicació ràpida i directa. Es fa un seguiment de la mortalitat en la UCI (Unitat de Cures Intensives) i de la mort encefàlica. Perquè el donant sigui apte ha de superar proves que garanteixin que no es transmeten malalties tumorals o infeccioses que perjudiquin el receptor. Tan sols l’1% dels cadàvers és apte per a ser donant, per això és tan important comptar amb un sistema de localització
adequat a fi de minimitzar la pèrdua de donants potencials. I per a l’extracció dels òrgans s’ha de respectar tràmits legals, que varien en funció de la causa de la mort (una mort violenta necessita el consentiment judicial per a l’extracció dels òrgans, ja que pot afectar l’obtenció de proves). Com a pas final, cal posar en marxa el programa d’extracció i d’implantament.
No es consulta la família la possibilitat de la donació si no s’ha constatat prèviament que el difunt és apte per a la donació.
Hi ha organitzacions de donants i trasplantats en totes les comunitats autònomes. Es pot obtenir informació sobre adreces i telèfons en la pàgina web de l’ONT o en qualsevol centre sanitari. El carnet de donants es pot sol?licitar en aquestes associacions, en els centres sanitaris i en la pàgina web de l’ONT
- Asseguren que les campanyes de captació són efectives, ja que acosten la necessitat de les donacions a la població i sensibilitzen d’aquesta qüestió.
- L’ajuda als malalts en espera de trasplantament és un fi comú a totes les associacions, mentre que algunes també inclouen l’ajuda als trasplantats i als seus familiars.
- El suport principal que proporcionen és psicològic, ja que el contacte amb altres trasplantats ajuda a enfrontar-se tant al futur trasplantament com al postoperatori. Algunes associacions col?laboren econòmicament amb les famílies desplaçades amb motiu de la intervenció quirúrgica i fins i tot disposen de pisos d’acollida durant el temps que dura l’operació.
- Algunes associacions reclamen un nombre més gran d’hospitals trasplantadors, encara que la majoria de les consultades el considera suficient, si bé d’altres al?ludeixen la llunyania d’aquests hospitals del lloc de residència i les despeses que generen com un problema important per a la família de la persona a qui s’efectua el trasplantament.
- Diuen que el carnet de donant és només una declaració d’intencions que en cas de mort del donant servirà per a posar en coneixement de la família les seves intencions respecte d’això. La majoria de les associacions creuen que seria convenient que aquest document fos vinculant, ja que és un fidel reflex de la voluntat del donant. Però unes altres defenen el dret dels familiars a transmetre la voluntat del difunt, que podria haver canviat d’opinió abans de morir. N’hi ha que consideren que aquest problema podrà solucionar-se amb el testament vital, que és una declaració d’intencions en vida i que declararia la intencionalitat, sense possibilitat de refutació per part dels seus familiars.
- L’opinió sobre la cobertura dels mitjans de comunicació a les campanyes de divulgació de la donació d’òrgans és diversa. Algunes associacions indiquen l’interès que suscita el tema, mentre que unes altres es queixen de la poca atenció que hi presten.
- Quasi totes les associacions creuen que la informació per a fer-se donant no és l’adequada, subratllen la necessitat de dur a terme campanyes amb més mitjans i sol?liciten un interès major per part de les administracions públiques.
- Algunes assenyalen que el problema més gran no està en el nombre de donacions, sinó en les que no poden cristal?litzar (el 20% de les possibles) per la negativa dels familiars.
- Totes coincideixen que la família del donant no ha de conèixer el destinatari dels òrgans del seu parent.
- Cap no considera que hi hagi tràfic d’òrgans en els països desenvolupats.
- Afirmen que la donació ha de ser un tema del qual es parli en la família, perquè quan calgui prendre la decisió de la donació aquesta tingui més possibilitats de ser positiva.
- Segons les associacions, les raons principals que motiven la negació de les famílies a la donació són la falta d’informació i la situació emocional en la qual es troben els familiars, i reconeixen també altres factors com la por o les creences religioses. Mentre que els motius que contribueixen a una resposta afirmativa són la solidaritat i les experiències pròximes, a més de comptar amb donants en la família.
L’ONT atén en el telèfon 91 314 24 06. Se’ls pot enviar també un missatge electrònic a ont@msc.es, en què se’n sol?liciti informació. L’ONT disposa d’un registre d’associacions subdividit en regions.
