Com seran els envasos del futur?

Com seran els envasos del futur?

Dissenyar tenint en compte el medi ambient. És la definició senzilla del concepte d’ecodisseny o disseny ecològic, una pràctica que identifica els impactes ambientals que té un producte al llarg del seu cicle de vida per a tractar de fer-lo més sostenible, sense influir en la seva qualitat ni en la funció. És a dir, la forma i el pes d’una ampolla de refresc, una capsa de galetes o un envàs de iogurt ecodissenyat no és una decisió casual. El disseny s’analitza i es pensa perquè protegeixi el contingut i, alhora, deixi la mínima petjada al planeta.

Des de la selecció i l’ús de matèries primeres, la seva fabricació, embalatge i transport fins a l’ús i fi de la seva vida, cada fase es té en compte a l’hora de repensar el disseny d’un envàs. La finalitat? Fugir dels productes que es trenquen amb facilitat, que cal renovar cada poc temps o que fins i tot fan servir materials nocius per al medi ambient. Encara que es troben estretament lligats, disseny ecològic i disseny sostenible són conceptes diferents. El primer intenta reduir al màxim l’impacte negatiu en el medi ambient. Per fer-ho té en compte criteris de caràcter ambiental, com ara disminuir la contaminació o el consum de recursos, mentre que el disseny sostenible té en compte altres aspectes més enllà del purament ecològic, com els drets humans o el comerç just.

En aquest sentit, l’ecodisseny és part de l’Estratègia d’Economia Circular, un pla que assegura que aquesta pràctica pot reduir fins al 80% dels impactes ambientals d’un producte, depenent del sector. Per a aconseguir-ho, cal tenir en compte la seva durabilitat i la seva capacitat de reparació, així com el marcatge d’informació correcte de cara al consumidor.

Eina vital en l’alimentació

“El sector alimentari és un dels que tenen més afectació en el medi ambient”, confirmen Saioa Ramos i Maite Cidad, investigadores de l’àrea de cadena alimentària eficient i sostenible del centre científic i tecnològic AZTI. De fet, els aliments són responsables de vora el 26% de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle, recorden les expertes. A això se suma la despesa de recursos, com el sòl que ocupa la seva producció –un 40%– i l’aigua que utilitza –el 70% de les extraccions mundials d’aigua dolça–. En aquest context, “l’ecodisseny és una eina indispensable per a reduir l’impacte ambiental associat a la producció dels aliments i garantir la sostenibilitat”, asseguren Ramos i Cidad.

Per aquest motiu la seva aplicació als envasos que allotgen el nostre menjar i beguda és essencial. En la indústria de l’alimentació, a més, el disseny ecològic té algunes particularitats. Per exemple, el contingut dels envasos té una vida útil reduïda i una alta biodegradabilitat (capacitat que tenen els materials de descompondre’s per l’acció de microorganismes). Per això, “l’empresa ha de conèixer bé quins són els impactes ambientals que es generen de la seva activitat i de la dels seus proveïdors, un treball que comporta un gran esforç”, expliquen les investigadores. A canvi, s’aconsegueix informació útil per a seleccionar uns millors proveïdors, enfocar els recursos interns cap a una millora ambiental i aportar valor al producte final. A més, les empreses es poden beneficiar d’una reducció de costos, ofereixen una imatge innovadora i compleixen amb la creixent demanda dels consumidors de productes més respectuosos amb el medi ambient. A hores d’ara hi ha tres estratègies clau de l’ecodisseny d’envasos alimentaris, afegeix Leonor Pascual, del departament de Tecnologies d’Envàs d’AINIA.

• Fer reciclable o reutilitzable un envàs.
• Reduir la quantitat de material utilitzat per a la seva fabricació.
• Fabricar amb components alternatius, més sostenibles que els convencionals (per exemple, material reciclat o altres procedents de fonts renovables).

