Enfrontar-se al dolor
El dolor no és un bon company de vida. Ni per a aquell que el pateix, ni tampoc per a la resta de la societat, ja que s’ha convertit en un problema greu de salut pública. A més de ser un dels símptomes que més preocupen els pacients, també és un dels motius principals d’incapacitat i d’absentisme laboral, i el seu cost econòmic és molt elevat. Però no ens hem de resignar a viure amb dolor; hi ha maneres de fer-hi front.
A mesura que es compleixen anys, el dolor és més freqüent: entre el 50% i el 80% de la població de més de 65 anys el pateix. També és més comú en el sexe femení: el pateix el 55% de les dones (generalment per problemes com la migranya o la fibromiàlgia), enfront del 45% dels homes (per dolor lumbar).
A més, a Espanya s’estima que el dolor crònic ocasiona un cost de 16.000 milions d’euros anuals, l’equivalent al 2,5 del PIB, segons l’estudi «Situació actual del dolor crònic a Espanya: iniciativa Pain Proposal», publicat el 2014 en la revista de la Societat Espanyola del Dolor (SED).
El 2013, el 18% de la població espanyola (8 milions de persones) patia dolor crònic. En el 60% dels casos, no està tractat de la forma adequada, ni tan sols ben diagnosticat, com ocorre a moltes persones grans amb demència o a aquelles amb malalties mentals que no poden explicar bé els seus símptomes.
El dolor agut dura poc de temps i el seu origen és més fàcil d’identificar. La causa principal és el dolor postoperatori. Segons un estudi de la SED elaborat el 2005, entre un 60% i un 65% dels pacients que se sotmeten a una cirurgia experimenten aquesta mena de dolor.
Quan una persona pateix un dolor insuportable, sol visitar el metge de seguida en cerca d’un alleujament, però no ho fa quan aquest s’allarga en el temps. Un dolor que perduri entre tres i sis mesos es pot considerar crònic i mereix una consulta mèdica, ja que aguantar-lo condueix a la seva cronificació i, en els casos més greus, a una incapacitat que podria haver-se previngut.
La causa principal de dolor crònic al nostre país és el dolor lumbar o musculoesquelètic, com la fibromiàlgia i la fatiga crònica. Els afectats per aquestes malalties tenen uns punts hipersensibles distribuïts per tot el cos que, entre altres símptomes, generen dolors, dificultat per a dormir i pèrdues menstruals doloroses.
Una recerca recent de la SED va constatar que la incidència d’aquests trastorns ha augmentat d’un 1% a un 4% de la població el 2012, en part a causa que es diagnostiquen més i de manera més precoç. A Espanya, els pateixen més de dos milions de persones més grans de 18 anys i, en el 95% dels casos, són dones d’entre 30 i 50 anys. Al dolor musculoesquelètic cal afegir les migranyes o cefalees refractàries (que no cedeixen amb els tractaments habituals) i el dolor oncològic. Se sap que el 80% dels pacients amb càncer en fases avançades pateixen dolor, tot i que es pot controlar millor que el dolor crònic no oncològic perquè es pot saber exactament què el provoca i contrarestar-lo millor. En canvi, el dolor més difús i que té un origen més difícil de localitzar o d’identificar, de vegades és més complicat de tractar.
Moltes persones que conviuen amb el dolor diàriament o amb un dolor molt intens acudeixen al metge en cerca d’alleujament. Com a primera mesura, està bé consultar el metge de família o l’especialista a qui correspongui tractar un dolor en concret: el traumatòleg, en cas de sofrir un dolor lumbar, o el neuròleg, si es pateix de migranyes.
Si el dolor no es resol, el metge de família pot derivar els pacients amb dolor rebel i crònic a alguna de les 184 unitats del dolor que hi ha als hospitals de tot Espanya i on s’aplica un tractament personalitzat per a combatre’l.
Aquestes unitats del dolor estan integrades per professionals de diferents disciplines. El seu objectiu és mitigar el dolor, ja que eliminar-lo del tot no sempre resulta possible, i millorar la qualitat de vida dels pacients. Per a aconseguir-ho, apliquen mètodes farmacològics i no farmacològics.
FONT: Juan Pérez Cajaraville, director de la Unitat del Dolor de la Clínica Universitària de Navarra i membre de la Junta Directiva de la Societat Espanyola del Dolor (SED)
L’automedicació és un hàbit comú i no està exempt de risc. En cas d’automedicar-se contra el dolor i adquirir una especialitat farmacèutica publicitària (EFP) -les que es venen sense recepta- és important consultar el metge.
- No abusar dels analgèsics sense control mèdic ni recórrer al consell d’una altra persona.
- En cas d’un dolor crònic, consultar una unitat del dolor.
- Practicar exercici físic, perquè allibera endorfines i ajuda a reduir el dolor.
- Buscar el benestar psicològic: una bona relació amb la família i la societat també allibera endorfines i modifica el senyal del dolor.
- Els tractaments a llarg termini o durant tota la vida (amb ibuprofèn, naproxèn o un altre antiinflamatori) per a contrarestar el dolor menstrual no han de ser nocius si s’efectuen sota control mèdic.
- Informar el metge de tota mena de substàncies (medicaments, plantes o qualsevol altre producte) que s’utilitzi per a alleujar el dolor, pels seus possibles efectes adversos o per les interaccions amb altres fàrmacs.