El trasplantament comporta riscos, uns de relacionats amb la intervenció quirúrgica i d’altres amb la resposta immunològica del pacient. El rebuig té lloc quan l’organisme del receptor identifica l’òrgan trasplantat com un element aliè. El rebuig es deu a la diferència entre el codi genètic del donant i el del receptor de l’òrgan. Els antígens de les cèl?lules trasplantades alerten el sistema immunològic del trasplantat en no reconèixer l’òrgan com a propi. La conseqüència del rebuig és una intensa reacció inflamatòria, que destruirà l’òrgan. Hi ha diversos tipus de rebuig: l’hiperagut té com a conseqüència immediata la pèrdua de l’òrgan i és produït per la presència en el receptor de defenses contra l’òrgan trasplantat que ja existeixen abans de posar-se en contacte; es detecten per mitjà d’una prova creuada abans d’efectuar la intervenció. El rebuig agut es produeix durant els primers mesos del trasplantament, encara que a causa dels avanços en els medicaments immunosupressors sol ser més lleu i de millor tractament; afecta entre un 20% i un 45% dels pacients i depèn de l’òrgan trasplantat. El rebuig crònic apareix després del trasplantament i mostra una evolució lenta, però pot provocar el fracàs del trasplantament. La majoria dels factors de risc (factors immunològics, trastorns circulatoris, hipertensió arterial) poden evitar-se o tractar-se. Per a reduir la possibilitat de rebuig, es redueix l’acció dels mecanismes de defensa a fi que el cos vagi assumint l’òrgan com a propi. Aquest procés requereix diversos anys i l’ús de medicaments immunosupressors. No es pot suprimir la immunitat per complet, ja que els pacients sofririen d’infeccions freqüents que dificultarien la viabilitat del projecte. Avui en dia es disposa d’immunosupressors que redueixen la immunitat només en la mesura necessària per a evitar el rebuigs sense exposar el pacient a aquestes infeccions. Aquest sistema no és perfecte, i el pacient pot sofrir lleus rebuigs, sobre els quals es manté una vigilància constant. El fi dels immunosupressors és evitar el rebuig sense afavorir el risc d’infecció. No hi ha un tractament estàndard, per la qual cosa cal fer proves i mesurar les conseqüències. Els mesuraments de l’activitat dels immunosupressors es duen a terme per mitjà d’anàlisis que estudien els limfòcits.
Els immunosupressors es prenen des del primer dia de la intervenció, generalment abans de la cirurgia i després del trasplantament. Passades les primeres setmanes del trasplantament, arriben els moments més delicats per al trasplantat: poden aparèixer infeccions oportunistes, semblants a les dels individus sans, encara que els trasplantats han de visitar el metge davant de qualsevol símptoma d’alerta. Els medicaments més utilitzats són els corticoides, que a més de tenir un efecte immunosupressor també exerceixen un efecte antiinflamatori.
Després de la intervenció quirúrgica, el pacient és traslladat a la unitat de vigilància intensiva de postoperatoris, on es recupera de l’anestèsia i se li evita el dolor que genera l’operació. Romandrà en aquesta unitat fins que el traslladin a planta. La durada estàndard de l’ingrés en l’hospital varia segons el tipus de trasplantament. Durant el temps en què es troba hospitalitzat, el pacient es recupera de la intervenció i rep instruccions per a un funcionament correcte del trasplantament, ja que durant la resta de la seva vida haurà de seguir uns hàbits estrictes i medicació.
Quins tipus de donants hi ha i com és el procés de donació?
Donant viu: es considera donant viu qui, per complir els requisits, efectua la donació dels òrgans en vida, o una part d’aquests, l’extracció dels quals sigui compatible amb la vida i que la seva funció pugui ser compensada per l’organisme del donant de forma adequada i prou segura.
Ha de ser major d’edat, gaudir de plenes facultats mentals i d’un estat de salut adequat. Ha de ser informat prèviament de les conseqüències de l’extracció, i ha d’atorgar el consentiment de manera expressa, lliure, conscient i desinteressada. L’estat de salut mental del donant haurà de ser avaluat per un metge diferent dels que duran a terme l’extracció i el trasplantament, i aquest informarà el donant dels possibles riscs de la intervenció, de les conseqüències previsibles d’ordre somàtic o psicològic, de les repercussions en la seva vida personal, familiar o laboral, així com dels beneficis que pot obtenir el receptor de l’òrgan. Perquè es pugui fer l’extracció, el donant haurà de lliurar per escrit davant del jutge del Registre Civil el seu consentiment exprés. En aquest document de cessió, firmat pel donant, aquest manifesta la seva conformitat amb la donació en viu. Entre la signatura del document de cessió i l’extracció de l’òrgan hauran de transcórrer un mínim de 24 hores, i el donant podrà, en qualsevol cas, retractar-se de la seva decisió. L’extracció d’òrgans procedents de donants vius només pot fer-se en els centres sanitaris autoritzats per a aquesta intervenció. El donant, finalment, rebrà l’assistència sanitària necessària per al seu restabliment.
