Agroecologia. Transformar el camp
Els efectes de l’activitat agrícola sobre el medi ambient són enormes. Prop del 38% de la superfície terrestre del món es destina a feines agrícoles. I com més gran és la demanda d’aliments, més creix la pressió sobre la terra. El problema és que, en les últimes dècades, el deteriorament del sòl s’ha multiplicat. La desforestació i la sobrepastura, sumades a uns models agrícoles intensius –amb l’abús consegüent de pesticides i herbicides–, han fet saltar les alarmes. Els recursos s’esgoten, escasseja l’aigua, el canvi climàtic avança, la biodiversitat es redueix, els rendiments agrícoles minven i els conreus estan cada dia més exposats a fenòmens extrems. L’agroecologia s’emmarca en aquest context ple d’incerteses en el qual es relacionen tants vectors.
El treball al camp com un tot
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO, per les sigles en anglès) defineix l’agroecologia com una disciplina científica, un conjunt de pràctiques i un moviment social que aplica simultàniament conceptes i principis ecològics i socials en el disseny i la gestió de sistemes agrícoles i alimentaris sostenibles. Aquesta doctrina, que va fer els primers passos en els anys setanta del segle passat, entén l’agricultura com un tot únic en el qual interactuen plantes, animals, éssers humans i medi ambient. I, alhora, aborda la necessitat de sistemes alimentaris que siguin equitatius des del punt de vista social, en què les persones puguin triar el que mengen, on i com es produeix.
L’enginyer agrònom i catedràtic de Sociologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Eduardo Moyano, esmenta altres aspectes rellevants. “L’agroecologia també dona suport a l’autonomia del pagès respecte dels mercats, a la recuperació del coneixement local i a l’establiment d’aliances amb els consumidors”, apunta. D’aquesta manera es reforça la viabilitat econòmica de les zones rurals i la identitat cultural dels agricultors, els vertaders artífexs d’aquest corrent i el saber ancestral dels quals té un valor incalculable. Per a preservar els ecosistemes, l’agroecologia es basa en un seguit de principis, entre els quals es troba la diversitat ecològica (que convisquin diferents conreus en una mateixa explotació), la rotació de collites (per a evitar que s’esgotin els recursos naturals en una mateixa parcel·la) i la combinació d’agricultura i ramaderia (que afavoreix el reciclatge de nutrients de manera circular).
Des del 2017, a Espanya hi ha una iniciativa promoguda per ajuntaments, agricultors i ciutadans encaminada a protegir l’entorn rural, assegurar menjar saludable, sostenible i accessible al conjunt de la població i fomentar l’ocupació local. Es tracta de la Xarxa de Ciutats per l’Agroecologia, un projecte en què participen 25 entitats locals: des de grans ciutats, com Madrid, València i Saragossa, fins a capitals de província –Múrcia, Palma o Còrdova, entre d’altres– i municipis més petits, com ara Aïnsa, Allariz o Baztan. La idea va sorgir arran del projecte Huertas Life Km O, que pretenia recuperar l’horta de Saragossa i posar en valor els beneficis d’aquests agroecosistemes que envolten la capital aragonesa. El pla va cridar l’atenció d’altres localitats que, a poc a poc, s’han anat adherint a la xarxa.
És el cas de Granollers (62.475 habitants), a uns 35 quilòmetres de Barcelona. Des de fa més d’una dècada, l’ajuntament treballa per aprofitar les oportunitats d’un paratge rural –conegut com a Palou– que ocupa gairebé la meitat del terme municipal. “Aquest espai pot produir bona part dels aliments que es consumeixen a la ciutat”, expliquen des del consistori. Per fer viable l’activitat agrícola, han creat la marca Productes de Palou, un segell que permet reconèixer aquests aliments de proximitat a les prestatgeries dels comerços, i han impulsat la celebració d’un mercat de pagès, on hi ha agricultors ecològics i petits productors de la rodalia. Una altra acció ha estat la posada en marxa del Banc de Llavors del Vallès Oriental, per a conservar i difondre l’agrobiodiversitat d’aquesta comarca. A més, els menjadors escolars de gestió municipal inclouen criteris agroecològics en l’elaboració dels menús i les famílies més vulnerables poden accedir a aquests aliments mitjançant la incorporació en un grup de consum local.
