En què consisteix el seu ofici?
El productor és la persona que té una idea, sorgida de la lectura d’una novel.la, del visionat d’un curt o senzillament inspirada en una notícia. La vol portar al cine i per a això encarrega a un guionista l’escriptura del relat cinematogràfic i busca un director, que serà qui es responsabilitzarà del rodatge, amb tot el que això implica: no tan sols dirigir, també fer la selecció final dels actors, dels equips, dels exteriors, del muntatge… Aquest primer procés pot estar finançat pel productor i a partir d’aquí, si el projecte continua endavant, tractarà d’obtenir els crèdits bancaris i les col.laboracions de les empreses que vulguen participar en la pel.lícula.
Per què és productor?
El destí de les persones sol estar marcat per un fet accidental. El meu va sorgir en acabar el Batxillerat. Tenia dues opcions: treballar en un banc o un hotel. En contra dels desitjos dels meus pares, jo em vaig inclinar pel segon, i al cap de tres mesos de començar, un productor de cine estranger que vivia a l’hotel on treballava em va convidar a participar en un projecte que va començar sent una oficina xicoteta de representació d’actors. Allò em va agradar, així que me’n vaig anar a Anglaterra a aprendre bé l’anglès, una obligació si volia dedicar-me al cine. Al cap d’un temps, el productor em va cridar per a convidar-me a treballar amb ell i vaig començar com a ajudant. Mentre hi treballava va sorgir l’oportunitat de viatjar a París per a incorporar-me a l’equip de la família Salkind. Aquella va ser la meua Sorbona particular. Vaig tornar i vaig produir Comanche Blanco, amb Joseph Cotten, un western rodat a Madrid. En aquesta sí que vaig ser jo qui va posar els diners, recorrent als meus estalvis i a una indemnització que em van donar per haver sofert un accident de cotxe que vaig tenir a Finlàndia. I així va començar tot.
Contat sembla senzill, però Lolafilms és la productora més important del cine espanyol. Algun secret hi deu haver.
Amb tant de tràfec, té temps de veure un altre cine que no siga el seu?
És part del meu treball. Jo rep entorn de les 120 pel.lícules a l’any que em remeten les tres acadèmies de cine a què pertany: l’americana, l’europea i l’espanyola, i així dispose a casa meua de gairebé tota la producció mundial d’estrenes importants i d’altres que no ho són. A més, assistisc a festivals, on tinc l’oportunitat de veure allò que no m’arriba. També vaig amb els meus fills i els meus nebots a veure estrenes que d’una altra forma no faria. I em deixe guiar per revistes especialitzades de diversos països.
Fa cas dels crítics?
Contràriament al que pensen alguns i a pesar de com són d’arbitraris, solen tenir raó. La seua visió és la d’un públic i serveix com a referència, al marge d’influències o interessos. A més, com en tot, el judici de valor és responsabilitat del lector. Una pel.lícula iraniana pot obtenir molt bones crítiques, ser una obra cinematogràfica important, però les lloances estaran motivades per característiques que res tenen a veure amb una pel.lícula feta per a centres comercials. Aquesta rebrà crítiques negatives quant al seu valor com a obra artística, però no hi ha dubte que complirà la seua comesa d’omplir sales i entretenir un públic que busca pagar-se una diversió així, amb la qual cosa compleix els seus propis valors.
Es tracta de fer cine o d’omplir sales?
No són coses contradictòries. Al cine, només una de cada 10 vegades aconsegueix l’èxit, i nosaltres intentem evitar les altres nou, perquè volem que allò que rodem es veja. Mai he insistit a fer pel.lícules de les anomenades d’autor, encara que he treballat amb Saura, amb Erice, amb Maura i amb Vicente Aranda. Però també he fet pel.lícules molt comercials perquè entenc el cine com una indústria cultural que és un negoci.
I on és la frontera entre el fet cultural i el negoci?
El meu límit és no fer una pel.lícula que considere vergonyosa. De fet, estic orgullós de tot el que he produït. En un 80% em va apassionar el projecte, l’altre 20% van ser pel.lícules per a cobrir una conjuntura o que vaig considerar que al públic li abelliria veure, però que si no haguessen sigut comercials no les hauria fet. En canvi, sí que he fet moltes pel.lícules sabent que no eren comercials.
