"La universitat està adaptada al mercat laboral, però queda molt de camí per recórrer"

Hi està adaptada i fa un esforç cada vegada més gran per adaptar-s’hi, però queda molt de camí per recórrer. No obstant això, la universitat no pot respondre només a les exigències del moment perquè aquestes són canviants.

El gran avantatge del procés de Bolonya és que ens ha fet prioritzar l’objectiu de l’ocupabilitat en un futur a mitjà o llarg termini. Persegueix que els estudiants trobin un treball concorde amb la formació rebuda, encara que no es pot pensar que tothom ho aconseguirà. Per això la formació ha de ser generalista, útil a curt, mitjà i llarg termini.

Hem tingut tendència que cada universitat acumuli tots els graus possibles, però no té sentit que repetim l’oferta. Hem de destriar on som bons o podem fer-ho millor i, en moments d’escassetat de recursos, concentrar-los aquí per sobresortir i impartir una formació excel.lent.

ANECA és una eina de la nostra ordenació universitària, com a conseqüència que som partícips del procés de Bolonya. Aquest parteix de tres eixos en els quals acomplim un paper important. Som garants de la qualitat en la universitat; a grans trets, avaluem els ensenyaments, els títols de grau, els màsters i els doctorats en funció de paràmetres europeus i de la legislació espanyola; i, un tret especial d’ANECA, és que tenim encomanada l’avaluació dels professors que volen presentar-se a una oposició, a un lloc estable, etc.

Hem fet un salt qualitatiu en investigació els últims 20 anys. Ara s’investiga moltíssim més. Però encara ens falta anar cap a publicacions amb un pes important i un component d’investigació que doni valor afegit.

El punt feble encara són els idiomes. No obstant això, els estudiants surten de la universitat molt ben formats i, en cas d’anar-se’n a l’estranger a treballar, tenen molt bones oportunitats. Qui fa el pas i s’arrisca té poques dificultats per trobar una feina, sempre que sigui capaç de solucionar la barrera de l’idioma.

A Espanya, els doctors tenen una dificultat addicional per trobar feina fora de la universitat o de l’àmbit de la investigació, ja que les empreses no veuen la necessitat de contractar-los, cosa que no passa en altres països. A més, el sector de la indústria es basa en la pime i la contractació de doctors no està normalitzada. D’altra banda, bona part dels doctors només volen treballar en l’àmbit de la investigació i aquest no pot absorbir-los a tots.

El canvi d’orientació de les universitats va apostar per les pràctiques en empreses. Algunes comunitats han obligat a implantar-les en tots els graus, una cosa fonamental perquè l’estudiant coneix el món exterior i la universitat se’n retroalimenta. Però alguns graus han convertit les pràctiques en optatives perquè no troben prou empreses. Per això, cal més col.laboració, que les universitats insisteixin en aquest tipus de contactes i es fomenti la cultura emprenedora.

Encapsular en un rànquing el que és bo o dolent no és convenient. Lligar la definició d’un pla d’estudis a les demandes del mercat laboral en un moment determinat és un error perquè és possible que, en llicenciar-se, el mercat laboral demani altres coses. Quan es defineix un pla d’estudis no s’ha de perdre la perspectiva de l’ocupació, però l’estudiant ha de rebre una formació que li doni eines per a adaptar-se al futur, que ningú sap què pot ser. Si es guia pels rànquings, l’estudiant pot triar una carrera que no el motivi i, o bé que no l’acabi, o que dediqui la seva vida professional a una activitat que fins i tot li disgusta.

Totes. Hauria de ser obligatori estudiar un any fora d’Espanya. El programa Erasmus ha estat un èxit del qual ni tan sols els qui el van crear eren conscients. No li trobo cap pega i, si n’hagués de dir una, és que no estigui generalitzat.