Una cosa semblant passa a València. Allà, un Consell Alimentari assessora l’ajuntament perquè desenvolupi polítiques agroalimentàries basades en la sostenibilitat. Cada any, aquesta institució elabora un pla d’activitats. Per exemple, ha pressionat per aconseguir un canvi en els plecs dels menjadors escolars municipals i que s’imposin els menús saludables en les contractacions de les empreses de restauració; ha impulsat el segell Mercats de l’Horta per fomentar la venda de fruita i verdura; organitza tallers i programes de sensibilització contra el malbaratament de menjar; dona suport a la posada en valor del patrimoni pesquer de l’entorn; proveeix de productes agroecològics els col·lectius en risc d’exclusió i ha elaborat la primera Guia de consum local d’aliments de proximitat.
Sinònim de l’agricultura ecològica?
La línia entre els termes agroecologia i agricultura ecològica és difusa i es fan servir com si tinguessin el mateix significat, quan en realitat són conceptes diferents. Els experts insisteixen que l’agroecologia no és una pràctica agrícola en si mateixa, sinó un coneixement científic. La defineixen com un conjunt d’idees de contingut científic sobre el funcionament de l’agricultura i sobre com s’haurien de gestionar les explotacions agràries; és a dir, buscant sempre l’equilibri amb els ecosistemes. Aquestes idees han servit de base per al desenvolupament de pràctiques agrícoles i ramaderes molt diverses, una de les quals és l’agricultura ecològica. Aquesta modalitat agrícola, sotmesa a una regulació i a un control molt estricte, es caracteritza perquè no recorre als productes químics, com ara fertilitzants o pesticides, per a l’obtenció d’aliments. Cosa que també s’impulsa des de l’agroecologia.
Així doncs, la producció ecològica d’aliments és conseqüència directa de l’agroecologia. Espanya és el país de l’eurozona amb la superfície agrícola més gran dedicada als conreus ecològics (2,35 milions d’hectàrees, el 17,1% del total de la UE), seguit de França, Itàlia i Alemanya, segons l’Eurostat. Hi ha nombroses empreses que han fet inversions importants en R+D per aconseguir adobs orgànics de qualitat, amb els avantatges que suposen per als agricultors, que poden obtenir collites sense incrementar-ne els costos. Això els permet arribar a mercats que tenen més valor afegit i ser més competitius, i també generen valor en el medi rural. “Fa servir les millors pràctiques per al medi ambient i el clima, un nivell de biodiversitat molt alt, té en compte el benestar animal i practica una producció a partir de substàncies i processos naturals”, assenyala la presidenta de la Societat Espanyola d’Agroecologia (SEAE), Concha Fabeiro.
Els projectes agroecològics xoquen de ple amb l’agricultura industrialitzada que, segons Fabeiro, l’única finalitat que té és augmentar la producció d’aliments. “Però no té en compte aspectes mediambientals ni socioculturals que sí que integra l’agroecologia”, adverteix.
Tradició i tècniques ancestrals
Una altra mostra del compromís de l’agroecologia pels elements mediambientals, segons el Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Centre i Canàries (COIACC), és que aposta per l’eficiència i l’economia circular, que permet que s’estalviïn recursos econòmics. “No ofereix prescripcions fixes, sinó que les pràctiques que porta a terme s’adapten al context ambiental, social, econòmic, cultural i polític”, argumenta Raquel Bravo, experta del COIACC. Per a aconseguir-ho, l’agroecologia combina coneixements tradicionals i autòctons, competències pràctiques dels productors i arguments tècnics i científics, que permeten que s’estalviïn recursos econòmics.
