ORTOREXIA / No dormir prou duplica el risc de mort per malaltia cardiaca / La diálisis nocturna / Xip genètic / Càncer de mama / Entrevista: Giuseppe Mancia
- ORTORÈXIA:
- El terme ortorèxia prové dels mots grecs Orthos i Orexis (“gana correcta”). Es tracta d’un comportament obsessivocompulsiu pel menjar sa, i va ser definit per primera vegada pel metge nord-americà Steve Bratman. Les víctimes d’aquesta malaltia creuen que menjant només aliments biològicament purs obtindran tot tipus de beneficis físics, psíquics i morals, fet que els sol portar a una dependència semblant a la de qualsevol addicte a les drogues.
L’estrès i l’excés de treball disminueixen de forma habitual el temps de son. A més de patir cansament i irritabilitat, els qui no descansen un nombre suficient d’hores són dues vegades més propensos a morir per malaltia cardíaca respecte dels qui reposen de manera adequada, segons un estudi de la universitat britànica de Warwick. La falta de son es relaciona amb l’augment de la pressió sanguínia, fet que al seu torn es vincula amb l’increment del risc de sofrir un atac cardíac i accidents cerebrovasculars. Segons la investigació, els qui reduïen el son de set a cinc hores o menys per nit tenien 1,7 vegades més risc de morir per qualsevol causa, i més del doble de patir una mort d’origen cardiovascular que aquells que dormien set hores. Però l’estudi va revelar també que no s’ha de dormir més del compte, ja que passar més de nou hores al llit va lligat a problemes com la depressió i la fatiga associades a diverses patologies.
La diàlisi nocturna freqüent alleuja diversos símptomes clínics i millora la qualitat de vida dels pacients renals, segons un estudi publicat al Journal of the American Medical Association. Els investigadors van observar en els pacients tractats amb l’esquema nocturn una reducció de l’engrandiment del cor que solen sofrir les persones que se sotmeten a diàlisi, a més d’una millora de l’equilibri mineral i un descens de la pressió arterial. La diàlisi nocturna va millorar, també, certs paràmetres dependents de la funció renal. Segons un informe de la Universitat de Yale, l’hemodiàlisi nocturna pot reduir l’elevada probabilitat que tenen aquests pacients de sofrir altres malalties associades.
Els xips genètics, senzills dispositius de silicona que s’encenen per mostrar quins gens són els que estan més actius en una mostra de teixit, són l’última arma utilitzada per als tractaments de quimioteràpia. Els xips són l’eina més útil per a veure quina de totes les opcions disponibles funcionaria millor en cada cas concret. Aquest enfocament personalitzat és la forma “més intel·ligent” de tractar el càncer, segons asseguren des de l’Oncology Care Associates de l’estat nord-americà de Michigan. Els experts coincideixen que els xips genètics són la tendència a seguir, ja que les teràpies personalitzades presenten menys efectes secundaris que la quimioteràpia convencional, encara que no funcionen en tots els tumors.
Giuseppe Mancia està considerat un dels principals líders del món en matèria d’hipertensió arterial. Ha presidit la Societat Europea d’Hipertensió (ESH), a més de la Societat Internacional d’Hipertensió (ISH), i ha col·laborat en la redacció de les principals guies terapèutiques sobre risc cardiovascular.
Vostè porta dècades predicant que tot el món ha de mesurar-se la pressió arterial de forma regular, i avui en dia l’obeeixen des dels pediatres fins als geriatres. Enhorabona.
Com més coses aprenem de la hipertensió arterial, més complex es fa aquest fenomen en les nostres ments. Hem après que la intervenció clínica no ha de limitar-se a un control estàndard de la pressió, sinó a establir uns objectius individuals en el marc d’una prevenció de risc cardiovascular en el sentit més ampli… Abans pensàvem que era una qüestió només d’ancians, però ara veiem casos preocupants en població molt jove.
