Dones invisibles: el biaix de gènere en la medicina que urgeix erradicar

Dones invisibles: el biaix de gènere en la medicina que urgeix erradicar

La salut de dones i homes és diferent i, en canvi, la ciència mèdica va néixer assumint que, amb l’única excepció de la reproducció i el part, els dos sexes biològics són iguals, sense plantejar-se que les malalties es poden presentar amb diferents símptomes o que el tractament i la recuperació de determinades malalties pot ser específic per a cada sexe.

La conseqüència de prendre l’home com a referent de l’ésser humà és un biaix de gènere en el sector sanitari. Segons un estudi elaborat amb les dades de 6,9 milions de danesos, que van ser analitzades en un període de 21 anys (1994-2015), les dones són diagnosticades més tard que els homes en almenys 770 malalties. La diferència mitjana va ser de quatre anys: 2,5 anys més tard que els homes en el cas del càncer i 4,5 anys de mitjana de retard en comparació amb ells en el cas de les malalties metabòliques, com la diabetis.

Carme Valls-Llobet, endocrina que s’ha dedicat tota la vida a estudiar la salut de la dona, explica al seu llibre Dones invisibles que existeix un biaix inconscient entre els professionals que els fa no diagnosticar adequadament patologies en les dones i medicalitzar processos naturals com el part o la menopausa. Per a l’experta, aquesta resistència en la ment dels doctors (homes i dones) a abordar els símptomes diferents que els plantegen les pacients és perquè han interioritzat durant anys d’estudi una ciència que ja va néixer esbiaixada, que mai no ha tingut en compte les diferències biològiques.

Per què hi ha aquestes diferències?

Però més enllà dels genitals, el sexe és en el nostre genoma, en el nostre cervell, en la variabilitat hormonal, en com es distribueix el greix per l’organisme i fins i tot en el funcionament del fetge; per això, per exemple, dones i homes metabolitzem els fàrmacs de manera diferent. Tot i aquesta realitat, els assajos clínics que es fan per comprovar la seguretat i l’eficàcia de tractaments i els fàrmacs s’han fet majoritàriament amb homes i animals mascles. Fins al 1993 es recomanava no incloure les dones en edat fèrtil en aquests assajos, i no va ser fins ben entrada la dècada dels noranta quan van començar a participar pacients de sexe femení en els estudis sobre el risc cardiovascular.

Han passat 30 anys d’aquells primers passos cap a una inclusió de la perspectiva de gènere en la ciència, però encara hi ha molt de camí per recórrer. S’han produït avanços en les recerques –sobretot pel que fa al risc cardiovascular en la dona– que indiquen que anem encaminats a la implantació de la perspectiva de gènere en la medicina, fet que beneficiarà tots dos sexes, ja que també hi ha molts homes infradiagnosticats en patologies que es consideren femenines.

El dolor

Com se sent si ets home o dona i per què el teu metge ho hauria de tenir en compte.

Comprendre la mecànica del dolor entre homes i dones és important, ja que “sentir un dolor” és una de les causes de consulta més grans a tot el món. Avui dia hi ha els mateixos analgèsics per a tota la població adulta, però continuar investigant en la percepció del dolor en homes i dones ajudarà en un futur a tenir fàrmacs específics per a cada sexe. També ajudarà a entendre i a controlar millor el dolor del pacient en consulta.

• Diferents en totes les fases. Segons dades de la Universitat de Stanford (EUA), el gènere afecta totes les fases del dolor, des de la senyalització fins a la percepció, l’expressió i el tractament. Malgrat la creença popular, les dones solen mostrar un llindar més baix –el toleren menys– en tots els tipus de dolor (pressió, calor, fred, estimulació química o elèctrica i isquèmia). Alguns investigadors ho atribueixen només a les diferències biològiques. Uns altres, al fet que les dones i els homes han estat educats per a expressar el dolor de manera diferent, i això pot modificar tant la resposta biològica al dolor com la disposició a aquest. Per a altres científics, la resposta es troba en una combinació dels dos supòsits.
• El dolor crònic. Si un dolor dura més de tres mesos es considera crònic. Aquesta malaltia afecta el 20% de la població adulta, però té més prevalença en les dones. Elles pateixen amb més freqüència la migranya, l’artritis reumatoide i la fibromiàlgia. Els homes, d’altra banda, presenten més cefalees en brots.
• El paper de les hormones. Quan el cos de la dona es troba amb nivells baixos de progesterona i alts d’estradiol, el llindar del dolor s’assembla més al de l’home. Això s’atribueix principalment al fet que uns nivells alts d’estrògens augmenten el nombre de receptors opioides i activen així estats d’analgèsia, és a dir, es percep menys el dolor.
• Com més anys, menys llindar del dolor. L’edat s’associa directament amb una sensibilitat més alta al dolor. Això ens passa a tots, per això anar envellint disminueix la diferència del llindar del dolor entre homes i dones.

