Anàlisis de sang: com es desxifren
Contenen més de 1.500 paraules i, en canvi, el ciutadà del carrer només coneix el significat d’algunes, com són glucosa i colesterol. Les anàlisis de sang inclouen nombrosos termes que resulten complexos d’entendre i interpretar. A aquest inconvenient se suma, a més, que els valors de normalitat es poden reflectir de maneres diferents segons el criteri del laboratori que analitzi la mostra. Amb tot, el millor és confiar en el criteri del metge abans d’alarmar-se davant d’un resultat que no s’entén. A continuació es detalla cada apartat.
Els tres grups de cèl·lules presents en la sang són els glòbuls vermells, els glòbuls blancs i les plaquetes.
Els glòbuls vermells, també anomenats hematies o eritròcits, són els corpuscles (elements) encarregats de transportar l’oxigen des dels pulmons fins a totes les cèl·lules de l’organisme. Al seu interior es troba l’hemoglobina, que porta l’oxigen i és la responsable del característic color vermell de la sang.
Les analítiques reflecteixen diversos valors dels glòbuls vermells. En primer lloc, és freqüent que hi consti el nombre d’hematies, expressat en milions per mil·límetre cúbic, els valors normals de les quals oscil·len entre 4.300.000 i 5.900.000/ml. En l’hemograma també es quantifica l’hemoglobina (entre 12,5 i 17 g/L), que sovint és proporcional a les hematies; és a dir, quan hi ha anèmia, tant el nombre d’hematies com la xifra d’hemoglobina són baixos. L’hematòcrit és el tant per cent d’hematies en el volum total de la sang i també és un bon indicador per a les anèmies. Els resultats acceptables són diferents en homes, d’un 40,7% a un 50,3 %, que en dones, del 36,1% al 44,3%.
En l’hemograma consten altres dades que resulten útils: VCM (Volum Corpuscular Mitjà, amb valors entre 78 i 100 femtolitres, fL), que reflecteix la mida de les hematies; HCM (Hemoglobina Corpuscular Mitjana, que oscil·la entre 27 i 32 picograms per cèl·lula, pg/cel), referit a la quantitat d’hemoglobina de cada hematia; i CHCM (Concentració d’Hemoglobina Corpuscular Mitjana, de 32 a 36 gm/dl), que relaciona la quantitat d’hemoglobina que porta l’hematia amb el seu volum.
Pel que fa als glòbuls blancs o leucòcits, l’hemograma reflecteix la seva xifra total (consta de la paraula “recompte”, amb valors normals entre 3.500 i 11.000/ml) i les diferents classes de leucòcits (es recull com a “fórmula leucocitària”). Els leucòcits són el puntal bàsic de defensa contra els microorganismes. El nombre de leucòcits augmenta en les infeccions i en predomina un tipus o un altre segons el tipus de microorganismes (en les infeccions bacterianes augmenten els neutròfils i en les provocades per virus, els limfòcits i els monòcits). Poden disminuir en infeccions molt greus, en cas de malalties de la medul·la òssia o com a efecte secundari d’algun fàrmac.
L’hemograma estudia les plaquetes (130.000 i 450.000/ml), que intervenen en la formació de coàguls sanguinis. Les malalties hematològiques i els trastorns hepàtics són les causes més freqüents que alteren el seu nombre.
- Creatinina: les determinacions relacionades amb el ronyó són la urea (valor normal: 10 i 40 mg/dl), la creatinina (entre 0.6 i 1.2 mg/dl) i el monograma. La creatinina és una proteïna muscular que circula per la sang i que s’elimina a través de l’orina. Els seus nivells són un dels indicadors més precisos del funcionament del ronyó. La urea mesura també la funció renal i el grau d’hidratació. Augmenta en la insuficiència renal, en estats de deshidratació i en individus amb molta massa muscular.
- ‘Ionograma’: Com que una de les funcions primordials del ronyó és l’eliminació d’aigua i d’electròlits, l’estudi de la funció renal es complementa amb el ionograma, que determina els nivells de sodi, potassi i clor. Aquests últims, de vegades, s’identifiquen amb les sigles de la taula periòdica d’elements: Na (135-146 mEq/l), K (3,5-5,0 mEq/l) i Cl (98-106 mEq/l), respectivament.
- Transaminases: en l’apartat de la bioquímica també s’estudia la funció del fetge. Els valors que es mostren com a GOT/ALT (valor normal entre 0 i 37 U/L ), GPT/AST (entre 0 i 41 U/L) i GGT (entre 11 i 50 U/L) corresponen al que de forma genèrica es coneix com transaminases. Són enzims que es troben a l’interior de les cèl·lules hepàtiques. Uns valors per sobre dels normals denoten que hi ha un procés que provoca una inflamació. Aquests processos poden ser d’índole tan variada com una hepatitis (aguda o crònica) o els efectes tòxics de l’alcohol o de certs fàrmacs.
La glucosa és un sucre (hidrat de carboni) considerat com la principal font d’energia per a les cèl·lules. Els seus nivells varien durant el dia i són màxims en les 2 hores que segueixen a la ingesta i mínims després de dejunis prolongats. Els nivells normals oscil·len entre 70 mil·ligrams per decilitre de sang (mg/dl) i 110 mg/dl. El diagnòstic de diabetis s’estableix quan hi ha dues determinacions en dejú per sobre de 126 mg/dl o una per sobre de 200 mg/dl, encara que sigui després d’un àpat.
En el cas que els valors de glucèmia estiguin per sobre de 100mg/dl, però per sota de 126mg/dl, es parla d’intolerància a la glucosa, que pot indicar un estat previ de diabetis. En aquests casos, es recomana fer un estudi de sobrecàrrega de glucosa basat a administrar un preparat amb 75 g de glucosa i determinar la glucèmia al cap de 2 hores. Si se n’obtenen valors entre 140 i 199, s’estableix també el diagnòstic de diabetis.
Per a l’estudi dels greixos o lípids, les analítiques determinen els valors del colesterol i els triglicèrids. Del colesterol s’estudien els nivells totals i algunes de les seves fraccions, que es coneixen com a colesterol “bo” (HDL) i colesterol “dolent” (LDL). El colesterol és un element imprescindible per a la vida, ja que és el precursor d’algunes hormones i dels àcids biliars. Com que és una substància grassa, no és soluble en l’aigua de la sang i necessita una lipoproteïna que la transporti. Les lipoproteïnes més conegudes són la LDL i la HDL. La LDL és la responsable del transport del colesterol als teixits, per la qual cosa si és elevada, contribueix que es dipositi més colesterol en les parets de les artèries. Per contra, la HDL retira el colesterol dels teixits i, per aquesta raó, es coneix de manera popular com a colesterol “bo”.