La vida després de l'ictus
L’ictus o accident cerebrovascular (ACV), conegut també de forma col·loquial com embòlia, és un conjunt de malalties que afecten els vasos sanguinis que subministren sang al cervell. Pot tractar-se d’una hemorràgia, quan un d’aquests vasos es trenca, o d’un infart cerebral quan una artèria s’obstrueix i no pot distribuir la sang. La seua prevenció se centra en el control dels factors de risc que el causen, encara que alguns d’aquests, com l’edat, no es poden evitar. És un trastorn més freqüent a partir dels 65 anys i està augmentant a causa de l’envelliment de la població. Amb tot i això, també ho està fent per sota dels 55 perquè creix la prevalència de factors de risc com la hipertensió, el tabaquisme, la diabetis, la vida sedentària, l’excés de colesterol en sang, les dietes amb excés de sal o greixos i el fet de patir o d’haver patit certes malalties cardiovasculars, tal com recorda la Societat Espanyola de Neurologia (SEN).
A Espanya es registren cada any entre 120.000 i 130.000 casos d’ictus, dels quals entre 80.000 i 85.0000 moren o queden amb una incapacitat per a fer una vida normal. Cal tenir en compte que l’ictus és la primera causa de discapacitat greu en adults i és el metge rehabilitador el responsable de dissenyar un programa que servisca per a intentar superar la discapacitat en diversos àmbits assistencials, ja siga en centres hospitalaris o al mateix domicili.
L’estratègia en què es basen els professionals sanitaris per a minimitzar les seqüeles en una persona que ha sofert un ictus es fonamenta en tres pilars: l’atenció precoç (al més ràpid possible) al pacient; la rehabilitació, perquè puga recuperar-se al màxim i fer una vida tan normal com puga; i la prevenció secundària, per a evitar un segon ictus.
És fonamental atendre precoçment el pacient amb ictus en la fase aguda, en el moment en què l’accident cerebrovascular acaba de succeir o s’està produint. Els neuròlegs insisteixen en la necessitat que el pacient arribe a l’hospital dins de les tres primeres hores de sofrir l’ictus, perquè així tindrà tres vegades més possibilitats de recuperar-se.
Com que les seqüeles després de l’ictus són múltiples, també són diversos els tipus de rehabilitació que s’apliquen, encara que hi ha consens entre la comunitat mèdica a col·locar la fisioteràpia com la primera estratègia. La fisioteràpia ajuda a millorar l’autonomia de la persona que sofreix paràlisi o que ha perdut força: cal ensenyar-li a caminar de nou, a asseure’s, a articular el braç o la cama i, en definitiva, a moure’s i a evitar el dolor.
A aquests problemes purament físics cal sumar els funcionals. De forma inesperada, l’afectat es veu immers de nou en una espècie d’escola de la vida per a aprendre a valer-se. La teràpia ocupacional és l’altre tipus de rehabilitació que se centra en aquesta tasca: ensenyar la persona que ha quedat amb seqüeles a tornar a fer les activitats de la vida diària, com ara menjar quan es té menys força, beure, vestir-se, ocupar-se de la neteja personal o escriure.
En concret, per a les persones amb seqüeles en la parla, la rehabilitació indicada és la logopèdia. El logopeda els ensenyarà de nou a expressar-se, a comprendre el que li diuen i, fins i tot, a aprendre a escriure. En el cas de les persones que pateixen de pèrdua de memòria i problemes psicològics, el neuropsicòleg és el professional encarregat d’atendre-les i de tractar-ne els dèficits cognitius.
El paper de l’assistent social també és crucial perquè valora totes les ajudes socials que requereix el pacient: si aquest necessitarà un cuidador o fer obres a casa per adaptar-se a la nova situació.
Als últims anys, l’atenció als afectats per un ictus ha millorat de manera considerable, encara que s’aprecien diferències quant a l’assistència que s’ofereix.
Tenint en compte el nombre actual de la població espanyola (43 milions d’habitants), s’estima que el nombre ideal d’unitats d’ictus (equips multidisciplinars de professionals mèdics especialitzats en el tractament d’aquesta malaltia) a Espanya estaria sobre les 90. Tanmateix, en l’actualitat no s’arriba a una tercera part de les necessitats: la dotació no supera les 27 unitats. Aquesta realitat contrasta amb la de les unitats coronàries, el nombre de les quals triplica les d’ictus, quan la cardiopatia isquèmica és menys freqüent.
Un altre problema que es detecta en l’actualitat radica en l’existència de centres on es limita l’accés a la rehabilitació per l’edat dels pacients. Tanmateix, l’edat per si sola no hauria de ser un factor excloent: no és tan important quina edat tinga la persona, sinó la comorbilitat que sofrisca (diverses malalties alhora), com la diabetis o l’artrosi. Moltes persones d’edat avançada, fins i tot amb 85 anys, han fet un programa de rehabilitació i s’han recuperat satisfactòriament.
