Com podem desxifrar les etiquetes per saber el que comprem

Com podem desxifrar les etiquetes per saber el que comprem

Per saber realment el que estem comprant, hauríem d’estar atents a tres parts fonamentals de l’etiqueta que, a més, són obligatòries: la denominació legal de venda, la llista d’ingredients i la informació nutricional.

Denominació legal de venda

Se sol mostrar davant de la llista d’ingredients i es pot expressar d’una d’aquestes maneres:

• Denominació definida legalment. Per als aliments que tenen la denominació recollida per la legislació. Per exemple, segons la normativa, la “maionesa” és la salsa formada per una emulsió constituïda principalment per olis vegetals, ou, vinagre i suc de llimona, de manera que, si no compleix aquests requisits, no es pot vendre amb aquest nom.
• Nom consagrat per l’ús. Si l’aliment no està definit legalment, es pot fer servir el nom conegut socialment i acceptat tradicionalment; per exemple, “favada” o “natilles”.
• Descripció del producte. Si l’aliment no està definit per la legislació, també es pot afegir una explicació detallada com a denominació de venda; per exemple, “empanada de pasta fullada farcida de tonyina amb salsa de tomàquet i ou dur”.

En principi, la denominació legal de venda pot semblar supèrflua, però és important consultar-la per a identificar el producte inequívocament i així saber el que estem comprant de debò. Pot haver-hi moltes confusions, sobretot perquè hi ha infinitat de productes que tenen un aspecte molt semblant, però amb característiques diferents. Per exemple, és molt habitual en els productes que tenen diferents categories comercials, com el pernil cuit, que pot ser “pernil cuit extra”, “pernil cuit” o “vianda freda de pernil cuit”. La diferència es troba sobretot en la proporció de pernil: entre un 80-90% en l’extra, al voltant d’un 70-80% en el pernil cuit i al voltant del 50% en la vianda freda. Per reduir els percentatges de carn, s’hi afegeixen ingredients que poden retenir aigua, com proteïnes al pernil cuit i fècules a la vianda freda.

De vegades la confusió no només és pel nostre desconeixement o distracció, sinó també pels reclams que s’indiquen en l’envàs. Per exemple, algunes marques de pernil cuit inclouen la paraula “extragustós” o altres de semblants, i això ens pot fer pensar que es tracta de “pernil cuit extra”, quan en realitat és “pernil cuit”; és a dir, una categoria comercial inferior.

Llistat d’ingredients

És la part més important. Com el seu nom indica, s’hi mostren els ingredients presents en el producte. Això és obvi, però el que no és tan evident són alguns detalls que ens poden ajudar a conèixer millor l’aliment:

• L’ordre. Els ingredients s’han d’enumerar en ordre, segons el pes en el producte. És a dir, els que figuren en primer lloc són els majoritaris, mentre que els últims són els que es troben en menor quantitat. Això vol dir que si en un producte els primers ingredients són poc saludables, com ara sucre, sal, farines refinades, olis de mala qualitat nutricional (per exemple, oli de palma) o aigua, el més probable és que el producte serà poc interessant des del punt de vista nutricional.
• Ingredients destacats. Si algun dels compostos es destaca d’alguna manera en l’envàs (per exemple, amb imatges o paraules), se n’ha d’especificar la quantitat a la llista d’ingredients. Això és especialment rellevant en els productes que utilitzen un ingredient com a reclam, perquè de vegades es troba en una quantitat insignificant. Per exemple, una crema de llamàntol que en realitat només té un 0,5% de llamàntol.
• Quantitat d’ingredients. Està molt estesa la idea que els productes que tenen més de cinc ingredients són indesitjables, però és una generalització que ens pot despistar. I es pot dir el mateix dels productes que contenen additius (que malgrat la mala fama que tenen són segurs), i dels que contenen altres ingredients que també gaudeixen de mala fama, com ara sucre, sal o determinats tipus d’olis o greixos. En aquests casos, hauríem de tenir en compte la quantitat en què es troben (com menys sucre i menys sal, millor) i, sobretot, estar atents a quin tipus d’aliment és.

