Molt més que un llacet
A Europa, l’art mil.lenari japonès de doblegar un paper perquè adquirisca un significat es va anomenar papiroflèxia. Encara que amb caràcters comuns, es tracta de dues disciplines amb usos i aplicacions independents. Al Japó va més enllà de ser una afició, de vegades exquisida. De fet, al començament, els plegats es relacionaven amb actes religiosos i cerimoniosos. S’utilitzaven per fer ofrenes o representar accions heroiques, però a mesura que el paper es va fer popular i se’n va abaratir el preu, el camp en què s’aplicaven els coneixements de les estructures de paper es va ampliar, i de simples llacets es van arribar a fer figures molt complexes.
La seua visió artística. Seguir les pautes per a fer un plegat i aconseguir la representació visual d’allò que es persegueix crear és el resultat d’una elaboració artesana. Molts aficionats a aquesta disciplina afirmen que compleix algunes de les característiques que defineixen la consecució de la bellesa i la consideren un art. De fet, el caràcter simbòlic de les figures els confereix un valor de comprensió i reconeixement a tot el món.
El seu caràcter com a passatemps. Submergir-se en les tècniques de la papiroflèxia i aconseguir figures cada vegada més difícils és una afició que oferirà bons moments d’oci. Calen dosis d’imaginació, intuïció, ordre i interès de superació personal. A més, és un oci barat i flexible per al qual és fàcil trobar tractats, cursos especialitzats o clubs que reunisquen aficionats.
Com a recurs educatiu Encara que fer retallables és una activitat limitada als primers anys d’educació, al Japó, la Xina i els països nòrdics es concep la papiroflèxia com una assignatura interdisciplinar amb altres matèries en cursos més avançats. Està demostrat el seu valor pedagògic per al sentit creatiu i artístic, però també ajuda a la capacitat de concentració i és una bona manera d’exercir la motricitat fina de les mans perquè desenvolupa, entre altres aspectes, la percepció espacial.
La seua aplicació en la salut. Tot i que encara no és usual, la prescripció facultativa de dedicar un temps diari a l’origami per a rehabilitació de traumatismes ossis o d’afeccions tant nervioses com musculars a les mans adquireix una importància creixent. També s’han elogiat els avantatges que té en psiquiatria com a teràpia ocupacional i d’ajuda a la formació de disminuïts psíquics. De fet, persones amb minusvalideses poden ser vertaders artistes plegant paper.
La papiroflèxia no és cosa de xiquets, de gent avorrida ni d’excèntrics orientals. El seu aprenentatge requereix dosis de curiositat i una miqueta d’habilitat manual. Al començament es pot acudir a cursets que ofereixen habitualment clubs de papiroflèxia, per a guanyar adeptes, o societats recreatives, però també es pot optar per l’autoaprenentatge. Si alguna cosa no falta en aquest camp són manuals i pàgines web. Els inicis són fàcils -fer un llacet no requereix molta destresa-, però a mesura que l’afició creix els reptes són cada vegada més complexos, no tan sols per a seguir les instruccions d’una figura, sinó també pel desig d’inventar-ne una de pròpia.
En aquesta disciplina universal hi ha l’avantatge de comptar amb símbols internacionals, fet que facilita la transmissió de models d’uns autors a altres, sense que la diferència d’idioma represente un obstacle. De fet, també té el propi llenguatge: cantó sempre serà cadascuna de les quatre puntes d’un quadrat; el plec, cadascuna de les línies per on es doblega el paper; la marca, la línia que queda en el paper després d’efectuar-hi un plec; el nus, on es tallen dos o més plecs o marques… i així fins a completar un profús glossari de termes específics.
- Utilitzar paper manejable.
- Fer un plegat acurat i pulcre, especialment en els vèrtexs.
- Treballar en una superfície dura i llisa. Això dóna més exactitud.
- L’exactitud s’aconsegueix passant l’ungla del dit polze al llarg del plec.
Els passos següents seran més fàcils.
- L’exactitud millora la qualitat de la figura acabada.
- Seguir acuradament la seqüència de cada model.
- No eliminar passos.
- Posar atenció a cada pas, la seua direcció i l’execució.
- Practicar i pensar com generar noves figures.