Malalties cardiovasculars: una malaltia d’homes... o no

Un dels exemples de biaix de gènere del qual hi ha més evidència és el relacionat amb la malaltia cardiovascular. Durant anys, no només no s’ha conscienciat la dona sobre la necessitat de cuidar-se el cor, sinó que fins i tot quan es presentaven símptomes sospitosos el mateix metge els restava importància. Una falsa creença que forma part de l’imaginari col·lectiu i que està tan arrelada en la societat que, fins i tot les mateixes dones, quan es noten un dolor toràcic fort, han arribat a pensar que estaria provocat per l’ansietat. Però la realitat és que l’estadística anul·la aquesta fal·làcia: a Espanya moren 8.000 dones més a l’any que homes per malaltia cardiovascular. En concret, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2020 van morir més dones que homes per malalties del sistema circulatori (53,32%, comparat amb el 46,67%).

Tant els homes com les dones poden experimentar els símptomes clàssics. En canvi, amb freqüència, les dones poden mostrar senyals més subtils i difícils de reconèixer, com ara dolor abdominal, nàusees, respiració entretallada o cansament. Segons la Societat Espanyola de Cardiologia, després d’un primer infart, la mortalitat és un 20% més alta en les dones.

“Tant en consulta, en urgències o en qualsevol àmbit de l’atenció mèdica, els especialistes necessitem tenir present la probabilitat d’enfrontar-nos a una pacient amb malaltia cardiovascular i que, en un gran nombre de casos, els símptomes poden ser similars als de la població masculina, però en molts altres casos es manifestaran amb característiques diferents. El coneixement d’aquest fet, juntament amb els factors de risc d’aquestes pacients, ens donarà la clau per a analitzar la probabilitat de ser davant d’una malaltia coronària i, a partir d’aquí, aplicar les mesures adequades”, explica la cardiòloga Milagros Pedreira.

Una atenció menys ràpida

Un estudi publicat a la revista American Journal of Emergency Medicine va revelar el 2016 que els temps d’avaluació i tractament en urgències dels pacients que presenten un infart eren diferents segons el sexe del pacient. Les dones esperen set minuts més que els homes en les urgències fins que s’activa el protocol de tractament de l’infart, amb un temps mitjà total d’espera de 25,5 minuts per a elles i 18,5 minuts per a ells. Les recomanacions actuals suggereixen que qualsevol persona que es presenti amb una sospita d’infart ha de ser avaluada en menys de 20 minuts, ja que a mesura que passa el temps hi ha més risc de patir danys irreversibles.

“Les dones solen tenir més edat que els homes quan tenen un infart de miocardi –entre 7 i 10 anys més que ells– i presenten més factors de risc, com la diabetis o la hipertensió, que compliquen l’evolució i empitjoren el pronòstic. Així i tot, també hi ha un grup de dones joves, de menys de 55 anys, amb mortalitat per infart més alta que el mateix grup d’edat masculí. En aquest grup no hi ha una explicació molt clara, però en general un factor comú és un temps de retard superior des del començament dels símptomes fins a la cerca d’atenció”, explica la cardiòloga.

Triguen més a demanar ajuda

Pel que fa a aquest retard, les dones triguen de mitjana uns 37 minuts més que ells a trucar als serveis d’urgència quan tenen un infart, segons un estudi de la Societat Espanyola de Cardiologia.

La cardiòloga Milagros Pedreira assegura que “s’ha comprovat que aquesta pèrdua de temps és determinant en el pronòstic, ja que és fonamental fer una repercussió precoç, un procés per a restaurar al més aviat possible el flux sanguini del miocardi (teixit muscular del cor encarregat de bombar la sang) i que tingui així el mínim dany possible”.

