Joves i pantalles. El perill de la bombolla analògica
Segons l’estudi El impacto de las pantallas en la vida familiar, publicat el 2022 per la plataforma per a pares i mares Empantallados.com, més del 90% dels progenitors espanyols són conscients que les noves tecnologies són clau en el futur professional dels seus fills. Tot i que en coneixen la utilitat, bona part de les famílies s’enfronten a diversos dilemes sobre l’ús que els més petits fan de la tecnologia: no permetre-la, retardar el moment tant com sigui possible o potenciar-la.
Malgrat que l’opinió majoritària entre les famílies sembla que és la de postergar tant com es pugui l’entrada dels seus fills al món digital, el cas és que hi ha molts professors, educadors socials, psicòlegs i neurocientífics que aposten per deixar de demonitzar la tecnologia i aliar-s’hi perquè els menors no es quedin al marge d’una realitat que ha arribat per quedar-se. Solament si els eduquem des d’una edat primerenca, podrem garantir un ús responsable i segur quan arriben a l’adolescència.
Com més aviat, millor
No es tracta de comprar al nen el seu primer mòbil als tres anys, però tampoc es tracta d’esperar que en compleixi 15. Llavors, segons Jordan Shapiro, professor de la Temple University de Filadèlfia i expert en alfabetització digital, ja serà tard. Aquest investigador insisteix que cal ensenyar el món digital als nens com més aviat millor. Assegura que a un nen amb sis i set anys encara pots donar-li pautes, però a un adolescent ja no.
De la mateixa opinió és Jordi Jubany, antropòleg i expert en psicologia i família, que assegura que “més que focalitzar tant el tema de la tecnologia en l’edat que es considera adequada per iniciar-se en el món digital, cal centrar-se a educar el nen i acompanyar-lo en aquest ús”. Aquest expert recorda una cosa que de vegades passa desapercebuda: ésser consumidor de continguts no implica que coneguem i aprofitem de manera competent les eines que tenim a la nostra disposició. “Per fer-ho, els usos, hàbits i valors de l’entorn familiar, que normalment és el lloc on passem més hores, són clau”, indica Jubany. Els pares han de començar limitant l’ús que ells mateixos fan de la tecnologia, que els seus fills vegin que poden passar l’estona a les xarxes socials, però que igualment tenen temps per llegir un llibre, eixir a fer exercici o practicar una altra afició.
Regles per a tothom
Hi ha gestos que es fan de manera inconscient, però que són significatius. Per exemple, que un nen vegi que el seu pare o la seva mare està obsessionat per respondre tots els missatges de WhatsApp o que és incapaç de desactivar les notificacions quan se’n va al llit, no ajuda a crear una relació sana amb la tecnologia. A casa, les regles han de servir per a tothom.
També cal tenir clar què volem fer amb la tecnologia i quin paper volem que tingui en la nostra vida. “Cal preguntar-se quins interessos té la nostra família i per a què la farem servir a casa”, explica Anya Kamenetz, experta en educació i nominada al premi Pulitzer el 2005 pels seus reportatges sobre adolescents. Per fer-ho, recomana que els progenitors, en comptes d’estar enganxats al mòbil sense dir el que estan fent i que els seus fills ho interpretin com que l’ús del mòbil és una cosa secreta i privada, donin explicacions sobre l’ús que en fan. “Per exemple: miraré el meu correu electrònic a veure si aquesta persona m’ha contestat…”, explica Kamenetz. Si tenim clar per a què es fa servir la tecnologia, els nostres fills se n’adonaran.
