Aigua, salut en obrir l’aixeta

Quanta se’n necessita

L’aigua constitueix una font de vida i un element clau per a la salut. Tant és així que les persones n’estem compostes en un alt percentatge: prop del 70% del pes dels nens, una proporció que disminueix amb els anys. En l’edat adulta aquesta xifra passa al 60% i es redueix al 50% a partir dels 50 anys. Atesa la importància que té l’aigua en el nostre cos, la seva carència afecta directament la nostra salut. Encara que no ens n’adonem, perdem aigua constantment: per al funcionament dels òrgans vitals, per la saliva, la suor, l’orina, els excrements, quan fem activitats quotidianes, quan treballem, quan caminem… “A mesura que en perdem, tant les funcions orgàniques com la capacitat intel·lectual van minvant de forma progressiva”, explica el doctor Luis Gutiérrez Serantes, membre del Comitè Científic de l’Institut de Recerca Aigua i Salut (IIAS).

Però els extrems no són bons, i ingerir massa aigua també ens pot causar problemes. Encara que és poc freqüent trobar persones que se sobrehidratin , n’hi ha que tenen un desig compulsiu de beure aigua, conegut com potomania. Aquest excés també té conseqüències per a la salut, “encara que en situacions normals només es manifestarà amb un excés d’orina, perquè l’organisme eliminarà de forma automàtica l’aigua abundant ingerida”, adverteix el doctor Gutiérrez.

Esperar a tenir set per a beure o fer-ho de manera freqüent tema també és de debat. Fins ara es pensava que hauríem d’anticipar-nos a la necessitat d’hidratació i beure a intervals regulars de temps, encara que no es tingui set. Tanmateix, no hi ha cap evidència científica que justifiqui que sigui necessari beure una quantitat mínima d’aigua, tret d’algunes excepcions: si es practica exercici intens, si les temperatures ambientals són molt altes o si es pateix alguna malaltia que ho recomani.

Tots els aliments hidraten de la mateixa manera? 

Per a hidratar-nos, podem beure aigua directament o bé ingerir-ne per mitjà d’altres begudes o aliments. En aquest sentit, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària també estableix una recomanació per la qual el 80% d’aquests 2 o 2,5 litres diaris hauria de provenir de la ingesta directa d’aigua i un 20% a través dels aliments que ingerim, especialment sopes i brous, a més de fruites i verdures. Per exemple, el percentatge d’aigua d’alguns aliments és:

• Infusions  98% d’aigua
• Iogurts 86% d’aigua
• Fruites i verdures 70-95% d’aigua

És millor la del meu municipi?

Tot i la importància que té per a la vida, una de cada tres persones al món no té accés a l’aigua potable, com alerta l’Organització de Nacions Unides. A Espanya, tenim la sort de poder beure aigua de l’aixeta segura i de qualitat en pràcticament qualsevol part del territori.

Tot i això, som el sisè país de la Unió Europea –per darrere d’Itàlia, Alemanya, Hongria, Bèlgica i França– que consumeix més aigua envasada, amb una mitjana de 134 litres per persona a l’any. Estem per sobre de la mitjana europea, que se situa en 119 litres, segons dades de la Federació Europea d’Aigües Envasades (EFBW). Si bé el consum d’aigua en ampolla està molt estès, hi ha diferències molt significatives entre comunitats autònomes. Així, Canàries, Balears, Múrcia o Catalunya són les regions que consumeixen més aigua embotellada, enfront de Madrid, el País Basc i Navarra, que són les que en consumeixen menys, segons l’Informe del Consum Alimentari a Espanya 2018.

Es dona la circumstància que les regions que consumeixen més aigua embotellada són arxipèlags o es troben a la zona del Mediterrani, l’aigua de la qual té fama de tenir un gust menys agradable. “Tanmateix, aquest factor no hauria de ser motiu per a decantar-nos per les ampolles d’aigua, ja que respon a una condició natural de la font de subministrament”, explica Fernando Morcillo, president de l’Associació Espanyola de Proveïment d’Aigua i Sanejament (AEAS). Les zones amb terreny de guix i calcària, que es concentren fonamentalment a la costa oriental de la Península, generen uns sabors “no tan agradables com en aquells llocs on les fonts d’aigua estan en terrenys granítics, a causa de la dissolució d’elements com els carbonats càlcics”, afirma. És l’anomenada “duresa de l’aigua”.

