Desitjos. No només en tenen les embarassades. Què hi ha darrere seu?
Ja fa temps que la comunitat científica vol trobar les causes per les quals la gran majoria dels éssers humans tenim, de tant en tant, un desig molt fort i impulsiu de menjar un aliment determinat. La tasca no és senzilla; prova d’això és que els investigadors treballen amb diverses hipòtesis, tot i que no en poden confirmar cap amb certesa. Principalment, perquè no hi ha una única raó per la qual ho fem. El que sí que sabem, perquè així ho corroboren molts estudis fets al llarg dels anys per diferents universitats del món, és que almenys alguna vegada en la vida el 90% de la població ha tingut un desig. D’entrada, sembla una cosa completament normal, un capritx que forma part de la naturalesa de l’ésser humà, però que cadascú l’experimenta amb diverses intensitats i freqüències. I aquí, precisament, és on es troba el nus de la qüestió dels desitjos: per a la nostra salut no és el mateix tenir un rampell de tant en tant que viure en una fartanera emocional contínua.
Gairebé sempre són aliments molt calòrics
A alguns, aquesta tirada per un aliment determinat els sorgeix del no-res. A uns altres, els ve després de passar per davant una pastisseria i olorar massapà artesà acabat de fer; a moltes persones els neix l’impuls després de sotmetre’s a una dieta estricta amb una reducció calòrica important, en veure un anunci d’un producte determinat a la televisió, després d’una forta discussió amb el cap o per haver trencat una relació. Hi ha persones que els passa molt de tant en tant, i a unes altres, constantment. Poden ser desitjos per aliments molt concrets o simplement per qualsevol cosa dolça o salada. Però el que preocupa els neurocientífics és desxifrar-ne el mecanisme, perquè si tenen clara una cosa és que els desitjos ens poden arribar a alterar el cervell i a generar-nos problemes d’addicció al menjar.
Tal com indica Roberta Haddad-Tóvolli, investigadora del Grup de Control Neuronal del Metabolisme de l’Hospital Clínic de Barcelona, “si bé és cert que hi ha una gran varietat en els tipus de desitjos no calòrics, com per exemple els que tenen algunes dones durant l’embaràs, que poden ser d’espinacs, de fruita o fins i tot de cogombrets, en la majoria dels casos es tenen desitjos per aliments altament gustosos i rics en carbohidrats i greixos”.
Desitjos i gana: es poden confondre
La gana és un procés biològic que reflecteix la necessitat que té el cos de rebre aliments. És un mecanisme de defensa que alerta l’organisme si hi ha una necessitat de nutrients. A més, la gana apareix gradualment, a poc a poc, fins que arribem a notar l’estómac buit i sentim els sorolls que fa. Podem arribar a sentir marejos, mal de cap o feblesa, però això s’atura immediatament després de la ingesta. En canvi, el desig no és sobtat, és selectiu –ja sigui un determinat grup d’aliments o un de concret– i pot persistir fins i tot quan ja l’hem assaciat. En principi, la diferència sembla clara, però no és difícil que la gana i el desig es confonguin. Quan els nivells de sucre en sang comencen a baixar, l’estómac secreta una hormona anomenada anamorelina que alerta el cervell de la necessitat d’aliments. Al mateix temps, en el mecanisme de la gana també destaca el paper d’una altra hormona, la leptina, que fa la funció d’avisar el cervell que deixi de menjar perquè ja estem tips. Doncs bé, hi ha investigadors que han posat el focus en l’anamorelina per a trobar una explicació als desitjos. En concret, un estudi, fet per diversos centres de recerca canadencs i que s’ha publicat fa poc a Cell Reports, conclou que hi ha persones amb els nivells d’aquesta hormona considerablement més alts i que, a més, hi són molt sensibles. Això provoca que siguin més vulnerables a l’olor de menjar, cosa que influeix en els hàbits alimentaris i en la resposta a la gana.