Tot i que hi ha molts experts que advoquen per apropar la tecnologia als nens com més aviat millor, uns altres defensen la necessitat de retardar aquest contacte tant com sigui possible. Un d’ells és el neuropsicòleg Álvaro Bilbao, que deixa clar que, en els primers sis anys de vida del nen, res de pantalles. En el seu llibre El cervell del nen explicat als pares, explica els riscos que suposa per als més petits l’ús de les noves tecnologies. “Disposem de dades contundents que demostren que l’exposició dels nens a telèfons intel·ligents, tauletes tàctils i altres dispositius eleva el risc que presentin problemes de comportament o trastorns per dèficit d’atenció”, escriu. Però encara hi ha més. “S’estima que els nens nascuts a partir de 2008 seran la primera generació que, quan tingui 25 anys, tindrà menys quocient intel·lectual que els seus pares. I en això tenen molt a veure les hores de televisió i videojocs que consumeixen, que els fan menys tolerants a la frustració”, explica. “Sabent el que sé de neurociència i de desenvolupament intel·lectual, no tinc cap aplicació per a nens al meu mòbil o a la meua tauleta tàctil”, conclou.
Cal Newport, professor de ciència computacional a la Universitat de Georgetown (Washington), comparteix la mateixa opinió. En una entrevista recent publicada a El País, aquest expert afirmava de manera contundent que “ningú hauria de tenir un mòbil abans dels 16 anys. De fet, als 18 tindria més sentit”. Les seves reticències sobre l‘ús del telèfon intel·ligent entre els més petits també s’estenen a uns altres canals i plataformes. “Sabem que les xarxes socials els poden generar malestar psicològic. El seu cervell no pot gestionar tot el que els el causa, així que soc un gran defensor que no tinguin un mòbil intel·ligent amb accés a les xarxes, sinó un amb el qual només puguin escriure missatges”, explicava.
A la recerca del culpable
La tecnologia tampoc és responsable de tots els problemes de casa. Shapiro, que exigeix als seus fills un temps previ de lectura –ja sigui en paper, tauleta tàctil o llibre electrònic– abans d’asseure’s amb ells davant la consola de joc, opina que no és que els joves llegeixin menys, sinó que simplement els seus pares ja no llegeixen llibres. Donar la culpa de tot a la tecnologia no és just.
Tot i que cada família fa el que considera millor per als seus fills com bonament pot, part de la responsabilitat del mal ús de les pantalles és dels pares. “Algunes família sí que entenen que són responsables de la tecnologia que consumeixen els seus fills i fan un seguiment periòdic dels continguts consultats o de les activitats que han fet a internet. Altres opten per la prohibició per por dels perills i unes altres prefereixen no mirar el que fan”, relata Jordi Jubany.
Llavors, qui té la fórmula secreta? “No cal prohibir-ho ni permetre-ho tot. L’opció correcta, com sempre, és educar”, explica. Es fa sobretot compartint experiències plegats per anar construint així, a poc a poc, un criteri. Està bé comentar amb els nostres fills una cosa graciosa o desagradable que hagin vist a TikTok o Snapchat; participar tots a casa opinant sobre un vídeo que s’ha fet viral. És una manera d’acompanyar-lo en aquest viatge i que no s’acabi convertint en un orfe digital, en algú que sap fer servir les eines, però que no comprèn les implicacions que comporten.
Jubany ho compara amb la dieta saludable. “No deixem que mengin tot el que vulguin a tothora. En aquest cas cal construir una dieta digital saludable amb normes raonades que es puguin pactar i revisar regularment. Treballar des de petits l’autonomia i la responsabilitat amb l’accés a intternet, a les xarxes socials, a les tauletes tàctils o als mòbils. Si cal, amb l’ús d’eines que puguin ajudar-nos, com ara filtres i control parental, tot i que el millor seguiment sempre serà el que puguin fer els adults”, detalla.
Una d’aquestes normes és limitar-ne el temps d’ús. Quant? Per a Anya Kamenetz, cal observar els hàbits generals dels nens. “Dormen prou? Passen temps a l’aire lliure? Fan exercici sovint? Estan al dia amb les tasques escolars? Passen temps en família? Veuen els seus amics i hi juguen físicament? Aquestes són rutines imprescindibles que et donen una pista de si el teu fill té un problema amb les pantalles”, relata.