Però l’edat continua considerant-se un factor de risc per a la hipertensió…
Estadísticament s’ha interpretat que com que molts ancians tenen la pressió sanguínia elevada, “això és cosa l’edat”. Tanmateix, cal desterrar el mite que els ancians són hipertensos pel simple fet de ser ancians. Si analitzem amb profusió la seua evolució fisiopatològica, veurem que hi ha una sèrie de trastorns que van prenent forma, alteracions metabòliques o lesions d’òrgans diana… La seua hipertensió no és producte de la senectut, sinó que ve de lluny, d’un descontrol alimentat durant massa temps.
El pitjor de la hipertensió és que no ens n’adonem.
La hipertensió arterial ha rebut de vegades el sobrenom d'”assassí silenciós”. El seu caràcter asimptomàtic (a excepció de les hipertensions més exacerbades) permet moltes vegades que escapem al seu control i que ignorem que els atacs de cor continuen sent la principal causa de mort al món, i que la principal causa d’un atac de cor és la hipertensió arterial… Durant molts anys hem estat cecs davant aquesta realitat, i ara en paguem les conseqüències. Tractaments cada vegada millors permeten salvar moltes vides, encara que amb matisos.
Quins matisos?
Més que salvar vides, amb els tractaments el que fem és retardar morts. Sé que pot resultar una percepció incorrecta des d’un punt de vista polític, però és la veritat. Els hipertensos dels quals prevenim els atacs amb un tractament eficaç acaben desenvolupant una insuficiència renal, requereixen un trasplantament d’urgència o un aparell de diàlisi per a tota la vida i s’arrisquen a morir per un col·lapse dels ronyons, en general. Per això, reivindiquem un enfocament terapèutic no només destinat a protegir el cervell o el cor, sinó, a més, els ronyons.
Tan universal és la hipertensió arterial? Algú pot dir “jo mai seré hipertens”?
Els epidemiòlegs només han identificat poblacions reduïdes com a reductes ètnics als Andes, a algunes illes del Pacífic i al nord de Japó que, segons sembla, serien immunes a la hipertensió arterial. Tanmateix, són tribus amb cultures més pròximes a la prehistòria que a la nostra dinàmica social actual.
Se m’ocorre que la hipertensió podria considerar-se, llavors, com una “malaltia cultural”.
Tècnicament he d’advertir que hi ha tant genotips (conjunt de gens d’un individu) com fenotips (desenvolupament del genotip en un determinat ambient) d’hipertens, però sota un punt de vista general admet que és una idea ben encaminada. La nostra forma de vida actual és propensa a la hipertensió arterial, tenint en compte com ens estressem, com de molt mengem i com de poc ens exercitem, a més dels tòxics que incorporem a l’organisme… És el pa nostre de cada dia, i és un pa prohipertensiu.
La lluita contra la hipertensió es viu de forma diferent a banda i banda de l’Atlàntic. Crida l’atenció que un dels estudis presentats a Roma se subdivideix en dues parts: una portada a terme en població nord-americana i una altra en població europea.
Tant la forma d’entendre la hipertensió com la d’iniciar-ne el tractament són diferents. És per aquesta raó que la Societat Europea d’Hipertensió va decidir, el 2003, desmarcar-se de les guies nord-americanes preses sempre com a patró i establir una guia de tractament del risc cardiovascular a la manera europea.
Científicament no té massa sentit. La major part de la població nord-americana descendeix de genotips europeus…
És possible que a les Illes Britàniques o a Escandinàvia puguen aplicar-se els patrons americans, però la seua projecció en poblacions del sud d’Europa no funciona, es requereixen altres paràmetres. També ací pren sentit la consideració de la hipertensió com una malaltia cultural. Ètnies africanes, americanes o asiàtiques que a l’origen primitiu no presentaven risc d’hipertensió, quan emigren als Estats Units adquireixen un estil de vida prohipertens i acaben disparant els seus valors de pressió sanguínia pels núvols.