Encara que l’experta també assenyala com a causa d’aquest retard en la cerca d’atenció mèdica la falta de percepció del perill o fins i tot de la possible gravetat per ella mateixa, ja que malgrat que les dones moren més per malalties cardiovasculars que per càncer, no acudeixen amb regularitat a fer-se revisions cardíaques, per això molts cardiòlegs demanen una equiparació amb les campanyes de prevenció que s’han fet amb el càncer de mama.

Per què és important la rehabilitació cardíaca?

Segons la Fundació Espanyola del Cor, els programes de rehabilitació cardíaca tenen la finalitat d’ajudar el pacient i l’entorn a incorporar-se a una vida normal després de patir una malaltia cardíaca. Aquest tractament personalitzat inclou entrenament amb exercicis, suport emocional i educació sobre els canvis en l’estil de vida, i també seguir una dieta saludable i deixar de fumar. Els cardiòlegs expliquen per què és important que les dones participin en aquests programes:

• Les dones moren més de malalties cardiovasculars que els homes. Malgrat això, es remeten un 30% menys a rehabilitació cardíaca.
• Si les dones completen un programa de rehabilitació cardíaca redueixen un 75% la mortalitat a 15 anys.
• Després de la rehabilitació cardíaca, el 80% manté bona adherència a l’exercici independentment de l’atenció de dependents o d’obligacions laborals.

MPOC: la igualtat del tabac

Una malaltia típica d’homes que afecta cada vegada més dones és la Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica (MPOC). Aquesta patologia es caracteritza per una limitació crònica, progressiva i poc reversible al flux aeri. El 2007, l’estudi epidemiològic EPISCAN, dut a terme en una població de 40 a 80 anys a Espanya, va evidenciar una prevalença de l’MPOC del 15,1% en homes i del 5,7% en dones. Una dècada més tard, el 2017, aquest mateix estudi va reflectir una disminució lleu en homes (14,6%) i un augment en dones (9,4%). Una prova que indica que els diagnòstics en les dones s’han incrementat els últims 10 anys.

Javier de Miguel, cap de Pneumologia de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, indica que “malgrat aquestes dades, l’MPOC es considera encara una malaltia d’homes, i això contribueix a un infradiagnòstic més gran en les dones. De fet, el 88,4% de les pacients majors de 40 anys desconeix que té aquesta malaltia, comparat amb el 76% dels homes en aquesta franja d’edat”.

Fumar, la raó principal

Tot i la tendència creixent de dones amb MPOC, al nostre país encara ingressen i moren més homes que dones per aquesta malaltia. No obstant això, segons reflecteixen les dades de països on la població femenina va començar abans amb l’hàbit del tabac –com ara els Estats Units, on la dona va començar a fumar als anys cinquanta–, ens podem fer una idea del que s’acosta (les espanyoles van començar als setanta). Allí ja s’estan produint més ingressos hospitalaris i morts en dones.

És freqüent diagnosticar la dona com a asmàtica, quan en realitat presenta MPOC, sobretot si és jove, ja que el perfil de malalt més comú és el d’homes i d’edat avançada. “També perquè els símptomes són una mica diferents en elles i, tanmateix, les pautes de diagnòstic són les mateixes per als dos sexes: més dispnea (dificultat per a respirar), menys tos, més sibilàncies i més hiperreactivitat (resposta exagerada de la via respiratòria)”, explica l’especialista. Per això, és fonamental estar molt atents a la presència d’altres malalties que solen patir al mateix temps i que no són tan habituals en els homes. “Les dones que pateixen MPOC tenen més prevalença en osteoporosi, ansietat o depressió”, detalla Javier de Miguel.

Les dones, a més, són més susceptibles als efectes nocius del tabac. Les pacients experimenten formes de MPOC més severes i d’inici més precoç que els homes. Això podria estar determinat per factors anatòmics (les vies aèries femenines són més petites) o hormonals (els estrògens poden augmentar l’expressió d’un enzim que està directament involucrat en el metabolisme d’alguns dels components del fum). “També se sap que les nenes experimenten un deteriorament més gran de la funció pulmonar que els nens quan estan exposades al fum del tabac o a la contaminació ambiental”, analitza Javier de Miguel. “Hi ha estudis que indiquen que l’existència d’una història materna de tabaquisme o malalties respiratòries s’associa amb el desenvolupament de formes més precoces i greus de MPOC”, afegeix.