Com més alts són els nivells de l’hormona anamorelina, menys satisfacció troben després de la ingesta d’un aliment. Aquestes persones, per exemple, just després de prendre un bon esmorzar, potser no poden resistir-se a l’aroma d’un croissant si l’hi posen al davant. De sobte, experimentaran una caiguda de sucre en sang, els disminuirà l’energia i fins i tot podran sentir un buit a l’estómac. Això passa perquè els desitjos són capaços de segrestar els mecanismes de la gana.
L’Escola de Salut Pública de Harvard ofereix uns consells per a reduir els impulsos per determinats aliments.
- Menjar de manera equilibrada amb aliments rics en proteïnes i fibra perquè atipin més.
- Evitar llargs períodes de temps sense menjar. Es recomana ingerir un menjar o fer un berenar nutritiu cada 3-4 hores durant el dia.
- No hem d’anar al llit més de quatre hores després de sopar per a evitar els refrigeris nocturns que poden interrompre el son.
- Evitar els aperitius ultraprocessats amb un alt contingut de sal, greix, sucre i calories. Aquests aliments activen les vies de recompensa del cervell i provoquen més desitjos. És millor substituir-los per fruita fresca, un grapat de fruita seca o un iogurt sense sucre.
- Desaprendre. De vegades els desitjos són comportaments apresos que estan associats a un esdeveniment o un entorn, com ara menjar patates fregides mentre es mira una sèrie. Es recomana evitar el menjar durant aquesta activitat o canviar la rutina nocturna per una activitat diferent.
- Fer altres activitats que produeixin dopamina, com ara passejar per la natura, ballar, mirar un vídeo divertit o passar temps amb els amics.
Productes que no es poden deixar de menjar
Una barreja explosiva de greixos, sucres, sal i hidrats de carboni. Així es defineixen els aliments hiperpalatables, una bomba capaç d’interferir els senyals que arriben al cervell i fer-nos ganes de menjar alguna cosa encara que estem tips. Parlem de dolços, gelats, xocolata, hamburgueses, pizzes, crispetes, patates fregides… Aliments que tendeixen a desencadenar els desitjos perquè estimulen més sensació de recompensa que uns altres. El problema, tal com va demostrar el doctor Chris van Tulleken en un experiment per a la cadena de televisió britànica BBC, és que consumir-los de manera freqüent i repetitiva pot afectar els processos cerebrals involucrats en l’autocontrol o la inhibició, de manera que ens anul·lin la capacitat per a decidir el que mengem i desencadenin un patró de conducta addictiva.
La sensació de plaer que s’experimenta quan es menja està controlada per la dopamina, una hormona que secreta el cervell quan mengem aliments. El que fa aquesta hormona amb la sensació de plaer és recompensar-nos i, així, propicia que vulguem ingerir aquests aliments de nou. Passa el mateix amb l’amor i amb el sexe. Així es garanteix la supervivència de l’espècie humana. Se sap que el menjar extremadament calòric estimula molt més la dopamina, una sobreestimulació que ens provoca més i més gana. Malauradament, la dopamina va tenint a poc a poc menys efecte en l’organisme i, per a obtenir la sensació de plaer, necessitarem ingerir cada vegada més aquests aliments per a mantenir el mateix nivell de satisfacció. Per això es parla d’addicció al menjar. Per demostrar-ho, Tulleken va seguir durant quatre setmanes una dieta basada en un 80% de productes ultraprocessats, el mateix percentatge que consumeix al mes una cinquena part de la població al Regne Unit. Passat el temps, i després d’escanejar l’activitat del cervell, va observar que s’havien activat connexions cerebrals que abans no hi eren i que són responsables d’un comportament automàtic i repetitiu, les mateixes que tenen enceses les persones amb problemes d’addicció a les drogues i a l’alcohol. Tot i que el cervell va tornar a l’estat anterior sis setmanes després de tornar als hàbits saludables, es va demostrar que aquest tipus de menjar sí que ens pot canviar el cervell.