Per ésser visibles al món professional, els joves han de tenir un perfil online. Ja sigui per demanar una beca o trobar-la, fer unes pràctiques o buscar la primera ocupació, és important haver anat creant una reputació digital que el dia de demà no els pugui perjudicar. Qualsevol comentari, imatge o vídeo compromès pot fer-se viral, cosa que els pot perjudicar la reputació. D’aquí la importància de començar com més aviat millor a gestionar una identitat digital cuidada i positiva. “La identitat digital és un llenç en blanc on plasmar diferents pinzellades del que som o del que ens agradaria ésser. La clau consisteix en l’actualització contínua, ja que tot el que es fa a la xarxa, passa a formar part d’aquesta identitat”, explica Manuel Area, catedràtic de la Universitat de La Laguna. Juntament amb José F. Borrás i Belén Sant Nicolás, membres del Laboratori d’Educació i Noves Tecnologies (EDULLAB), han elaborat una guia per orientar els joves sobre quins aspectes són clau per a la gestió d’una identitat digital plena.
- Continguts per sempre. Cal ésser conscient que el que es publica a la xarxa s’hi quedarà per sempre. Per tant, influirà directament en la seva identitat digital futura, tant en l’aspecte personal com en el professional.
- Espai privat. Els joves tenen dret al seu espai personal a la xarxa sense la intromissió dels pares. Això ens espenta a crear una relació de confiança i respecte cap a ells. Hem de treballar aquesta àrea des que són molt petits.
- Un entorn comú. La millor manera de treballar aquesta confiança és que els més petits facin ús d’aquestes eines digitals en un entorn comú, com el saló, sota supervisió i amb un adult que exerceixi de guia de l’aprenentatge, ja sigui buscant pàgines, vídeos o recursos d’interès per al menor.
- Els videojocs poden ésser una ajuda. Els videojocs no són dolents. Els ajuden a desenvolupar habilitats i destreses que també passaran a formar part de la seva identitat digital. El que importa és respectar la classificació per edats, la gestió del temps que passen jugant-hi i en quines circumstàncies poden jugar-hi. En casos en què hi ha problemes de salut mental, com ara depressió, ansietat o esquizofrènia, no són recomanables perquè poden agreujar aquests trastorns.
- Una bombolla impossible. De poc servirà tenir el nen en una bombolla sense tecnologia. No voler que participen en el món digital no significa que uns altres no en parlin i puguin configurar part de la seva identitat amb les imatges o vídeos que comparteixin dels nostres fills.
- La identitat no és única i immòbil. Hi ha moltes eines per configurar la identitat digital: blogs, xarxes socials, canals de vídeo… Una persona pot fer-ne servir una o diverses, però ha de ser acurada en totes.
- La usurpació d’identitat està a l’ordre del dia. És imprescindible un ús responsable de les xarxes socials i de la tecnologia en general, configurant les opcions de privacitat i seguretat, triant a qui afegeixen o amb qui comparteixen contingut i afavorint entorns segurs només amb persones conegudes. A més, cal recordar que per a molts nens i nenes l’escola és una altra porta per on accedir al món digital. Convé insistir que en aquest àmbit les precaucions per mantenir la privacitat i la seguretat personals han d’ésser les mateixes, com ara no compartir contrasenyes personals amb els companys de classe.
Dins el cervell de l’adolescent
Els experts d’aquest nou corrent recomanen començar a compartir temps amb els nostres fills a internet des que tenen sis o set anys. A aquesta edat el model que segueixen són els seus pares i, per tant, és més fàcil que imiten les seves pautes. Començar de zero a imposar regles a un adolescent és molt complicat. Diego Redolar, professor de Neurociència de la Universitat Oberta de Catalunya, explica el perquè: “A aquesta edat el seu cervell encara està en desenvolupament i aquesta maduració no és lineal. Mentre el seu sistema emocional és molt actiu, encara no disposa del control cognitiu que tenim els adults. El sistema límbic i, en concret, l’estructura de l’amígdala, que ens ajuda a detectar el perill i evitar-lo i també ens permet apropar-nos al que identifiquem com una cosa positiva, quan naixem ja està molt desenvolupada i en l’adolescència ja ha madurat. Però el sistema relacionat amb el coneixement, amb la presa de decisions i el raonament, que ens permet anticipar les conseqüències de la nostra conducta, no acaba de madurar fins als 20-25 anys. Això explica que els adolescents siguin tan impulsius i que moltes vegades no es puguin avançar a les conseqüències dels seus actes, fet que també explica per què són tan vulnerables a l’ús de les noves tecnologies”, analitza Redolar.