Un exemple de tècniques ancestrals que permeten estalviar costos és la utilització de les llavors pròpies produïdes a la granja, l’ús dels fems del bestiar com a adob orgànic i el de plantes com a adob verd, l’aposta pels policultius en comptes de l’especialització productiva, el foment de les varietats vegetals i les races autòctones adaptades al medi o la creació de corredors ecològics (àrees verdes que permeten connectar espais naturals de gran valor ecològic per a evitar que les espècies que hi habiten quedin aïllades) per a facilitar el desenvolupament de les abelles. Totes aquestes pràctiques agrícoles tenen segles d’història, s’han transmès de pares a fills des de temps immemorials i són a l’ADN de l’agroecologia. Sistemes tradicionals que es preocupen per l’ús dels recursos i no se centren exclusivament en el que passa a la plantació, sinó que aprofiten les interaccions entre el conreu i el medi que l’envolta. Així preserven la biodiversitat i la cultura.
Espanya comptarà, previsiblement el 2025, amb una nova normativa de compliment obligat, que vetllarà per la cura de les terres dedicades a l’agricultura. El Govern ha elaborat un projecte de reial decret sobre la nutrició sostenible dels sòls agraris, que en breu arribarà al Consell d’Estat perquè en continuï la tramitació. El text ja s’ha sotmès a consultes a nivell comunitari i, entre els seus objectius, busca preservar i millorar la qualitat d’aquestes superfícies i evitar que es contaminin amb nitrats. Per això, establirà els requisits necessaris per a l’adob, definirà un pla de bones pràctiques agrícoles i limitarà l’ús de determinats fertilitzants.
També exigirà que cada agricultor tingui un “quadern d’explotació” digital en què reflecteixi el tipus de producte i la quantitat que ha fet servir.
La futura llei s’ajusta al Pacte Verd Europeu i a l’estratègia De la granja a la taula, que recomana reduir l’ús de fertilitzants químics per a propiciar que els sòls agrícoles es regenerin. I tot i que les intencions són bones, el sector s’ho mira amb recel. “És un reial decret antipàtic per als agricultors, que ho veuen com una ingerència del poder públic en la llibertat empresarial”, opina el professor del CSIC, Eduardo Moyano. Aquest expert recorda que la nova norma se centra en una qüestió molt específica, la fertilització agrària, per això no influeix gens en la qualitat o la salut alimentària.
Malgrat que a mitjà i llarg termini la llei sí que tindrà efectes positius sobre aquestes terres –moltes estan hiperfertilitzades d’adobs químics i s’han de regenerar–, a curt termini sí que n’afectarà (per a mal) la productivitat. “Una reducció de fertilitzants implica una disminució dels rendiments per hectàrea, i això preocupa els productors”, explica Moyano. A més, les organitzacions professionals agràries consideren que la nova norma arriba en un moment inoportú, just quan la UE ha d’augmentar les collites per a fer front a l’escassetat de cereals per la guerra a Ucraïna.
“És clar que estem a favor de les mesures que tenen cura del medi ambient i de l’ús de les tecnologies, perquè com més s’avanci, millor per a tothom. Però les propostes han de ser assequibles, i ara mateix, l’esborrany és molt restrictiu”, argumenta el president d’ASAJA Castilla y León, Donaciano Dujo. Aquest agricultor opina que per a mantenir els sòls agraris en condicions, ara com ara els fertilitzants són imprescindibles. “No tenim cap problema de fer servir adob orgànic, però hi ha un però: no n’hi ha per a tothom. Els fems donen el que donen, i no arriben a alguns llocs”, adverteix. A més, la futura llei prohibirà la fertilització de les terres en unes dates determinades. “No hem d’oblidar que l’agricultura depèn molt de la meteorologia i, de vegades, cal avançar l’activitat al camp o retardar-la”, puntualitza. Al seu parer, la norma, farcida “de traves i burocràcia”, perjudicarà el desenvolupament de l’activitat agrícola. Per exemple, esmenta que, per a portar al dia l’ús dels fertilitzants en un quadern electrònic, els agricultors, molts dels quals són gent gran, no tenen competències digitals. “Necessitaran assistència tècnica, no han treballat mai amb aquestes tecnologies i, a la seva edat, començar a fer servir aquests dispositius els suposa un esforç molt gran”, lamenta.