Informació nutricional

És el que mirem en primer lloc, però no és tan rellevant com solem pensar. A més, ens pot despistar perquè ens centrem en l’energia i en els nutrients (sobretot en el greix i els sucres), en comptes de considerar l’aliment en si o els ingredients que porta, que és el més important. Per exemple, podem arribar a pensar que unes nous no són sanes perquè aporten moltes calories i molt de greix i, d’altra banda, pensar que unes galetes light són saludables perquè no contenen greix o sucres, quan és justament el contrari: la fruita seca és més saludable que les galetes.

En la informació nutricional s’ha d’indicar obligatòriament el valor energètic (“calories”) i les quantitats de greix, àcids grassos saturats, hidrats de carboni, sucre, proteïnes i sal (a partir d’1,25% es considera que la quantitat és excessiva). De manera voluntària s’hi poden incloure, a més a més, les quantitats d’àcids grassos monoinsaturats, àcids grassos poliinsaturats, polialcohols, midó, fibra alimentària, i també de vitamines i minerals (sempre que es trobin en una quantitat significativa).

Nutri-Score

És una etiqueta frontal que atorga una qualificació al producte en funció de la seva composició (principalment dels nutrients): des de la A i el color verd intens per als productes amb una composició més favorable, fins a la E de color taronja fosc per als que tenen una composició més desfavorable, de manera que permet comparar productes de la mateixa categoria (per exemple, diferents marques de galetes). De moment és de caràcter voluntari, però és possible que en un futur sigui d’ús obligatori.

Altres dades d’interès

Data de durada

Es pot expressar de dues maneres, depenent de les característiques: en els aliments que són molt peribles i que poden suposar un risc immediat per a la salut si els consumim una vegada passada aquesta data, es posa data de caducitat (per exemple, una safata de carn crua). En la resta es posa data de consum preferent (per exemple, un paquet d’espaguetis).

Quantitat de producte

És una dada en què a penes ens fixem perquè solem valorar la quantitat de producte a partir del volum que ocupa; és a dir, la mida. Però algunes vegades el volum no es correspon amb el pes i això ens pot despistar (per exemple, en alguns gelats), així que convé observar la quantitat indicada en l’envàs.

Origen

Alguns aliments, com el peix, la mel, la fruita, les hortalisses, els llegums o els ous han de mostrar l’origen en l’etiqueta. Convé estar atents a alguns productes, com les conserves de vegetals, perquè de vegades es destaca a l’envàs que han estat “elaborats” en alguna regió espanyola, però, si llegim l’origen, indica un altre país. És a dir, són vegetals conreats en un altre país, però envasats a Espanya.

Un envàs ple de missatges

La informació més important d’un producte es mostra, generalment, a la part posterior. Mentrestant, el frontal acumula molts reclams per fer-lo més atractiu al consumidor.

El que ens pot despistar

Quan fem la compra ens trobem amb una enorme varietat de productes, així que no disposem de temps per a observar-los tots amb detall. Per això les decisions que prenem solen ser molt ràpides i poc meditades, de manera que ens guiem més per les emocions que no per motius racionals. Les empreses ho saben bé i per això moltes utilitzen recursos per a treure’n profit:

El disseny de l’envàs

Pot influir en la nostra elecció de compra. L’exemple més clar el trobem en els productes destinats al públic infantil: cereals per a l’esmorzar, galetes, batuts… En aquests productes es mostren habitualment personatges infantils que serveixen com a reclam, de manera que el contingut de l’envàs deixa de ser rellevant.