Compte amb els productes ultraprocessats durant l’embaràs
Revolució hormonal? Manca d’algun nutrient en particular? Capritx d’una futura mare o necessitat de menjar per dues persones? Res de tot això sembla que està relacionat amb els típics desitjos d’algunes embarassades. Tampoc hi ha cap acord científic a l’hora de trobar els motius pels quals es tenen desitjos especialment en aquesta etapa de la vida. Recentment, un estudi liderat pels investigadors de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), de l’Hospital Clínic de Barcelona, Marc Claret i Roberta Haddad-Tóvolli, i publicat a la revista Nature Metabolism, ha observat, en femelles de ratolí, que l’embaràs indueix una reorganització dels circuits cerebrals que afecta components claus del sistema de recompensa.
“En l’estudi hem vist que hi ha un augment de dopamina al nucli accumbens, una de les regions del cervell implicades en aquests circuits hedònics. Aquesta modulació en la resposta d’aquesta hormona augmenta la percepció d’estímuls de plaer i desencadena els episodis de desitjos durant l’embaràs”, explica Claret.
“Alguns científics fa anys que expliquen que, evolutivament, els desitjos es podrien donar per a garantir una aportació d’energia per al desenvolupament de l’embrió en moments d’escassetat, i això seria beneficiós tant per a la supervivència de la mare com per al bebè. Tanmateix, en el tipus de vida actual, amb una exposició i un accés constants a aliments altament energètics, els desitjos recurrents acaben perjudicant la salut metabòlica i psicològica tant de la mare com del bebè”, matisa Roberta Haddad-Tóvolli.
L’embaràs és un període crucial durant el qual es desenvolupa l’organisme del bebè. En les últimes dècades, s’ha reconegut que l’exposició materna a un ambient inadequat durant la gestació o durant l’inici de la vida postnatal predisposa el bebè a desenvolupar un seguit de malalties. A més, les alteracions en els hàbits alimentaris de la mare, incloent-hi l’obesitat, la diabetis gestacional i la desnutrició, afecten el desenvolupament dels centres neuronals responsables del control de processos metabòlics, psicològics i de comportament alimentari dels fills. “Al laboratori, hem observat que els desitjos per aliments altament calòrics, quan són recurrents –fins i tot sense alteracions metabòliques en la mare–, són suficients perquè influeixin en el desenvolupament dels centres cerebrals del bebè, augmentant la predisposició a malalties metabòliques, psicològiques i trastorns alimentaris durant l’adolescència i la vida adulta”, explica Marc Claret.
El desig nocturn té explicació
El fet d’atacar la nevera quan no podem dormir és un desig que gairebé tothom ha experimentat alguna vegada i que té una explicació. El científic anglès i professor de Neurociència i Psicologia a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, Matthew Walker, fundador i director del Centre per a la Ciència del Son Humà, assegura que, com que el son afecta les dues hormones que controlen la gana, la leptina i l’anamorelina, quan les persones no dormen, aquestes dues hormones van en direccions oposades: els nivells de leptina baixen, cosa que significa un augment de la gana, mentre que l’anamorelina es dispara, i deixa les persones insatisfetes. I de nou es barreja l’explicació evolutiva. Els animals rarament es priven del son, tret que estiguin famolencs i hagin d’estar desperts per buscar menjar. Llavors, quan no dormim prou, des d’una perspectiva evolutiva, el cervell pensa que podem estar en un estat d’inanició i augmenta els nostres desitjos d’aliments per impulsar-nos a menjar més.
Les lleixes del supermercat estan plenes de menjar hiperpalatable, que és l’objecte de desig dels nostres impulsos.