Altres factors que hi afecten

A més del tabac, hi ha altres circumstàncies que podrien afavorir l’aparició d’aquesta malaltia, com la contaminació ambiental, l’exposició laboral a pólvores orgàniques, carbó o metalls pesants i també a tèxtils, llautó, ceràmica o cristalleria. “Un altre factor d’importància creixent seria l’exposició al fum produït per la combustió de la biomassa, que afecta predominantment dones d’àrees rurals que cuinen en ambients poc ventilats amb concentracions de partícules en l’aire per sobre de les recomanacions establertes”, explica el pneumòleg.

Altres malalties respiratòries: asma i càncer de pulmó

Les dones tenen dues vegades més probabilitats que els homes de patir asma. “Aquesta diferència podria estar causada pels efectes de les hormones sexuals en les cèl·lules dels pulmons. En estudis previs s’ha observat que, abans de la pubertat, els nens tenen una taxa d’asma aproximadament 1,5 vegades més alta que les nenes, però aquesta tendència es reverteix després d’aquesta etapa, quan les dones tenen dues vegades més probabilitats de patir asma que els homes. Així continua el patró fins a arribar a la menopausa, i posteriorment comencen a disminuir les taxes d’asma en les dones”, explica el doctor De Miguel.

Incidència que va canviant

Tot i que el càncer de pulmó és més freqüent i causa més morts en homes, el nombre de casos ha anat acostant-se progressivament en els dos sexes. Els últims anys s’ha produït un augment de la incidència en les dones a un ritme del 4%-6% anual i, des de 2003, la mortalitat ha augmentat un 134%. A hores d’ara, és el càncer que causa més mort en les dones (després del de mama i còlon) i, tal com ha anunciat la Societat Europea d’Oncologia, tot i que la mortalitat en homes comença a baixar, encara no s’ha tocat sostre en les dones.

Dins de les malalties respiratòries hi ha altres de menys comunes, però que afecten principalment les dones, com les bronquièctasis (dilatacions en els bronquis que causen infeccions de repetició), el tromboembolisme pulmonar (entre els factors que n’augmenten el risc hi ha el fet d’estar embarassada, haver donat a llum fa poc o prendre anticonceptius), la sarcoïdosi (acumulació de cèl·lules inflamatòries en el pulmó) i la linfangioleiomiomatosi (una malaltia pulmonar minoritària, però que afecta principalment dones de 30 i 40 anys).

Osteoporosi: la gran excepció

El que ens diu la ciència referent a l’osteoporosi és que les dones, arran de la menopausa, pateixen durant alguns anys una pèrdua òssia accelerada, per això si inicialment van partir una massa òssia inferior (en part lligada al fet de no practicar gaire exercici durant la joventut i la vida adulta jove), després de la pèrdua associada a la menopausa, l’os pot tenir una resistència insuficient i fracturar-se amb facilitat. Per contra, sabem que els homes, que constitucionalment tenen més massa òssia, no solen tenir aquest problema, però això no vol dir que no puguin patir osteoporosi.

El fet que aquesta malaltia estigui tan estretament lligada a la menopausa ha provocat que s’infradiagnostiqui en molts homes. Segons dades del Col·legi Americà de Reumatologia, un de cada quatre pacients atesos per fractures causades per l’osteoporosi són homes; tot i això, ells no solen formar part de les proves de detecció (com la de densitat mineral òssia) que es recomanen rutinàriament a les dones, per la qual cosa ni se’ls diagnostica ni se’ls tracta correctament.

Com destaca Eliseo Pascual, professor de Reumatologia en la Universitat Miguel Hernández d’Alacant, “el risc de patir una fractura a partir dels 50 anys és del 53,2% en les dones i del 20,7% en els homes. Així, davant d’un dolor dorsal o lumbar recent en una dona postmenopàusica, especialment si està lligat a un esforç de qualsevol intensitat, la possibilitat immediata que es planteja el metge és que pugui tractar-se d’una fractura vertebral osteoporòtica; en un home, es considerarà menys probable”.

