La salut és a l’aire

La salut és a l’aire

Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2019 més del 90% de la població mundial vivia a llocs amb una qualitat de l’aire inadequada. La pol·lució augmenta les possibilitats de patir malalties respiratòries i cardiovasculars, a més d’afavorir els accidents cerebrovasculars. Segons dades de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA), el 2019 van morir prematurament 307.000 persones a la Unió Europea a causa de la contaminació per partícules fines.

El 2021 l’OMS va establir unes noves guies mundials sobre qualitat de l’aire i va modificar a la baixa els valors permesos. L’AEMA ha celebrat aquesta decisió: d’acord amb les seves estimacions, seguir aquestes recomanacions podria evitar més de la meitat de les morts prematures causades per la contaminació. Actualment, la UE desenvolupa el pla d’acció Contaminació Zero, amb què pretén reduir, l’any 2030, les defuncions per aquesta causa en més d’un 55%, en comparació de les registrades el 2005. Fins al 2019 havia aconseguit rebaixar-ne la xifra un terç. Per a Hans Henri P. Kluge, director de l’OMS per a Europa, “l’aire pur hauria de ser un dret fonamental i una condició necessària per a la salut i la productivitat de les societats”.

Què és la contaminació?

La contaminació és una barreja de partícules sòlides i gasos en l’aire que respirem. Els tòxics de l’aire més preocupants són les partícules de menys de 10 i 2,5 micrograms per metre cúbic (PM10 i PM2,5, respectivament), l’ozó (O3), el diòxid de nitrogen (NO2), el diòxid de sofre (SO₂) i el monòxid de carboni (CO2).

Les ciutats són punts crítics. “Els contaminants primaris s’emeten de manera directa per l’ús de combustibles fòssils o els gasos i les partícules generats en diferents tipus d’indústries, així com per l’ús de dissolvents o l’emissió de metà en els processos de degradació de matèria orgànica, entre molts altres”, explica Juan Antonio Imbernón, membre de la Fundación Aquae. En determinades condicions físiques i químiques de l’atmosfera, “aquests contaminants primaris en generen uns altres de secundaris, com ara l’ozó troposfèric, que és un dels principals contaminants atmosfèrics en latituds amb radiació solar alta, com el cas d’Espanya, fet que genera episodis de contaminació ocasionals significatius en grans ciutats”, apunta el tècnic.

L’aire de les ciutats

L’índex de qualitat de l’aire (IQA) permet conèixer el nivell de contaminació atmosfèrica d’un lloc determinat en temps real. A Espanya, aquestes dades es poden consultar a través del visor de qualitat de l’aire del Ministeri per a la Transició Ecològica (MITECO), disponible a la seva pàgina web.

L’IQA defineix sis categories de qualitat de l’aire, cadascuna amb un codi de colors associat: bona, raonablement bona, regular, desfavorable, molt desfavorable i extremadament desfavorable. “A més, aporta un seguit de recomanacions sanitàries en funció de cadascuna per a les activitats que es fan a l’aire lliure. Això té molt de valor per a la presa de decisions dels grups de risc i persones sensibles a la contaminació i per a la població en general”, puntualitza Imbernón.

Els límits s’estableixen a través de la normativa europea sobre qualitat de l’aire. L’OMS, per la seva banda, té unes directrius més restrictives “per prevenir els alts índexs de morts i malalties que provoca aquesta tipologia de contaminants a tot el món”, revela el tècnic d’Aquae. “Si bé no són jurídicament vinculants, els governs els han de tenir en compte a l’hora de definir les polítiques públiques i el desenvolupament de nova legislació en aquesta matèria, amb la finalitat d’oferir la millor qualitat de vida als ciutadans”, conclou.

Efectes sobre la salut

La contaminació de l’aire representa un risc molt important per a la salut, tant en ciutats com en zones rurals. Segons les estimacions de l’ONU, cada any moren set milions de persones prematurament al món pels efectes de la contaminació. El 58% d’aquestes morts es deuen a cardiopaties isquèmiques i a accidents cerebrovasculars; el 18%, a malalties pulmonars obstructives cròniques i infeccions respiratòries agudes, i el 6%, a càncer de pulmó. “La contaminació pot afectar la nostra salut de manera lleu, provocar irritació i picor d’ulls o de nas, molèsties i inflamació de la gola o tos”, exposa la doctora Cristina Martínez, pneumòloga i coordinadora de l’Àrea de Medi Ambient de la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR). Però també produeix efectes més greus. Aquelles persones que tenen malalties respiratòries cròniques prèvies, com ara asma o MPOC, són més susceptibles de patir-ne els efectes nocius.

La contaminació també afecta el sistema cardiocirculatori. Hi ha més infarts i accidents cerebrovasculars. I quan els nivells de contaminació són alts i crònics, es pot elevar el risc de patir càncer de pulmó”, afegeix l’especialista.