La majoria dels desitjos estan a flor de pell i s’activen quan entren pels sentits, principalment, mitjançant la vista o l’olfacte. La indústria alimentària ho sap i aprofita alguns dels factors que desencadenen aquests desitjos pel menjar extremadament calòric per a atreure el consumidor. Hi ha tècniques de neurociència que ajuden a conèixer el viatge emocional que fan els consumidors quan mengen o trien un aliment determinat, que revelen informació rellevant per a entendre per què optem per determinats productes; si ho fem de manera conscient o motivats per sentiments, actituds, valors…
Una d’aquestes tècniques de mesura és la tècnica de resposta cutània galvànica (GRS). Per mitjà de sensors que es col·loquen als dits de les mans, es monitoren els canvis que es produeixen en la conductivitat de la pell del consumidor. Quan les glàndules sudorípares secreten humitat a través dels porus de la pell, canvia el balanç de ions positius i negatius en el fluid, que es poden mesurar amb els sensors. Segons expliquen des del centre tecnològic Ainia, “quan ens exposem a estímuls amb càrrega emocional, positius o negatius, la conductància elèctrica de la pell canvia subtilment. Nosaltres no podem tenir un control conscient de la resposta galvànica de la pell, de manera que la informació que obtenim és una informació objectiva dels processos fisiològics i psicològics”. Aquesta tècnica és capaç de detectar quan un objecte o un producte determinat ens emociona i amb quina intensitat ho fa. Actualment, aquesta prova es fa amb voluntaris en laboratoris com si fossin un supermercat fictici per a diferents marques del mercat.
Les dietes no hi ajuden
En la dècada dels quaranta del segle passat, una recerca de la Universitat de Minnesota, dirigida pel fisiòleg Ancel Keys, va analitzar els efectes que té la restricció de calories sobre el cos i la ment. En aquest estudi, 36 homes van passar d’ingerir 3.500 calories diàries durant 12 setmanes a prendre’n només 1.600 durant 6 mesos. Això va provocar un canvi psicològic en tots ells. Tots els participants, gairebé immediatament, van començar a obsessionar-se pel menjar: només parlaven d’aliments i hi pensaven, fins i tot van planejar emprendre carreres relacionades amb la gastronomia, com ara obrir una botiga de comestibles o un restaurant, i fins i tot seguien preocupats per l’alimentació molt després que l’estudi hagués acabat. Eren homes dels anys quaranta, que probablement no havien cuinat en tota la vida, però van començar a retallar receptes del diari i a provar sort en els fogons.
Però el 2021, des del mateix departament d’aquesta universitat nord-americana, la psicòloga Traci Mann va fer una altra recerca per estudiar la rapidesa amb què apareixen els pensaments obsessius pel menjar després que una persona comenci una dieta restrictiva. El resultat de l’estudi: en menys de 10 dies.
Altres factors que afecten els desitjos
Els circuits neuronals que interconnecten la gana, les ganes de menjar per pur plaer o l’estrès estan connectats entre si i són extremadament complexos. Per tant, encara s’han d’estudiar amb més profunditat aquestes connexions per entendre com les situacions que afecten les emocions es tradueixen en un trastorn compulsiu per un tipus d’aliment particular. Tot i això, se sap que les situacions d’estrès i d’ansietat poden portar a un consum exagerat d’aliments calòrics, ja que l’augment dels nivells de cortisol (l’hormona que se secreta en cas d’estrès), generats per estrès físic o emocional, per exemple, influeixen en el patró alimentari.
Durant la menstruació també s’acostumen a tenir més desitjos de menjar calòric, perquè les hormones ovàriques pateixen una modulació dels nivells durant el cicle menstrual, i també poden tenir un impacte en el cervell i modular la gana. A més, hi ha fàrmacs que poden alterar les ganes de menjar. Encara s’estudia per què passa això, però se sospita que es produeix un canvi en el metabolisme, que fa que el cervell enviï missatges alterats que intensifiquen la gana. Per exemple, en algunes persones els antidepressius interfereixen amb la serotonina, un neurotransmissor que regula l’estat d’ànim i les ganes de menjar.
D’altra banda, l’exercici intens pot combatre els desitjos. Hi ha un fenomen que es coneix com a incubació del desig i que consisteix en el fet que, com més temps ens resistim a consumir una substància que ens atreu, més difícil és ignorar els senyals que el cervell ens envia perquè la consumim. És a dir, que és més fàcil caure en la temptació del dolç quan portem una dieta. Però alguns estudis han demostrat que l’exercici físic d’alta intensitat pot evitar que s’estableixi aquest període d’incubació del desig i, per tant, és capaç d’intervenir en aquests senyals del cervell que animen a menjar en excés.