La salut ginecològica: prejudicis i vergonya

El ginecòleg encara fa vergonya. Quatre de cada 10 dones que prenen anticonceptius a Espanya ho fan sense haver visitat el ginecòleg. S’automediquen perquè no volen anar a la consulta i així ho confirma un estudi de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia, que conclou que el 72% de les menors de 20 anys no ha anat mai al ginecòleg, cosa que els experts atribueixen al fet que encara hi ha pors i tabús que els impedeixen fer-ho. Partint que el nervi púdic, que es troba en la vagina, deriva del verb llatí pudere, que significa ‘avergonyir-se’, ja ens podem fer una idea de com tot el que tingui a veure amb la menstruació i la sexualitat femenina està ple de prejudicis.

Part de culpa la té el fet que tot el que està relacionat amb la regla no ha interessat gaire a la ciència. Tal com assenyalen les doctores Ana Belén Espejo, Mª Teresa González, Belén Garrido i Mª Ángeles Álvarez en el manual Perspectiva de gènere en medicina, l’endometriosi és una malaltia que pateixen més de dos milions d’espanyoles i que, tot i que afecta un 10%-15% de la població femenina en edat fèrtil, està visibilitzada escassament. Això condueix al desconeixement i a la falta de recerca sobre una patologia que és molt prevalent i incapacitant.

La solució que s’ha donat a aquesta absència de recerca sobre el dolor menstrual o la menopausa ha estat medicalitzar un trastorn que és natural. Així, durant anys s’ha receptat sense mesura la píndola anticonceptiva en joves per a calmar el dolor i la teràpia hormonal substitutiva per a posar fi als fogots abans de la menopausa i després. Com indiquen les especialistes, “malgrat l’escassa evidència dels beneficis i els riscos que té, entre els anys 1996 i 2000 les vendes de teràpia hormonal substitutiva van augmentar un 42%”. Encara que elevi el risc de càncer de mama i que no aconsegueix demostrar la utilitat en la prevenció de la malaltia cardiovascular, l’Associació Espanyola per a l’Estudi de la Menopausa manté la indicació de teràpia hormonal substitutiva per l’efecte protector contra l’osteoporosi, fins i tot després de la publicació a la revista JAMA dels resultats de l’assaig que n’analitza els riscos i beneficis, on es va explicitar el risc de càncer.

La COVID necessita estudis per sexe

Gairebé des del començament de la pandèmia, les dades de pacients ingressats als hospitals ja parlaven per si soles: ells necessitaven més ventiladors. Els homes desenvolupaven més pneumònies (un 64%) comparat amb el 44% de les dones. En canvi, les dones presentaven més vòmits, marejos, pèrdua de l’olfacte i gust i, en general, més símptomes neurològics. No presentar el problema respiratori també ha fet que es demori el seu diagnòstic i, amb això, el tractament. És cert que, per a les dones, la COVID no ha estat tan greu, han necessitat menys ingressos i menys respiradors, però sí que han patit problemes neurològics, pels quals no han estat tractades i que els deixaran seqüeles. Tot indica que la COVID persistent la patiran més les dones.

Malgrat això, sorprenentment, de la immensa quantitat d’estudis que s’han fet sobre la malaltia, gairebé cap no ha tingut en consideració incloure el sexe com a variable. Així ho confirma un informe publicat a Nature Comunications, on es va analitzar tota la literatura científica sobre la COVID registrada des de gener del 2020 fins al gener de 2021. Un total de 4.420 articles, dels quals només un 4% fa distinció per sexe pel que fa als símptomes de la malaltia, a l’evolució i al tractament.

“No tenir perspectiva de gènere en medicina fa que morin més dones”

María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública. Coordinadora del Grup de Recerca de Salut Pública de la Universitat d’Alacant.

Per reduir la bretxa de gènere en la ciència, la doctora María Teresa Ruiz Cantero aposta per incloure aquest coneixement en els estudis universitaris. Només així els futurs professionals sanitaris podran administrar el tractament més eficaç a cada pacient.