D’acord amb l’últim estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona (IS-Global), només de complir les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut es podrien 114.000 morts prematures derivades dels tòxics provinents dels tubs d’escapament dels cotxes: les partícules fines i el diòxid de nitrogen. La gent gran i els nens són els grups de població més fràgils. “Quan els nivells de contaminació augmenten, també ho fan les visites a les urgències i els ingressos hospitalaris”, indica la representant de la SEPAR.

Uns efectes sense fronteres

“Viure a quilòmetres de les grans poblacions no ens protegeix. La contaminació es dispersa. A les àrees assolellades de les zones residencials augmenta la concentració d’ozó, tan perillós com els òxids nitrosos a les ciutats”, observa la doctora. L’ozó troposfèric és un contaminant secundari que es forma a partir de reaccions químiques després del contacte de la llum del sol amb alguns contaminants, com ara els gasos del tub d’escapament dels cotxes.

“El pulmó i la pell són els òrgans més exposats a l’entorn. El pulmó pateix molt si la qualitat de l’aire és dolenta”, adverteix la doctora. Entre les accions per enfortir el sistema respiratori hi ha l’activitat física. “Cal moure’s, passejar una mica cada dia. És fonamental en totes les edats, però sobretot en persones grans. A més, hem d’evitar qualsevol tipus de tòxics, com ara el tabac”, conclou l’especialista.

Els nens, els grans damnificats

Si la contaminació afecta un grup especialment és el dels nens. Fins i tot abans que naixin són molt vulnerables. L’OMS estima que un 93% dels menors viu a llocs amb nivells de pol·lució atmosfèrica més alts que els recomanats. El 36% de les malalties en menors de cinc anys té una causa ambiental.

“L’etapa infantojuvenil és més susceptible de patir els efectes de la contaminació que els adults per la immaduresa fisiològica dels sistemes respiratori i immunològic, la taxa metabòlica més alta (cremen calories un 50% més ràpid que un adult), la freqüència respiratòria i els requeriments d’aire per quilogram de pes”, reporta el doctor Juan Antonio Ortega, coordinador del Comitè de Salut Mediambiental de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP).

La pol·lució repercuteix en la salut infantil de la mateixa manera com ho fa en els adults, però hi ha algunes excepcions. “En la infància hi ha més incidència de tos, mocs, expectoració i sibilació [sons aguts que es produeixen durant la respiració]. També són més greus les infeccions de vies baixes, així com l’asma i la pèrdua de la funció pulmonar”, assenyala el doctor. Quant a l’aspecte neurològic, la contaminació augmenta el risc de “disminució de funció cognitiva, dèficit d’atenció i hiperactivitat”, remarca. Aquests contaminants també tenen efectes adversos preconcepcionals (els òvuls i els espermatozoides són cèl·lules molt sensibles als tòxics), durant la gestació (les partícules contaminants provoquen alteracions en el desenvolupament del fetus, cosa que augmenta el risc de parts prematurs i pes baix al naixement) i incrementen la morbimortalitat perinatal. “És un dels principals reptes de salut mediambiental per a la pediatria de la nostra era, i potser el més destacat”, reflexiona l’especialista.

Prevenir per no curar

Hi ha marge per a l’esperança. Almenys així ho creu el representant de l’AEP. “Podem disminuir l’impacte de les malalties de l’adult, si millorem la qualitat de l’aire. Moltes malalties que es poden prevenir s’inicien en les primeres dues dècades de la vida, des de l’embaràs fins al final de l’adolescència”. 

Per articular el canvi, anima a impulsar, almenys, la implantació d’una Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica (Medicina Mediambiental) en cadascuna de les comunitats autònomes a través del Pla Estratègic de Salut i Medi Ambient. A hores d’ara, només Catalunya i la Regió de Múrcia compten amb aquesta unitat. “La cooperació triangular entre governants, societat civil i professionals de la salut pot constituir una eina molt poderosa per al control de la contaminació de l’aire i millorar la salut dels nens i joves”, assegura el facultatiu.

Menys consum d’energia

Però per reduir la contaminació de l’aire també cal impulsar iniciatives des del disseny urbà. Des del 2013, a Espanya, així com en altres països europeus, el propietari d’un immoble ha de tenir un certificat d’eficiència energètica per poder vendre’l o llogar-lo. Aquest certificat busca promoure un millor ús de l’energia en les edificacions: segons l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE), suposa prop del 30% del consum energètic.

Però hi ha més coses. Amb l’objectiu d’impulsar un mercat més sostenible i ecològic i complir els criteris mediambientals i socials de l’Agenda 2030, l’associació sense ànim de lucre Green Building Council Espanya (GBCE) ha creat la certificació VERDE (Valoració d’Eficiència de Referència d’Edificis). Aquesta validació avalua el cicle de vida i pondera els resultats de l’edifici en conjunt. És una certificació voluntària i es pot obtenir tant quan s’iniciï un projecte nou com per a afegir valor a una edificació ja existent.