Donant mort: persona difunta de la qual es pretén extreure òrgans, que, a més de complir els requisits establerts, no hagués deixat constància expressa de la seva oposició. Els casos de mort en què poden realitzar-se extraccions d’òrgans són els que estan originats pel cessament de les funcions cardiorespiratòries o el cessament irreversible de les funcions encefàliques.
L’extracció dels òrgans s’efectuarà sempre que no hi hagi constància d’oposició expressa perquè després de la seva mort es faci l’extracció d’òrgans, i aquesta oposició es podrà referir a tots els tipus d’òrgans o només a alguns d’ells. Quan es tracti de menors d’edat o de persones incapacitades, l’oposició podrà fer-se constar pels qui hagin tingut en vida la seva representació legal. El centre autoritzat per a l’extracció d’òrgans haurà d’informar-se de si l’interessat va fer patent la seva voluntat a algun dels seus familiars o a algun dels professionals que el van atendre en el centre sanitari, per mitjà de les anotacions que els mateixos haguessin pogut fer en el Llibre de Registre de Declaracions de Voluntat o en la història clínica, al costat d’un examen de la documentació i les pertinences personals que el difunt portava. Quan les circumstàncies no ho impedeixin, s’haurà d’informar la família present en el centre sanitari sobre la necessitat, la naturalesa i les circumstàncies de l’extracció, restauració, conservació o pràctiques de sanitat mortuòria. La defunció de l’individu es podrà certificar després de la confirmació del cessament irreversible de les funcions cardiorespiratòries o del cessament irreversible de les funcions encefàliques. Serà registrada com a hora de la defunció l’hora en què es va completar el diagnòstic de la mort. El certificat de defunció i de l’extracció d’òrgans haurà de ser firmat per tres metges diferents dels qui intervindran en l’extracció i el trasplantament, entre els quals han de figurar un neuròleg o neurocirurgià i el cap de servei de la unitat mèdica on es trobi ingressat, o el seu substitut, en el cas de mort encefàlica. Quan la mort es degui al cessament irreversible de les funcions cardiorespiratòries, el certificat de defunció haurà de ser firmat per un metge diferent del que intervé en l’extracció o el trasplantament. Quan la mort sigui accidental, i quan hi hagi una investigació judicial, abans de fer-se l’extracció s’haurà d’obtenir l’autorització del jutge, que previ informe del metge forense haurà de concedir-la sempre que no s’obstaculitzi el resultat de les diligències penals. El responsable a qui correspongui donar la conformitat per a l’extracció, o la persona en què es delegui, haurà d’estendre un document en què es recullin de forma expressa els apartats anteriors
No hi ha un òrgan més donat que un altre, ja que la majoria de les extraccions fetes a Espanya procedeixen de donacions multiorgàniques: s’utilitzen tots aquells òrgans i teixits aptes per al trasplantament.
El cor és l’òrgan encarregat d’irrigar sang per tot el cos. Cal fer el trasplantament als pacients que sofreixen d’insuficiència cardíaca sense resposta al tractament farmacològic.
Els pulmons són l’òrgan responsable de la respiració. Les persones que sofreixen de fibrosi quística, enfisema, o d’insuficiència respiratòria i no obtenen resposta per mitjà de tractaments mèdics, poden formar part de la llista d’espera per a trasplantaments de pulmó.
El fetge regula l’energia, produeix proteïnes i elimina els rebuigs de la sang. Són susceptibles de necessitar un trasplantament els qui pateixen de cirrosi i d’hepatitis.
És l’òrgan que segrega els enzims utilitzats en la digestió, a més de regular la glucosa per mitjà de la secreció d’insulina. Els malalts de diabetis extremes són receptors de pàncrees d’altres persones, sempre que no responguin als tractaments i corrin el risc de perdre la vista o un membre.