Des dels anys noranta, la catedràtica en Medicina Preventiva i Salut Pública María Teresa Ruiz Cantero ha analitzat la discriminació terapèutica i de diagnòstic que pateixen les dones. Autora del monogràfic Perspectiva de gènere en medicina del 2019, ens explica el risc que suposa per a la salut femenina que el sector sanitari assumeixi que les malalties afecten tots dos sexes amb la mateixa simptomatologia o que els fàrmacs tenen els mateixos efectes secundaris en homes i en dones. Encara que assegura que s’estan veient certs avanços quant a la incorporació de la perspectiva de gènere en el sector mèdic, com ara l’adhesió de cada vegada més dones científiques als grups de recerca sobre malalties cardíaques, per a Ruiz Cantero no n’hi ha prou. En primer lloc, s’ha de continuar apostant per investigar aquestes diferències i, a continuació, incorporar aquest coneixement a les assignatures de les carreres de Ciències de la Salut. Només així els futurs professionals sabran com es pot diagnosticar precoçment, establir estratègies de prevenció i administrar el tractament més eficaç per a cada pacient.

Les dones han estat fora dels assajos clínics durant dècades. Continua sent així? Sí, malauradament. En els assajos clínics s’utilitzen voluntaris per a avaluar la seguretat i l’eficàcia dels medicaments, vacunes, dispositius i altres teràpies, però s’hi inclouen més homes que dones i després s’extrapola el resultat –és a dir, el coneixement científic que sorgeixi de l’assaig– a les dones. El principal problema que té això se centra en l’efectivitat del medicament, ja que es pot veure afectada per la variabilitat hormonal de les dones. Nosaltres tenim una variabilitat hormonal diferent de la dels homes, depenent del cicle menstrual, i la resposta als fàrmacs varia depenent de la quantitat d’estrògens que es trobin en l’organisme en aquest moment.

Si la dona es troba infrarepresentada en aquests estudis, molts dels tractaments mèdics que s’hi apliquen poden ser ineficaços? És clar, aquestes són les conseqüències. Sabem que quan prens un fàrmac, per exemple, un antibiòtic, funciona de manera diferent segons la fase del cicle perquè interactua amb les hormones, per això s’han d’estudiar els dos sexes. Però no es fa o s’hi inclouen mostres molt petites de dones.

Amb quin pretext es produeix aquesta discriminació femenina en els assajos? La raó principal, l’oficial, és que aquests estudis no puguin afectar un fetus potencial. És a dir, evitar que una dona en edat fèrtil que estigui inclosa en l’assaig pugui estar embarassada i no ho sàpiga. Però la realitat o la versió no oficiosa és que, si hi ha dues mostres, una d’homes i una altra de dones, l’assaig es complica i s’encareix. El que jo penso és que hi ha mala ciència.

Què vol dir amb “mala ciència”? Te’n poso un exemple: quan es va comercialitzar la Viagra femenina, va començar a sonar dins de la comunitat científica que la píndola tenia reaccions creuades amb l’alcohol. Per comprovar que efectivament era així es va fer un assaig amb 27 homes i dues dones en la mostra. Això és el que anomeno mala ciència. La idea científica que ha de transcendir és que la mida d’una mostra sempre ha de ser proporcional al tipus de població consumidora; per tant, si es tracta d’un fàrmac que ha de ser per a dones, hauria d’haver-hi més dones en l’assaig, i a l’inrevés. És cert que l’Administració de Medicaments i Aliments dels EUA (FDA) va publicar unes recomanacions el 1994 que instaven a la inclusió de més dones en els assajos clínics, però aquestes recomanacions no s’han estès a la resta del món. Per exemple, l’Agència Europea del Medicament (EMA) no està disposada a fer-ho.

Quin és l’argument que donen per a no fer-ho? L’EMA assegura que ells es basen en unes guies (ICH Guidelines) que detallen que “s’han de fer anàlisis d’aquests assajos clínics estratificats per sexe si hi ha un volum mostral suficient”. El problema és que l’anàlisi per sexe dels resultats es fa en les últimes fases de l’assaig i l’elecció de la mostra de voluntaris ocorre a al començament. Llavors, què passa si la mostra no es prou gran? Per això, les diferències per sexe s’han d’establir des de la hipòtesi de l’estudi i calcular el volum de la mostra per a fer aquesta comparació. Si no s’inclou el nombre suficient de dones al principi, després ja és impossible fer aquesta anàlisi ordenada per sexes.

Canviaria en alguna cosa que hi hagués més dones liderant societats científiques o grups de recerca? No estic segura que aquest sigui el problema. M’he trobat homes investigadors amb molta més sensibilitat de gènere que investigadores. És curiós, però de vegades no es compleix la norma. El més lògic, efectivament, seria que les dones tinguessin molta més perspectiva de gènere, però si no tenen aquesta sensibilitat és per una raó: en la carrera universitària no s’incorpora informació sobre les diferències per sexe de les diferents patologies i les desigualtats de gènere que això pugui comportar. Per tant, fins que en la docència no s’inclogui aquesta perspectiva, és molt difícil que tots els estudiants de Ciències de la Salut puguin aplicar en un futur aquest coneixement.