Hi ha molt pocs estudis sobre com afecten les pantalles en general i les xarxes socials al cervell dels adolescents, però sí que n’hi ha bastants sobre l’efecte dels videojocs. Contínuament es fan estudis amb la intenció de trobar una vinculació entre la violència i els videojocs violents, però encara no s’ha pogut concloure que hi hagi relació. Recentment, l’Associació Americana de Psicologia ha actualitzat la seva posició sobre aquest tema i assenyala que “atribuir la violència als videojocs no és científicament sòlid i desvia l’atenció d’altres factors”.
Diversos grups internacionals de recerca han estudiat els efectes cerebrals dels videojocs i s’ha vist que, a nivell cognitiu, milloren l’atenció, el processament visuoespacial, la capacitat executiva i la memòria. En nens amb autisme s’ha notat que uns certs jocs també funcionen com una eina terapèutica. “Però si s’excedeixen amb el temps que hi dediquen i els nens deixen de fer altres coses que són importants en les seves pautes de conducta normal –com fer exercici o tenir relacions socials–, entrem en un terreny perillós”, explica Diego Redolar. “L’OMS ja reconeix la Internet Gaming Disorder com un trastorn (trastorn per joc a internet), una addicció que produeix canvis cerebrals molt semblants als que provoca la cocaïna”, afegeix.
Una oportunitat per aprendre
Si fem una comparació tecnològica, en la adolescència el cervell es troba en plena actualització del seu programari. S’està adaptant a l’entorn i es prepara per a l’edat adulta. És una època de maduració que els neurocientífics anomenen poda neuronal, una etapa en què es produeix un reajustament de les neurones de determinades àrees, s’eliminen les connexions que ja no es fan servir (quan són bebés i nens en necessiten moltes per aprendre i explorar el món) i es reforcen les que seran útils per a la vida adulta. “Al cervell de l’adolescent, els sistemes de la recompensa i de la motivació tenen un paper crític, per això aquesta etapa significa una gran oportunitat d’adquirir coneixement. Les noves tecnologies ens permeten crear contextos d’aprenentatge que motivin més, que els cridin l’atenció i, si estan més motivats, l’adquisició d’aquest coneixement serà més ràpida i també més efectiva”, explica el neurocientífic.
Sara Desirée Ruiz. Educadora social i experta en adolescència
“La millor edat per a iniciar-se en l’ús dels dispositius i les xarxes socials és tan aviat com sigui possible i amb una persona adulta que acompanyi”
La societat no entén l’adolescent, malgrat que tots ho hem estat. Sara Desirée Ruiz va descobrir fa ja dues dècades que en part estàvem estancats en aquest conflicte intergeneracional, perquè eren pocs els professionals que acompanyen les famílies en aquest viatge ple de grans canvis cerebrals que és l’adolescència. Aquesta educadora social ens dona les pautes per a acompanyar les persones adolescents i entendre aquesta relació tan estreta, complexa i no exempta de riscos que mantenen amb les noves tecnologies.