Els ronyons eliminen els rebuigs de la sang i produeixen determinades hormones. Els malalts amb insuficiència renal crònica necessiten el trasplantament per a no sotmetre’s per a tota la vida a l’hemodiàlisi.
Segons informa el Ministeri de Sanitat, el nombre de pacients en llista d’espera per a l’any 2003 és de 5.000, i a finals del passat any era de 892. Les llistes d’espera sofreixen increments i reduccions a causa de la inclusió o l’exclusió de pacients motivats per millores, empitjoraments o defuncions durant l’espera. El nombre de defuncions en llista d’espera durant el 2002 va ser de 271.
No podran ser donants en vida els menors d’edat encara que disposin del consentiment dels pares o tutors. En cas de morir, sí que poden ser donants sempre que els seus pares o tutors legals no hi facin constar la seva oposició.
Emmagatzemament i transport d'òrgans
És essencial el manteniment i la preservació dels òrgans extrets durant la fase d’isquèmia (sense circulació sanguínia). El temps màxim que els òrgans poden estar sense circulació sanguínia és diferent segons quin sigui l’òrgan: fins a quatre hores per al cor, entre set i vuit hores per al pulmó, de 17 a 20 hores per al fetge, i fins a més de 24 hores per al ronyó i el pàncrees.
Per a preservar els òrgans sòlids se’n redueix la temperatura fins a 4º C, i s’hi afegeixen solucions amb què es renten els òrgans perquè el seu refredament s’aconsegueixi de la forma més ràpida i homogènia possible.
El procés de preservació comença abans de l’extracció de l’òrgan, i s’utilitza el sistema circulatori del donant com a mitjà per a distribuir-hi les solucions. Quan l’òrgan ha sigut extret, se submergeix en un recipient amb una solució a 8º C, moment en què es procedeix a una inspecció de l’òrgan.
Com a pas final l’òrgan s’introdueix en un recipient estèril, que al seu torn és ficat en una doble bossa estèril que es col?loca en un contenidor isotèrmic per al transport. A més, se l’envolta d’una solució freda amb gel que en permet mantenir la temperatura. Després de tot aquest procés complex, l’òrgan està preparat per a ser transportat fins a l’hospital en què s’efectuarà el trasplantament.
El responsable a qui correspongui donar la conformitat per a l’extracció, o la persona en què es delegui, haurà d’estendre un document en què es recullin de forma expressa els apartats anteriors.
- Comprovacions sobre la voluntat del mort o de les persones que ostenten la seva representació legal.
- Constància que s’ha facilitat informació als familiars, sempre que circumstàncies objectives no ho hagin impedit, i s’ha advertit d’aquesta última situació si ocorregués.
- Constància que s’ha comprovat i certificat la mort, i que s’adjunta al document d’autorització el certificat mèdic de defunció.
- Constància que es disposa de l’autorització del jutge en els casos de mort accidental o quan hi intervingui una investigació judicial.
- Constància que el centre on s’efectuarà l’extracció està autoritzat a fer-ho i que aquesta autorització està en vigor.
- Constància dels òrgans per als quals no s’autoritza l’extracció, tenint en compte les possibles restriccions establertes pel donant.
- Constància del nom, els cognoms i la qualificació professional dels metges que han certificat la defunció, i que cap d’aquests facultatius no forma part de l’equip extractor o trasplantador.
| Pacients admesos en llista d’espera durant el 2002 | Pacients en llista d’espera de trasplantament el 31/12/2002 | |
|---|---|---|
| Hepàtics | 1455 | 546 |
| Cor | 423 | 96 |
| Pulmonar | 231 | 98 |
| Bipulmonar | 231 | 98 |
| Pàncrees/Pàncrees Ronyó | 105 | 47 |
| Intestinal | 15 | 4 |
| ANY | % NEGATIVES |
|---|---|
| 2002 | 20 |
| 2001 | 23,4 |
| 2000 | 21 |
| 1999 | 21,8 |
| 1998 | 21,3 |
| 1997 | 21,7 |
| 1996 | 24,8 |
| 1995 | 24,8 |
| 1994 | 23,6 |
| 1993 | 25 |
| 1992 | 27,6 |
La legislació converteix tots els ciutadans espanyols en donants, tret que la família del mort es negui que se n’extreguin els òrgans perquè siguin trasplantats a una altra persona que els necessiti. Només l’1% dels cadàvers són aptes per a la donació, per això la importància cabdal que les famílies de les persones mortes els cossos de les quals són aptes no es neguin a la donació.