Integrar la innovació
També s’inspiren en aquest moviment altres pràctiques agrícoles molt noves, com els conreus autoadobats, que són els que fan servir com a fertilitzant els mateixos residus de l’explotació agrícola (restes de plantes vegetals un cop collides, que s’enterren per fer-ne adob) o ramadera (fems del bestiar, que es fa servir com a adob nitrogenat en els sòls agrícoles de l’explotació). Una altra novetat són els adobs intel·ligents, que són els fertilitzants que es desenvolupen mitjançant tecnologies de precisió de manera que només es fan servir en les quantitats que realment necessiten els conreus, i així s’evita consumir-ne en excés, fet que, d’altra banda, redueix la contaminació ambiental. Una opció que cal tenir en compte són els fertilitzants sostenibles, com ara l’amoníac verd, que no emet diòxid de carboni en la producció. Passa el mateix amb l’agricultura de precisió, que fa servir tècniques digitals per a fer un seguiment dels processos de producció agrícola i optimitzar-los. En aquest cas, les noves tecnologies tenen un paper protagonista en la transició cap a sistemes agrícoles més sostenibles i resilients al canvi climàtic.
Mitjançant l’ús de la nanotecnologia i de les tecnologies de la informació (TIC), aquesta agricultura intel·ligent recorre a les innovacions tecnològiques més avançades –des de sensors i monitoratge fins a satèl·lits, teledetecció, drons, sistemes d’informació geogràfica (SIG) i mapatge de sòls, entre d’altres– per a controlar millor totes les variables que afecten els conreus, de manera que s’augmenti la producció al cost més baix possible. Els avantatges són nombrosos, a més de l’estalvi de temps, diners i recursos naturals com l’aigua: per exemple, faciliten l’aplicació de sistemes més eficients de monitoratge de plagues i malalties i optimitzen l’ús de productes, fertilitzants, plaguicides i el reg. “Són eines que fomenten l’eficiència i l’ús racional dels recursos naturals. Per tant, contribueixen perquè l’agricultura sigui més sostenible, tal com defensa l’agroecologia”, insisteix Bravo.
Ampliar el radar
Aquest punt és clau. “Si l’agroecologia redueix el camp d’acció a les pràctiques relacionades amb l’agricultura ecològica, té les solucions limitades”, reconeix des del CSIC Eduardo Moyano. En canvi, s’amplia l’horitzó si inclou els avanços tecnològics per a abordar els grans reptes de l’agricultura i l’alimentació. Però no tot s’hi val. “Aquestes tecnologies han de garantir en tot moment la sobirania i l’autonomia dels agricultors; no poden dependre exclusivament d’aquestes solucions tecnològiques”, afegeix Moyano. Al cap i a la fi, l’agroecologia no només busca una racionalització més economicoproductiva de les collites, sinó també un canvi en les actituds i en els valors dels actors en relació amb l’ús i la conservació dels recursos naturals.
“Aplicar els principis de l’agroecologia exigeix fer molta pedagogia entre els agricultors, que fa cinquanta anys que segueixen els ensenyaments de la revolució tecnològica dels anys seixanta –l’anomenada revolució verda–, basada en l’ús massiu de fertilitzants i pesticides químics o de maquinària amb l’objectiu d’obtenir rendiments més productius a les seves explotacions”, detalla Moyano. Per això, el principi de l’agroecologia que parla de la sobirania alimentària i l’autonomia dels agricultors no és factible en una economia oberta i globalitzada com l’actual. D’alguna manera, els principis de l’agroecologia haurien d’adaptar-se l’actualitat. “Si l’objectiu final de l’agroecologia és servir de guia per a assegurar l’equilibri dels ecosistemes, preservar la biodiversitat, millorar el benestar i augmentar l’autonomia dels agricultors a tot el planeta, potser és pertinent flexibilitzar alguns dels principis que la defineixen”, analitza.
Eduardo Moyano
Enginyer agrònom i catedràtic de Sociologia del CSIC.
“Sense una política que faciliti la transició, l’agroecologia només seria factible per a una minoria d’agricultors”
Agroecologia i agricultura ecològica són sinònims?