En el seu cas, quin va ser el detonant que la va fer sensibilitzar-se amb la perspectiva de gènere? El detonant del meu canvi va ser descobrir les dades que mostrava un article publicat el 1991 a The New England Jornal of Medicine sobre el biaix de gènere en l’infart. Les seves conclusions em van deixar tan sorpresa que em van fer dedicar-me a investigar sobre la discriminació en el diagnòstic i en la teràpia entre homes i dones. El que assenyalava aquest treball és que, a igual gravetat i comorbiditat [trastorns associats] en la persona, s’havia detectat que es feia un major esforç diagnòstic i terapèutic en els homes que en les dones. En concret, hi havia una diferència significativa segons el sexe a l’hora de practicar angiografies coronàries –un procediment que s’utilitza per a observar l’estat de les artèries– i, com a conseqüència, les dones tenien més possibilitats de morir d’infart de miocardi si rebien un diagnòstic equivocat. Era la presumpció errònia que homes i dones tenen els mateixos símptomes, el que feia no sospitar de la gravetat en elles. Vaig entendre que calia investigar les diferències entre sexes, perquè sense tenir aquest coneixement és difícil que s’ensenyi a les universitats i que els futurs metges ho tinguin en compte en la pràctica clínica. D’aquell article ja han passat 30 anys i, encara que hem avançat una mica, no podem dir que sigui massa.

Quins passos s’han fet durant aquestes tres dècades? Encara que molt a poc a poc, sí que s’han produït alguns avanços. Per exemple, impulsada per la revista The Lancet, s’ha creat una Comissió per a la Salut Cardiovascular de la Dona. Precisament l’any passat van publicar una revisió de gairebé 600 articles per part de 17 expertes d’11 països diferents que evidenciava com continuava havent-hi biaixos de gènere en el coneixement dels professionals de la salut, en la incorporació de les dones en els assajos clínics i també en l’esforç diagnòstic i terapèutic. D’altra banda, a Brussel·les hi ha un grup de dones que intenta, encara que de moment sense resultats, que l’EMA incorpori la perspectiva de gènere en els estudis clínics. A Espanya, a Catalunya es va crear fa quatre anys una comissió per a incorporar la perspectiva de gènere a totes les carreres universitàries i es va elaborar un marc normatiu que estableix les pautes i recomanacions. Són passos importants, però encara queda molt per fer.

Els pacients també han interioritzat aquest biaix de gènere? És cert que de vegades es llegeixen arguments que aboquen en les dones la responsabilitat del retard diagnòstic. Se sol dir que són més fortes, que aguanten més el dolor, que estan molt ocupades per a anar a consulta… Però, al meu parer, la responsabilitat que això passi és principalment del sector sanitari, que és, en definitiva, el que ha de canviar amb el coneixement científic i transmetre-ho a la pacient. Quan es fan estudis de retard en el diagnòstic, el que es fa normalment és preguntar a la pacient quan van començar els símptomes i quan es va diagnosticar la malaltia. Aquí, la responsabilitat del retard d’aquest diagnòstic podria ser de la pacient, que ha acudit massa tard a la consulta, o del metge, que ha trigat a encertar el diagnòstic. Per fer un estudi precís el que cal preguntar-se és: quan van començar els símptomes i quan va demanar ajuda al metge? I quant de temps ha transcorregut des que va demanar ajuda fins que va ser diagnosticada? D’aquesta manera sabrem si la responsabilitat és del sector sanitari o no.

Hi ha alguna patologia en la qual l’home estigui en desavantatge per aquest biaix de gènere? A més de l’osteoporosi, ells són infradiagnosticats de pedres en la vesícula, un problema més vinculat a les dones. Prova d’aquest retard en el diagnòstic és que a la majoria de les dones els hi extirpen per endoscòpia i a ells amb cirurgia oberta, perquè arriben més greus a l’operació. Introduir la perspectiva de gènere en la medicina no només serà beneficiós per a la dona, sinó també per a l’home.