Gust i qualitat

Però aquest gust no es pot relacionar amb una pitjor qualitat, sempre que parlem d’aigües aptes per al consum, afirma Morcillo. A Espanya, el 99,5% ho són, segons el Sistema d’Informació Nacional d’Aigües de Consum (SI NAC), que pertany al Ministeri de Sanitat, excepte alguna incidència local o puntual. Això es deu al fet que el control de qualitat de l’aigua és molt exhaustiu. De fet, és el producte d’ingesta humana més controlat. “Espanya compleix la legislació rigorosament i, per tant, no hem de tenir gens de por a cap condició negativa per a la salut”, assegura el president d’AEAS.

Però, llavors, a què es deu l’elevat consum d’aigua embotellada? Malgrat que a Espanya gaudim d’aigua de l’aixeta de gran qualitat i amb totes les garanties de seguretat, els consumidors encara es decanten per l’aigua envasada. Segons Fernando Morcillo, és una moda que també respon a altres raons, com ara que “els bars i restaurants no tenen l’hàbit d’oferir un got d’aigua a tots els clients com sí que es fa en altres llocs d’Europa”, explica.

El format ideal

Quan bevem aigua no la consumim pura o destil·lada; conté diferents minerals que ajuden al funcionament correcte del cos. Si durant unes setmanes només beguéssim aigua sense minerals, començaríem a mostrar símptomes com ara fatiga, nàusees, mal de cap, arítmies i un llarg etcètera.

Dins d’aquests minerals, els més abundants són els que estan formats per magnesi i per calci. Per aquesta raó són els que es fan servir principalment per a calcular la duresa de l’aigua. Com més alta sigui la concentració de minerals, més dura serà. Hi ha diferents escales per a mesurar aquest indicador, però la més utilitzada a Espanya és la graduació hidromètrica francesa (°fH). Cada grau de duresa equival a una concentració de 10 mg de carbonat càlcic per litre. Una aigua a partir dels 1520°fH comença a considerar-se dura.

L’aigua dura és perjudicial?

No, no hi ha cap evidència que l’aigua dura sigui perjudicial per a la salut de les persones sanes. Encara més, l’evidència actual apunta que uns valors entre 18,4 i 36,8°fH serien els òptims per a la salut. A més, diversos estudis observacionals han trobat que el magnesi de l’aigua de consum podria protegir contra les malalties cardiovasculars. A més, en diversos informes publicats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) també s’exposa la manca de relació entre les aigües dures –aquelles amb un contingut més alt en minerals– i els problemes renals. Així, tot sembla indicar que les aigües dures no resulten perjudicials per a la salut; per això, de moment no existeix, ni a Espanya ni a la Unió Europea, cap recomanació ni legislació oficial sobre aquest tema. Però a persones amb determinades patologies –com ara hipertensió, litiasi (presència de càlculs en algun òrgan) o malaltia renal– se’ls recomanen les aigües toves o amb baix contingut de certs minerals.

Com es potabilitza

L’aigua de l’aixeta pot provenir de diferents fonts (rius, embassaments, llacs…), però sempre patirà un procés de potabilització que consistirà a eliminar-ne qualsevol substància tòxica, ja siguin metalls pesants, sediments, bacteris o virus.

Per a potabilitzar-la, en general, se sol seguir el procés següent:

1. Pretractament. En primer lloc es filtren els sòlids de gran volum (amb una reixa) i després s’hi afegeix un agent oxidant que elimina algunes substàncies orgàniques.
2. Coagulació i floculació. S’hi afegeixen els anomenats agents coagulants, que fan precipitar (és a dir, enviar al fons) aquelles substàncies en suspensió que no han estat eliminades en el pretractament.
3. Decantació. Se separen les partícules precipitades (sediments més densos) de l’aigua aclarida.
4. Filtració. Es rebutgen els sediments menys densos.
5. Desinfecció. S’hi afegeix clor per a eliminar-ne qualsevol tipus de microorganisme tòxic. També s’hi pot fer servir ozó i/o llum ultraviolada.

La perillosa aigua crua

Consumir aigua de deus o pous no tractats (aigua crua) suposa un risc important per a la salut. Tota aigua destinada per a consum ha estat tractada i analitzada perquè compleixi els estàndards necessaris. Sense aquestes anàlisis no podem assegurar que l’aigua és potable i no presenta riscos per a la salut del consumidor. Tot i que les aigües minerals naturals i de deu no passen per un procés de desinfecció, sí que sofreixen controls microbiològics i tractaments físics reguladors, gairebé idèntics als de l’aigua de l’aixeta. De l’aigua crua, per contra, no se’n fa cap anàlisi i, per tant, pot estar plena de substàncies tòxiques com ara microorganismes patògens, metalls pesants o plaguicides. Per molt clara que sembli, aquests compostos no són detectables a ull nu.