Al seu parer, la principal particularitat d’aquest sector és que, a més de la seva funció pràctica, s’ha de garantir la seguretat alimentària, perquè es tracta d’envasos que estaran en contacte directe amb el menjar. “Una de les línies de treball d’AINIA és precisament la de conèixer la interacció entre l’envàs i l’aliment”, explica.

Més sostenible i més car?

Els costos en què s’incorrerà quan s’industrialitzi la producció i comercialització d’aquest envàs redissenyat és un aspecte clau. Es pot donar el cas que un disseny trencador i interessant des del punt de vista tècnic i de mercat no sigui viable perquè no resulta rendible a escala industrial. Per això, s’han de tenir en compte els futurs costos globals i tractar de trobar aquell producte que compleixi amb aquest aspecte bàsic. No obstant això, és un error pensar que aquesta innovació sempre comporta un cost més elevat. “Un envàs més sostenible no ha de ser més car necessàriament”, expliquen Ramos i Cidad. De fet, “moltes vegades l’ecodisseny comporta un estalvi de costos”, afegeixen les expertes. Aquest estalvi pot ser directe –perquè el disseny ecològic implica reduir la quantitat de material–, o indirecte, quan ajuda a reduir pèrdues de producte.

Coincideix amb aquesta opinió Leonor Pascual, que assegura que un envàs més sostenible pot ser més econòmic. “En la pràctica, les estratègies d’ecodisseny porten associada una reducció del cost final de l’envàs”, afirma. Es tracta d’estratègies com l’optimització de les matèries primeres, és a dir, la fabricació de l’envàs utilitzant menys quantitat; o l’ús de material reciclat, que, a priori, ha de tenir un cost més reduït.

No obstant això, l’experta d’AINIA recorda que alguns materials no convencionals, com els bioplàstics, tenen un cost superior. “Però cal saber molt bé en quins casos aquests materials alternatius són la solució sostenible de debò per a un determinat producte”, matisa Pascual. En el document Una estratègia europea per als plàstics en una economia circular, publicat per la Comissió Europea, ja s’especifica que “es desenvoluparan i utilitzaran materials i matèries primeres innovadores i alternatives per a la producció de plàstic quan s’hagi provat clarament que són més sostenibles en comparació amb les alternatives no renovables”. És a dir, cal tenir en compte tot el cicle de vida d’un material per a saber si realment és més sostenible. El que hauria de ser més car, insisteix Pascual, “és no contribuir a la millora del nostre medi ambient”.

El supermercat, un aparador

Encara que no es tracta d’una pràctica nova, perquè es fa servir de fa anys, avui dia el disseny ecològic ha agafat més importància per les noves mesures legislatives. Els exemples que es poden trobar als supermercats són molt variats i hi ha una lògica darrere de cadascun. És el que passa amb les càpsules de cafè compostables. “Com que és molt complicat separar el residu orgànic de cafè de la mateixa càpsula, té sentit fer servir un material plàstic compostable perquè es pugui eliminar tot el conjunt (càpsula i producte) en la fracció de residu orgànic”, explica Pascual. Un altre exemple són les anelles de les llaunes, que algunes ja són de cartó.

Les ampolles d’aigua també s’han redissenyat per disminuir-ne el pes i la quantitat de material utilitzat. Un altre exemple són les bosses compostables per a fruita i verdura a granel, que es poden fer servir com a bossa d’escombraries per als residus orgànics domèstics i eliminar-la al contenidor de residus orgànics.

On apunta la tendència?

Malgrat els avanços esmentats, la legislació i els consumidors reclamen encara més esforços a la indústria. D’una banda, les normatives promouen els envasos reciclables i, en el millor dels casos, la reincorporació d’aquests materials en la fabricació de nous embalatges, amb l’objectiu d’aconseguir la circularitat ideal. D’altra banda, els consumidors demanen una menor presència d’envasos, especialment de plàstic, sobretot per a aquells productes en els quals no s’aprecia una necessitat evident, com és el cas de les fruites i hortalisses senceres. En el curt termini, “es veuran aquestes dues tendències reflectides en el disseny”, vaticina Pascual.