Llegim molts estudis que vinculen l’abús de les pantalles amb tota mena de problemes en els joves: des de la baixa autoestima fins al sedentarisme, el fracàs escolar, l’assetjament o la depressió. Totes aquestes conclusions estan fonamentades de debò? L’abús de pantalles, com l’abús de qualsevol cosa, pot tenir conseqüències indesitjables per a la nostra salut i el nostre desenvolupament. Tot i aquesta realitat que sustenten ja els resultats de moltes recerques, atribuir exclusivament a l’ús dels dispositius tots aquests efectes em sembla arriscat. Les pantalles tenen riscos, sí, però també són molt útils i hi ha molts altres factors que poden incidir que una persona adolescent sigui sedentària, no rendeixi acadèmicament o estigui deprimida. Per posar-ne un exemple senzill, pot arribar a ser més perillós que una adolescent se senti incompresa, jutjada i criticada per la seva mare que no que passi molt de temps a Instagram. Si aquesta adolescent no se sent valorada a casa, pot córrer un risc més gran del que corre pujant una publicació a qualsevol xarxa social, i pot ser que tot el que faci respongui a la necessitat de ser valorada, escoltada o vista. A més, al meu parer i segons la meva experiència, molts dels riscos que es deriven de l’ús dels dispositius tenen a veure amb la barreja entre la ineficaç, i gairebé inexistent, educació digital que donem a les persones en desenvolupament, la bretxa digital generacional que mira amb desconfiança la tecnologia i les característiques de l’adolescència, que ja per si soles dificulten l’autocontrol sobre moltes de les coses que fem, més que amb els dispositius en si.
No creu que de vegades els adults fem servir un llenguatge una mica injust quan acusem els joves de ser addictes, d’estar enganxats als dispositius? Crec que les persones adultes ens precipitem molt sovint i etiquetem injustament les conductes adolescents. Que una persona adolescent vulgui passar-se hores jugant a un videojoc o mirant vídeos a Youtube no necessàriament vol dir que s’hagi generat una situació de dependència dels dispositius. Pot ser que n’estigui abusant, que els faci servir més temps del que seria recomanable per a la salut, però si no hi ha una afectació més gran i segueix endavant amb la resta d’activitats de la seva vida de manera regular, es relaciona amb altres persones, va fent amb els estudis i no abandona el seu esport preferit, per exemple, no hauríem de posar el crit al cel.
Hi ha famílies que han optat per prohibir l’ús de qualsevol mena de pantalla. Què en pensa? Al meu parer, aïllar una persona de la realitat no és gaire recomanable. De fet, solc suggerir precisament tot el contrari: introduir la tecnologia de manera progressiva i amb un acompanyament molt conscient per a desenvolupar uns hàbits d’ús tan autoprotectors com sigui possible. Fer això quan la persona adolescent té 15 anys és, com a mínim, arriscat i pot ocasionar grans conflictes i molta tensió a casa.
Som un mal pare o una mala mare si comprem un mòbil a un infant de 10 anys? En absolut: de fet, jo convido sempre que comencem com més aviat millor a acompanyar-los en l’ús dels dispositius mòbils. Al meu parer, la millor edat per a iniciar-se en l’ús dels dispositius i les xarxes socials és tan aviat com sigui possible i amb una persona adulta que els presenti el món digital i els acompanyi pas a pas en el procés d’aprendre a moure-s’hi. És important que no els donem el mòbil com si fos un objecte més, igual que no els donaríem les claus d’un cotxe sense ensenyar-los a conduir, i certificar que poden fer-ho.
Per què és tan important el vocabulari que fem servir quan parlem amb els joves? Per què qualsevol comentari els fereix tant o els pot arribar a fer tan susceptibles? L’amígdala, que forma part del sistema del nostre cervell encarregat de les emocions, està molt reactiva en aquesta etapa. A més, el nostre cervell, com que no pot disposar en tota l’esplendor de les seves funcions executives, que s’estan desenvolupant, tendeix a interpretar qualsevol estímul, per petit que sigui, com un atac, i això pot donar lloc a reaccions impulsives. L’objectiu d’aquestes reaccions és defensar-se. En aquest moment, en el qual la família passa a un segon pla per necessitats evolutives, qualsevol cosa que se’ls pugui dir a casa, encara que per a nosaltres sigui insignificant, pot desembocar en una reacció desagradable per part seva. No és res que tinguin contra nosaltres, senzillament no poden evitar-ho, per això solc dir que “no és personal, és cerebral”, i per això convido sempre les famílies a aprendre sobre l’etapa i a comunicar-se amb elles de la forma en què ho necessiten en aquest moment.