Alguns terapeutes alerten que cada vegada hi ha més pacients joves, d’uns 40 anys, que sofreixen un ictus i que, una vegada conclòs el tractament rehabilitador en la fase aguda (poc després de l’episodi), reben l’alta i s’envien, bé a un centre de dia, on sobretot hi ha ancians (ja que la majoria d’aquests centres són fins ara majoritàriament geriàtrics), o bé al seu domicili. La denúncia es materialitza en la falta de recursos per a aquest col·lectiu de pacients joves no només per a rehabilitar-se, sinó per a disposar d’un espai per facilitar-los les relacions socials.
Un altre dels grans reptes és evitar que el pacient sofrisca un segon ictus, fet que es denomina prevenció secundària. Entre un 18% i un 20% de les persones afectades tornen a tenir un ictus dins del tercer mes i, en general, gairebé una de cada cinc persones sofreix un altre accident cerebrovascular. Aquest segon ictus és de pitjor pronòstic que el primer, amb una mortalitat entre un 20% i un 35%, i el percentatge de persones que queden amb seqüeles augmenta entre un 15% i un 20% com a mínim.
La prevenció secundària es tradueix en el fet que el pacient aprenga a viure incorporant una sèrie d’hàbits saludables, com són deixar de fumar i de beure alcohol, caminar i evitar l’obesitat abdominal. Així mateix, quan el metge li ho prescriga, ha de prendre fàrmacs que disminuïsquen el risc d’un nou ictus, com els antiagregants plaquetaris (semblants a les aspirines que eviten la formació de trombes que poden obstruir un vas del cervell) o les estatines (medicaments antihipertensius).
La rehabilitació ha d’iniciar-se al més aviat possible, tan bon punt el pacient es trobe estable, després de les primeres 24 o 48 hores posteriors a l’ictus. Per aquesta raó, la rehabilitació comença als hospitals. El fisioterapeuta intervé quan és possible, dins d’aquestes primeres 24 hores. Aquesta tasca precoç resulta molt eficaç perquè ajuda que l’afectat aprenga a empassar de nou i evita complicacions. Als hospitals on encara no hi ha unitats d’ictus, el pacient que ingressa en planta també rep l’atenció d’un fisioterapeuta al més aviat possible.
Una vegada que el pacient rep l’alta de l’hospital, continua amb la rehabilitació en centres sociosanitaris o de convalescència, al domicili si és necessari o a l’ambulatori si pot caminar. Ara bé, en la vida quotidiana aquest procés no sol ser tan fluid com sembla sobre el paper. S’aprecia una certa falta de coordinació des que la persona surt de l’hospital fins que continua el tractament rehabilitador, un temps d’interrupció del tractament que pot ser perjudicial per a l’afectat.
- Endormiscament sobtat de músculs facials (cara), el braç o una cama, en un costat del cos.
- Confusió sobtada.
- Problemes sobtats en caminar, mareig, pèrdua d’equilibri o de coordinació.
- Pèrdua de visió en un ull o en els dos.
- Mal de cap sobtat.
- Problemes de parla o de llenguatge.
- Comportament inquisitiu o accelerat que es presenta de forma sobtada, o extremadament caut.
- Pèrdua sobtada de memòria.
- Paràlisi o pèrdua de força:
És la més freqüent o coneguda. Afecta la meitat del cos, cara, braç o cama. Impedeix realitzar les activitats comunes de la vida diària, com la neteja personal i deglutir. - Trastorns del parla:
El malalt té dificultats per a formar paraules i entendre el que li diuen o bé dificultats per a pronunciar-les, fet que es coneix com disartria. - Trastorns de l’equilibri:
Aquesta seqüela comporta un alt risc de caigudes i de fractures. - Trastorns cognitius:
Les funcions cerebrals superiors com l’atenció, la concentració, el pensament o la memòria es veuen afectades i, a causa d’això, les persones tenen un risc entre 8 i 9 vegades més alt de sofrir demència. - Trastorns emocionals:
És freqüent que les persones amb ictus patisquen quadres depressius, d’ansietat o que tinguen dificultats per a expressar emocions o les expressen de forma exagerada, fet que es coneix com labilitat emocional. - Dolors:
El malalt pot sofrir dolors per diverses causes, com ara les lesions neurològiques. - Dèficits motors o falta de mobilitat:
Aquesta també pot ser una causa de dolor, per tenir immobilitzada una articulació (el genoll enguixat, per exemple). - Font:
Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Societat Espanyola de Neurologia