La certificació VERDE és operativa a tot Espanya. La pot sol·licitar qualsevol comunitat de propietaris o un constructor a través de la pàgina oficial (gbce.es). Avui dia, més de 340 professionals, empreses i institucions s’han adherit a aquesta certificació, i el cost depèn de diversos factors, però el preu mitjà és de vora 5.500 euros per edifici.

La certificació VERDE té en compte el respecte al medi ambient, l’estalvi de recursos, el confort, la qualitat de vida dels habitants o usuaris, la compatibilitat amb l’entorn i els materials que s’han fet servir. “Aquesta certificació es basa en una aproximació a l’anàlisi de cicle de vida (ACV) en cada fase, i consisteix a avaluar la reducció dels impactes de l’edifici i l’emplaçament per la implementació de mesures, tant en estratègies de disseny com en factors de rendiment, agrupades en una llista de criteris de sostenibilitat”, explica l’arquitecte i urbanista Ignacio Martiniano Revuelta.

Materials sostenibles

Els materials que es fan servir en una edificació suposen prop d’un 20% de l’energia no renovable que es consumeix al llarg de tot el cicle de vida de l’edifici. Per això, s’han de triar amb compte. “El cicle de vida d’un material ha de ser el més llarg possible, fins i tot s’ha de poder reutilitzar una vegada acabi al mateix edifici. També és imprescindible reduir la quantitat de materials que es fan servir i no fer edificacions més grans del que cal. I és essencial l’elecció de materials amb impactes baixos, cosa que es pot comprovar tant en els productes amb certificació ambiental com en les fustes provinents de boscos sostenibles o en les declaracions ambientals dels materials, on es reflecteixen els impactes associats”, opina Revuelta.

Pel que fa al ciment, un material que es fa servir molt en la construcció, l’arquitecte marca grans avenços per part de les empreses productores per reduir la seva petjada de carboni, “especialment per controlar el consum energètic en el procés de producció i per disminuir les emissions de CO2”. Per produir aquest material es fan servir forns que arriben a temperatures de 1.400 a 1.500 ̊C. S’investiga com es pot produir aquest ciment a temperatures menys elevades o com es pot fabricar amb combustibles alternatius que permetin disminuir la demanda energètica de combustibles fòssils. La substitució del ciment per altres materials complementaris amb una petjada de carboni més baixa o els ciments alternatius, com els activats alcalinament, són unes altres alternatives, segons indica l’expert. 

Arquitectura bioclimàtica

Una altra solució per minimitzar els impactes ambientals de les edificacions és l’arquitectura bioclimàtica, que té en compte les condicions mediambientals de l’entorn –sol, vent, pluja, temperatura…– en benefici de les necessitats dels usuaris de l’habitatge. Requereix un disseny estratègic de l’edifici amb l’objectiu d’aconseguir el màxim confort tèrmic amb el mínim consum energètic. “Es tracta d’un disseny passiu. Se centra en els components constructius i materials de l’edifici i recorre a fenòmens naturals com ara la radiació solar i el vent per condicionar els espais”, aclareix Revuelta.

Els principis de la bioconstrucció són l’ús de l’energia tèrmica/solar per a la calefacció i el fred, la generació d’energia solar i eòlica, el tractament d’aigües residuals, la construcció amb material reciclat i natural, la recollida d’aigües, la producció d’aliments, la inèrcia tèrmica i l’assolellament i la ventilació. Aquest tipus d’arquitectura s’estén a poc a poc per Espanya, si bé encara no està totalment implementada a causa, sobretot, del preu.

Tot i que de manera lenta, tots aquests avenços estan canviant la manera de construir al món. El 2019, la despesa en edificis energèticament eficients va augmentar per primera vegada en tres anys; en concret, un 3%. Segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), la pròxima dècada, els edificis ecològics representaran una de les oportunitats d’inversió més grans.

Reduir la contaminació amb l’arquitectura i el disseny urbà

El sector de la construcció és responsable del 40% de les emissions mundials de diòxid de carboni. Aquest percentatge inclou totes les etapes de vida de l’edificació, des de l’obtenció dels materials fins a l’enderrocament de l’edifici o la reutilització dels materials. Segons l’últim informe publicat per l’Aliança Global per als Edificis i la Construcció (GlobalABC), liderada pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), els edificis van abocar 9,95 gigatones de CO₂ a l’atmosfera durant el funcionament de 2019. L’Acord de París sobre el canvi climàtic obliga el sector de la construcció a ser climàticament neutre l’any 2050. Per aconseguir-ho, està obligat a quintuplicar els esforços de descarbonització. El primer pas és identificar els impactes negatius que generen els edificis al medi ambient per tal de quantificar-los i poder prendre mesures.