Què podem fer els pares per a evitar els conflictes quan arriba el moment de posar límits? No és una mica contradictori que nosaltres, amb el mòbil a la mà, els diguem que no poden estar tot el dia connectats? Les famílies han d’establir límits clars i concrets en relació amb l’ús de la tecnologia. Suggereixo que ho facin amb acords que involucrin al màxim les persones adolescents, en lloc de fer-ho de manera unidireccional. L’adolescència és molt reactiva a l’autoritat, així que tot el que puguem fer de manera cooperativa farà que s’impliquin més que si ho fem de manera imperativa. Ens hem de mantenir ferms a l’hora de complir els acords i aquí és on hi ha un dels reptes més grans. També suggereixo, com bé apuntes, que recorrem a l’exemple i intentem fer el que volem que facin. Això implica que els acords els ha de complir tota la família: és a dir, que si s’acorda que durant els àpats no pot haver-hi mòbils a taula o que a les 23:00 s’apaga el wifi, això s’ha d’aplicar a tota la família. Les persones adolescents solen detectar les incoherències adultes al vol i qualsevol incoherència pot dificultar el compliment dels acords.
Una guia per a famílies i centres educatius
Els creadors de la mítica sèrie Barri Sèsam van ésser capaços de veure a la fi dels anys seixanta el potencial educatiu que tenia la televisió. Avui dia, el Centre Joan Ganz Cooney, format pels seus fundadors, és un grup de recerca i innovació independent sense ànim de lucre que es dedica a promoure l’alfabetització digital dels nens i a fomentar la innovació en l’aprenentatge a través dels mitjans digitals. A partir d’aquesta aposta, aquest grup ha elaborat una guia per aconsellar tant les famílies com els centres educatius sobre com s’ha d’introduir la tecnlogía en l’educació.
Implicar-los. Si des que són petits es compta amb ells abans de descarregar una aplicació, quan siguin grans hauran interioritzat una cosa natural com parlar amb els seus pares sobre les aplicacions o els jocs que els agraden. Cal pensar què els diverteix i preguntar-los a què els agradaria jugar.
Jugar plegats. Els estudis demostren que els nens aprenen més si les seves famílies també hi participen. Quan es juga amb ells o es mira la televisió plegats, donem als nostres fills l’oportunitat de fer preguntes i aprendre sobre el que estan veient i això pot ser el principi d’altres converses.
Llegir plegats. Compartir moments de lectura cada dia, ja siguin llibres impresos o digitals, és una forma divertida de fomentar aquesta afició. Cal intentar fer preguntes amb respostes obertes, animar-los a imaginar què passarà o connectar parts de la història a la seva pròpia vida i vivències.
Fer projectes creatius. Si creen els seus continguts propis –com ara històries, art, jocs o vídeos–, els nens poden expressar el que pensen i el que senten. Algunes aplicacions per a mòbil poden servir d’introducció a la programació i la informàtica per a nens un poc més grans.
Preparar-los per a noves experiències. Algunes experiències noves van acompanyades d’emocions intenses, per exemple, el naixement d’un germà, el primer dia d’escola o mudar-se de casa. Hi ha llibres i vídeos que es fan servir des de fa temps per ajudar els nens a portar aquestes situacions.
Connectar-los amb la família. Els estudis demostren que els nens petits que fan videotrucades amb els qui estimen mantenen l’atenció durant més temps quan participen en activitats com ara llegir llibres plegats, cantar, contar històries i explicar coses a classe.
Aprofitar els viatges. En cotxe o en transport públic, els viatges poden ésser estressants, però també pots passar una estona en família. Hi ha apps que poden ajudar que tots aprenguin i juguin plegats durant el viatge. N’hi ha unes altres que permeten seguir la ruta i documentar el viatge amb fotos i històries.
Establir rutines. Els límits en l’ús de la tecnologia ajudaran els nostres fills a desenvolupar habilitats d’autocontrol i, a més, evitaran que el temps que passin davant la pantalla interfereixi amb altres activitats, com ara jugar a l’aire lliure. Cal triar moments que semblin adequats i limitar-ne la resta.