No, i això ha de quedar clar. L’agroecologia és un conjunt articulat de coneixements teòrics sobre el funcionament dels sistemes agraris. Aborda aquesta qüestió des d’una visió global, i amb aquesta finalitat combina disciplines diferents: des de la biologia i l’ecologia fins a l’agronomia, l’economia, l’antropologia… En canvi, l’agricultura ecològica és una pràctica agrícola i ramadera específica, que es caracteritza solament perquè no fa servir productes químics ni sintètics (fertilitzants, pesticides, antibiòtics…).
Llavors, en què es diferencien agroecologia i agricultura convencional?
Per a l’agroecologia, els sistemes agraris actuen com un tot integrat on convergeixen coneixements tradicionals, científics, tecnològics… Aquí, els vertaders protagonistes són els agricultors. Es tracta d’un paradigma alternatiu al de l’agricultura convencional i industrialitzada, els enfocaments de la qual són més sectorials, se centren únicament a buscar la rendibilitat al mercat i els agricultors són un element més al costat de les empreses de productes, les indústries i la gran distribució.
En aquest moviment tenen cabuda aspectes com les noves tecnologies, l’ús de noves fonts d’energia i l’avanç de la biotecnologia?
La tecnologia digital, com ara l’ús de drons, en principi no va contra els principis de l’agroecologia, tret que impliqui que els agricultors perdin autonomia, si es fan més dependents d’aquestes eines i de les empreses que les fabriquen. Les energies renovables també estan en plena sintonia amb el que defensa aquesta disciplina. Sí que hi ha més controvèrsia amb la biotecnologia, perquè en aquest punt apareixen els transgènics, i el sector més essencialista de l’agroecologia els rebutja. Consideren que alteren l’equilibri dels ecosistemes i que consoliden el poder de les grans multinacionals, que són les que produeixen i comercialitzen les varietats de llavors genèticament modificades.
Des del punt de vista econòmic, l’agroecologia és factible per a l’agricultor?
L’agroecologia implica un canvi radical en la manera de cultivar i de gestionar les explotacions agrícoles i ramaderes, i per a fer aquest canvi, cal un bon assessorament tècnic dels agricultors. A més, en molts casos, suposarà també canvis estructurals en les explotacions (sobretot en les ramaderes), que impliquen costos econòmics importants. Sense una política que faciliti la transició de l’agricultura convencional a l’agroecologia, només seria factible per a una minoria d’agricultors: els que són més conscients de les implicacions ecològiques de la seva activitat, i els més formats i amb més recursos per a abordar els canvis.
La lluita contra el canvi climàtic és en el focus d’actuació de l’agroecologia?
Sí. Els principis de l’agroecologia poden contribuir a afrontar aquest repte tan enorme del canvi climàtic, en tant que defensa l’equilibri dels ecosistemes, l’ús més racional dels productes agrícoles, el consum responsable… I tots aquests factors ajuden a reduir les emissions de carboni i metà, que tant influeixen en l’escalfament global.
Un altre dels grans reptes de la humanitat és erradicar la fam al món. L’agroecologia pot solucionar el problema?
Per si mateixa, no. Els problemes d’alimentació a nivell mundial exigeixen una bona combinació entre l’agricultura convencional i industrialitzada i els models agrícoles inspirats en l’agroecologia. L’erradicació de la fam és una qüestió molt complexa que requereix accions conjuntes en què participin altres enfocaments i disciplines científiques.
Com pot ajudar aquesta disciplina a garantir la seguretat alimentària?
Els principis de l’agroecologia se centren més en la sobirania alimentària, és a dir, en el dret dels pobles a alimentar-se per si mateixos, que en la seguretat alimentària, que es refereix més al dret a una alimentació suficient en quantitat i qualitat, independentment d’on es produeixen els aliments. De fet, l’agroecologia no assegura més producció per a més gent.
Què vol dir amb això?
L’aplicació dels principis de l’agroecologia implicaria una reducció dels rendiments i de la productivitat; és a dir, una disminució de la producció global d’aliments. Per això, entenc que satisfer la demanda alimentària d’una població en creixement constant no pot aconseguir-se amb l’agroecologia.