L’aigua d’ampolla

A Espanya podem trobar quatre tipus d’aigües envasades: de deu, minerals naturals, potables preparades i aigües de consum públic envasades. Les dues primeres són aquelles d’origen subterrani i que compleixen una sèrie de criteris. L’aigua mineral natural, a més de procedir d’aigües subterrànies, es caracteritza per tenir una composició química establerta i constant i per la seva puresa original. Les aigües potables preparades poden tenir qualsevol tipus de procedència i han rebut un procés de potabilització mitjançant tractaments fisicoquímics. Les de consum públic són bàsicament aigua de l’aixeta envasada per a suplir la falta de proveïment o accidents en la xarxa pública.

Quina cal triar

Tant la de l’aixeta com la mineral són igual de sanes i segures, ja que passen per un procés d’anàlisi i desinfecció abans que arribin al consumidor. En el gust sí que hi ha diferències, però això es deu més a la procedència que no al fet que es tracti de l’aixeta o mineral. També hi ha variacions des del punt de vista econòmic: l’aigua de l’aixeta és molt més barata, per la qual cosa el consum d’aigua envasada hauria de ser residual. Així i tot, veiem que hi ha negocis exclusius amb l’aigua envasada on arribem a trobar ampolles de fins a 400 €. Això es deu fonamentalment a l’exclusivitat de l’envàs (decorades amb brillants o dissenyades per artistes de renom), a la localització recòndita de la font o a l’exclusivitat per la petita quantitat produïda. Però de cap manera el preu està relacionat amb el gust, i molt menys amb la salubritat.

Perjudicial per a la naturalesa

Recórrer a l’ús d’ampolles de plàstic per a beure aigua és prescindible en aquells països on l’aigua de l’aixeta és sana i segura, no només per l’impacte en la nostra butxaca sinó també en el medi ambient. Des d’un punt de vista ambiental, l’aigua mineral hi surt perdent amb escreix. Ja no només per l’envàs de plàstic no biodegradable; cal tenir en compte també el transport i l’energia per a produir l’embalatge. Segons dades d’Ecoembes , una ampolla triga més de 450 anys a degradar-se, per això és important dur a terme una important gestió dels residus. “Ja el 2018 es va aconseguir donar una segona vida al 90% de les ampolles de plàstic PET que es van posar en el mercat”, assegura l’organització.

Algunes comunitats han aprovat una normativa per a impulsar el consum de l’aigua de l’aixeta. A Navarra i a Balears ja s’han promulgat normes que obliguen els bars i restaurants a servir aigua a qui ho sol·liciti. A Castella i Lleó no es pot cobrar per aquest servei, en cas que s’ofereixi. A la resta d’Espanya, però, encara no hi ha cap obligació.

El mapa de l’aigua a Espanya

No importa la regió on ens trobem, l’aigua que obtenim en obrir l’aixeta és segura i de qualitat a qualsevol part del país. Sí que és diferent, però, la composició i el preu. Aquestes són les zones que tenen l’aigua més dura o més tova i les comunitats autònomes on és més car calmar la set.

Dura o tova?

La classificació en aigua molt tova, poc dura, dura o molt dura dependrà de la concentració de sals de calci i magnesi que contingui. Conèixer si vivim en una zona d’aigua dura o tova és important per al bon funcionament d’alguns electrodomèstics, com ara rentadores i rentaplats. El calci i el magnesi reaccionen amb els compostos dels productes de neteja, com el sabó, que deixen de ser efectius. A més, genera més problemes amb l’acumulació de calç.

Font: Ministeri de Sanitat.

De la font a la butxaca

Beure aigua de l’aixeta és fins a 150 vegades més barat que fer-ho embotellada, per la qual cosa optar per la segona opció té un gran impacte en la nostra butxaca. Mentre que l’aigua de l’aixeta costa menys de 0,002 euros el litre, el preu de l’envasada és d’uns 0,40 euros el litre en un supermercat (prop de 2 euros en un restaurant). Per tant, per a una família de quatre membres que beu sis litres d’aigua al dia, l’estalvi anual de consumir aigua de l’aixeta seria de gairebé 900 euros (bastant més si també es compra en màquines i establiments de restauració). Tanmateix, l’aigua de l’aixeta no té el mateix cost a tot el territori: Catalunya, Múrcia i Balears són les comunitats més cares; Galícia, La Rioja i Castella i Lleó, les més barates.

Font: INE, 2016. Preu mitjà per m3 facturat a tots els usuaris (usuaris, indústria i serveis).