Un exemple que ens porta a preguntar-nos si el cine és indústria, espectacle o art.
El cine és una indústria, i molt important, que mou molts diners i dóna treball a milers de persones. Hi ha un cine que és art, de fet és el moviment artístic per excel.lència del segle XX. Jugant a imaginar, podríem assegurar que Goya, si hagués viscut al segle passat, hauria estat cineasta. Però no tot el cine és art, encara que sí que tot el cine té una identitat cultural. Pel.lícules dolentes, regulars o bones són una representació simbòlica que neix d’una interpretació particular del món. Per posar un exemple: pel.lícules horroroses dels anys 60 ens ajuden a revisar tota una època, és a dir, són un testimoni del que succeïa, des de com vestien les persones, com es relacionaven, què creien, què no creien…
I això justifica que estiga subvencionat? La pintura també és expressió cultural i en molt pocs casos rep ajuda dels pressupostos.
No crec que el cine s’haja de subvencionar com un factor cultural o una expressió artística, sinó per la seua condició d’indústria, en aquest cas deficitària. Els productes tenen un cost molt gran, i en el cas del cine espanyol, difícil d’amortitzar perquè el seu mercat és molt limitat. Això dels 300 milions de castellanoparlants és una fal.làcia, precisament per la dimensió cultural. No val només a parlar la mateixa llengua, cal compartir una cultura, i sens dubte, la d’Espanya és diferent de l’equatoriana, per exemple. A més, el valor com a mercat de l’Amèrica Llatina és insignificant. Per tant, si el govern considera important que existisca el cine espanyol, igual com pot considerar important l’execució d’autopistes, li ha d’oferir ajudes industrials. Igual que feia amb la premsa, a la qual subvencionava el paper. En definitiva, es pot qüestionar l’interès de l’Estat al cinema, però no el seu paper finançador. Almenys 80 països financen el seu cine, així que el que ocorre aquí no és tan estrany com a vegades es pinta.
Amb el propòsit d’ampliar mercat i per tal d’universalitzar el producte, es discuteix la conveniència de rodar en anglès.
És un debat obert fa ja molt de temps, però només estaria justificat en pel.lícules d’alt pressupost. Amb una pel.lícula més modesta arribaràs al públic que realment et dirigeixes. Decidir a quin dels dos grups pertany un projecte és una decisió clau, en la qual constantment cometem errors. Acabe de fer una pel.lícula basada en la novel.la de Vargas Llosa La Fiesta del Chivo, i l’he rodat en anglès perquè em costava 8 milions d’euros, i qualsevol pel.lícula que coste més de 6 milions és molt difícil d’amortitzar. Però fins que no s’estrene no sabré si he encertat o no.
Per què li sorgeixen els dubtes?
En taquilla funciona el gran espectacle, la comèdia gamberra i la de zombis. Són els gèneres que agraden a la gent que va al cine. Hi ha excepcions, pel.lícules més profundes que triomfen, però tampoc ens pot portar a engany. Per posar un exemple, Solas va ser una pel.lícula que va alçar veus demanant més produccions d’aquest tipus, quan en realitat, al cap de l’any es fan 50 films del tipus de Solas, l’únic fet és que no totes aconsegueixen allò que les fa màgiques i que els permet arribar al gran públic.
Però llavors, l’espectador és tan ximple com el pinten alguns crítics per consumir films de zombis, o és molt llest per aplaudir la màgia quan es produeix?
El gran públic va al cine a entretenir-se, a consumir un producte d’oci. Un altre públic minoritari vol enriquir-se amb allò que veu. Aquest últim, de vegades, veu una pel.lícula de grans magatzems, mentre que els primers mai no veuen una obra artística. Però això passa en tots els ordres. Hi ha qui compra una revista del cor i el qui en tria una de ciència. Hi ha qui va al cine a divertir-se, i el qui hi va a gaudir pensant. Dues postures igual de respectables.