En relació amb els materials, entre els plàstics reciclats, de moment només el rPET (plàstic PET elaborat amb material de rebuig) està autoritzat en envasos domèstics per al contacte directe amb l’aliment. “El cartó premsat i el paper continuaran implantant-se en aquells casos en què sigui possible i més avantatjós enfront d’altres materials”, assegura l’experta d’AINIA. També es veuran dissenys nous amb més facilitat de reciclatge i que permetin una millor separació dels diferents elements de l’envàs. En aquest sentit, la Comissió Europea ha determinat que el 2030 tots els embalatges de plàstic han de ser 100% reciclables, compostables o reutilitzables.

Objectiu, reciclar

Una altra possible via d’ecodisseny posa el focus en el fet que els envasos siguin fàcils de reciclar. És important que si es fan servir diferents materials siguin fàcils de separar pel consumidor, per tant, caldria evitar envasos multicapa i multimaterial. També, que els elements de petites dimensions es mantinguin units al cos principal de l’envàs perquè no es perdin en el procés de selecció i perquè càpiguen en els contenidors de recollida i evitar colors negres o molt foscos, perquè dificulten la tasca als sistemes de separació òptica i no faciliten el reciclatge. És millor si els envasos de PET són transparents o translúcids. És preferible que les etiquetes no cobreixin més de dos terços del recipient, perquè el material de l’envàs sigui visible i més senzill de separar de cara al reciclatge, assegura Ecoembes, l’organització que gestiona el reciclatge d’envasos de plàstic i de paper i cartó a Espanya. També recomana facilitar la tasca als ciutadans incorporant un símbol als envasos per a fer correctament la separació de cada component.

Com sabem que és sostenible

Els consumidors són una baula clau perquè la cadena dels envasos funcioni amb èxit. Per això, és important que estiguin correctament informats. Un instrument de comunicació entre l’empresa i el consumidor són les etiquetes ecològiques. Segons l’informe Etiquetatge ambiental del producte de l’organització Ihobe, n’hi ha de tres tipus:

• Els missatges en els envasos. Són sistemes voluntaris que identifiquen i certifiquen de forma oficial que els productes o serveis que la porten tenen un efecte menor sobre el medi ambient al llarg del seu cicle de vida. A Europa trobem, per exemple, l’Etiqueta Ecològica Europea, i a Espanya, la d’Aenor.
• Les autodeclaracions. Afirmacions fetes pel mateix fabricant sobre certes característiques ambientals ressenyables del seu producte. Aquestes són les que poden generar més confusió entre els consumidors o altres empreses que vulguin comprovar la veracitat d’aquests missatges, ja que la mateixa companyia és la que decideix els criteris per a concedir aquesta declaració.
• Declaracions ambientals de producte (DAP). És un informe detallat, no un símbol o un logotip, en el qual una empresa ofereix informació ambiental del producte que ven o el servei que presta. Per exemple, una empresa que fabrica galetes analitza i emet un informe amb el consum d’energia, les emissions o la petjada de carboni que té al llarg del cicle de vida del producte, des del disseny fins que es converteix en residu. No es valora si és més o menys sostenible que d’altres, sinó que mostra dades objectives i contrastables. Per tant, que un producte disposi d’una DAP no vol dir que sigui més respectuós que un altre que no la tingui.

Com a conseqüència de tot això, en l’actualitat “els missatges més habituals que podem trobar en els envasos fan referència a la quantitat de material reciclat que contenen o a si són reciclables o compostables”, explica Pascual. El més normal és que l’envàs incorpori el símbol del Punt Verd, que significa que l’empresa que posa l’embalatge al mercat cobreix els costos de la seva gestió posterior al final de la vida per mitjà d’Ecoembes. Però, a més, podem trobar altres símbols que informen sobre la seva sostenibilitat. Per exemple, el Triangle de Möbius és una altra manera d’indicar si és reciclable o el percentatge de material reciclat que conté. I en aquells que són compostables també se sol incloure el símbol de la certificadora (per exemple, OK Compost).