Quan es tracta de públic adult, el disseny també té una importància enorme, ja que pot fer que, de manera més o menys inconscient, atribuïm al producte unes característiques concretes. Podem trobar-ne un exemple en el color de l’envàs: si és blau cel interpretarem que és light o “lleuger”, i si és verd el percebrem com a “respectuós amb el medi ambient”. També es juga amb la tipografia (per exemple, en productes lleugers s’utilitzen tipografies manuscrites i de traç fi), amb les imatges (se solen fer servir siluetes de cors o imatges de persones practicant esport perquè tinguin una aparença “saludable”)

Reclams que no signifiquen res

En els envasos dels aliments és molt freqüent l’ús de determinades paraules i reclams que en realitat no volen dir res perquè no estan definits en la legislació. Avui dia, els més habituals són els que ens fan percebre l’aliment des d’una perspectiva romàntica, transmetent una imatge idealitzada de l’alimentació, associada sobretot a conceptes com “casolà”, “tradicional”, “de poble”, “recepta de l’àvia” i, sobretot, “natural”.

En molts productes també es fa servir el terme “artesà” o “artesanal”, que sí que està definit en la legislació, però només per a certs aliments; per exemple, per al pa. En qualsevol cas, de vegades s’utilitzen estratègies per a transmetre la mateixa idea sense incomplir la legislació.

Els productes “sense”

Els últims anys s’ha estès l’ús de reclams que destaquen l’absència d’algun ingredient o nutrient. Entre els més freqüents:

• Sense sucres afegits. Vol dir que no s’han afegit sucres al producte durant la fabricació. Tanmateix, això no vol dir necessàriament que sigui saludable.
• Sense additius. Normalment aquest missatge està associat al terme “natural” i pot transmetre la idea que els additius són substàncies perilloses. En realitat, es tracta de compostos segurs amb orígens i característiques molt diferents. Es fan servir per aconseguir diferents funcions, com millorar la conservació, la seguretat, el color… Això sí, no influeixen sobre les característiques nutricionals: un producte pot ser saludable i tenir additius (una conserva de cigrons) i no tenir-ne i ser poc interessant (galetes).
• Sense antibiòtics/sense pesticides. Són reclams que es veuen cada vegada amb més freqüència. En realitat, no es poden expressar així, perquè donarien a entendre que els productes que no indiquen aquests missatges sí que contenen antibiòtics o pesticides. El que es fa és introduir-hi un matís: animals criats sense antibiòtics o vegetals sense residus detectables de pesticides. El primer vol dir que els animals no han rebut aquests medicaments durant la criança perquè no els han requerit (no s’han posat malalts), mentre que el segon vol dir que l’anàlisi no ha trobat quantitats detectables de pesticides (la legislació en permet la presència de quantitats petites dins d’uns límits segurs).
• Sense organismes modificats genèticament/transgènics. És una informació irrellevant perquè quan l’aliment conté aquest tipus d’ingredients s’ha d’indicar expressament. A Europa a penes s’utilitzen, tot i que el seu consum és segur.
• Sense gluten/sense lactosa. L’obligatori és informar de la seva presència, no de l’absència. Només es pot informar de l’absència en productes en què té sentit que aquestes substàncies puguin estar presents, per a advertir les persones que pateixen trastorns a aquests compostos. Per exemple, no s’ha d’indicar “sense gluten” en un envàs de llet perquè no hi ha cap llet que contingui aquest compost.

Declaracions nutricionals i de salut

Són de caràcter voluntari, però quan es fan servir, han de complir els requisits que exigeix la legislació. Per exemple, per a poder indicar “font de magnesi” en un producte, aquest ha d’aportar almenys un 15% de la ingesta diària de referència.

En el cas de les declaracions de salut (per exemple, “ajuda les teves defenses”), perquè les puguin incloure han d’haver estat aprovades per l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària. Ara bé, aquest tipus de declaracions no es refereixen al producte en si, sinó a nutrients concrets; per exemple, no es refereixen a un iogurt, sinó a la vitamina B6 que afegeix el fabricant. A més, això no vol dir que aquest iogurt aporti beneficis extraordinaris, sinó que el nostre organisme necessita aquesta vitamina B6 per a funcionar adequadament. A més, es tracta d’un nutrient que trobem habitualment en una dieta equilibrada.