Dins de l’Estratègia Europea per a l’Economia Circular i el Pacte Verd Europeu existeix la Green Claims Initiative, que busca que les al·legacions de millora ambiental de les empreses estiguin realment sustentades, per exemple, amb l’ús de petjades ambientals. Tanmateix, en aquests moments no existeix cap mena de regulació relativa a la informació que haurien d’incloure els envasos quant a la seva sostenibilitat. Per això la variabilitat de la simbologia i els missatges que ofereix cadascun. Sí que existeix una norma d’ecodisseny, la UNE-EN ISO 14006:2011, que estableix les directrius perquè una empresa incorpori aquests principis ambientals en la seva forma de treball. Els negocis que apliquen l’ecodisseny segons aquesta norma poden certificar-se amb empreses com AENOR o Bureau Veritas.

Reptes pendents

Malgrat les recerques i la pràctica de moltes empreses en l’ecodisseny, una de les estratègies més utilitzades és la d’optimitzar la quantitat de material de l’envàs. No obstant això, aquesta opció té un límit i moltes companyies ja han esgotat la via de la reducció del pes del recipient, mentre que la necessitat de millora no cessa. Segons el parer de Pascual, el repte del disseny ecològic està relacionat amb la diversitat d’opcions que existeixen i la dificultat que implica conèixer realment quina opció és més sostenible en cada cas. Així, “serà molt útil comptar amb eines (com la petjada ambiental de l’envàs, per exemple) que permetin obtenir una idea aproximada del grau de sostenibilitat en funció del material que es triï”, conclou Leonor Pascual, d’AINIA.

Busca a l’etiqueta

1. Etiqueta Ecològica Europea. Creada el 1992, té l’àmbit d’actuació a la Unió Europea. Cobreix 23 categories de productes: des de detergents i sabons fins a calçat, bombetes o mobles. El seu objectiu és informar i promoure entre els consumidors aquells productes amb menys impacte en el medi ambient en comparació amb d’altres de la mateixa categoria.
2. Aenor Medi Ambient. Creada el 1994, és una marca de conformitat amb normes UNE de criteris ecològics, concebuda per a distingir productes que tinguin menys incidència en el medi ambient durant el seu cicle de vida. Es pot trobar en productes com ara bosses d’escombraries de polietilè, impressores, calçat o portes de fusta.
3. Triangle de Möbius. És el símbol universal del reciclatge. Consisteix en un triangle format per tres fletxes al centre de les quals es col·loca un número i, a sota, una abreviatura que indica la naturalesa del material utilitzat. També indica la possibilitat d’aquest envàs de ser reciclat per a nous productes.
4. Punt Verd. Es tracta d’un cercle amb dues dates verdes. Aquest símbol implica que l’empresa fabricant està adherida a Ecoembes i paga una taxa per a la gestió dels seus envasos.
5. FSC. El Consell d’Administració Forestal (Forest Stewardship Council) és una organització que impulsa la gestió responsable dels boscos del món. L’etiqueta s’utilitza en productes de fusta, de paper o de cartó.
6. PEFC. El Programa de Reconeixement de Sistemes de Certificació Forestal (Programme for the Endorsement of Forest Certification) és present en 49 països i treballa per conservar els boscos i assegurar-ne el manteniment per a les generacions futures. També es pot trobar en productes de fusta i paper.
7. OK Compost. Certificació que garanteix que el producte és compostable; és a dir, que es degrada de manera biològica i no deixa cap residu.
8. Agricultura ecològica. Es tracta del primer segell que té com a àmbit d’actuació la Unió Europea. Aquesta etiqueta garanteix que el producte ha estat produït seguint els criteris europeus d’agricultura ecològica.
9. Carbon Trust. Dissenyada el 2001 i d’àmbit internacional, aquesta etiqueta certifica que l’empresa ha mesurat la seva petjada de carboni i ha establert objectius per a reduir-la.