Dificultat per a cicatritzar ferides
Tallar-se amb un ganivet o caure al parc són accidents molt comuns que solen provocar ferides. En la majoria dels casos, es curen en pocs dies, però el procés de cicatrització d’algunes persones s’allarga i les seves lesions no es tanquen fins que no passen unes setmanes.
En el mateix moment en què es produeix una ferida, l’organisme engega un procés amb l’objectiu de restaurar els teixits. La literatura científica divideix aquest procés en tres etapes:
- Fase inflamatòria: determinades cèl·lules (macròfags) eliminen els bacteris i la brutícia, i s’origina la migració i la multiplicació d’unes altres que actuaran en l’etapa següent.
- Fase proliferativa: començarà al cap de dos o cinc dies d’haver-se produït la lesió. Durant aquest període, es creen vasos sanguinis nous -que aporten l’oxigen i els nutrients necessaris a la zona-, augmenten les fibres de col·lagen -que formen l’estructura- i es constitueix el teixit que reemplaçarà el que ha estat danyat. Una ferida aguda hauria d’estar restituïda abans dels 10 dies.
- Fase de maduració i remodelat: és la més llarga i pot durar fins i tot més d’un any. En aquesta etapa, la fibra de col·lagen utilitzada per a reparar la ferida se substitueix per unes altres que són molt més resistents i els vasos sanguinis que van ser creats per a la seva recuperació també es destrueixen. Aquí, el color de la ferida comença a perdre el to enrogit.
La velocitat i la qualitat de la cicatrització d’una ferida depenen d’aspectes particulars, com els factors genètics i les característiques de la lesió (pèrdua de teixit, característiques de les vores de la lesió, presència de teixit desvitalitzat o edema, grau de brutícia o quantitat de gèrmens). Així, una ferida profunda amb pèrdua de teixit i les vores del qual no ha estat possible aproximar tindrà una evolució més lenta que una ferida de vores netes que s’hagi pogut suturar sense més.
També depèn de la seva localització, ja que la cicatrització és més complicada si es troba sobre articulacions, en zones humides o en aquelles que sofreixen un frec continu, com la planta dels peus.
Així mateix, hi ha altres factors que poden determinar l’evolució d’aquest procés, com detalla el doctor Javier Soldevilla en la “Guia pràctica en l’atenció de les úlceres de la pell”:
- L’edat. A partir dels 25 o 30 anys la pell comença a reduir la seva capacitat de renovació: es produeixen modificacions morfològiques, es perden fibres elàstiques i disminueix la seva vascularització. A més, el procés d’envelliment comporta canvis hormonals, el sistema immunològic -que protegeix enfront de patògens- es va deprimint i es corre més perill de contreure una infecció. De la mateixa manera, a mesura que es compleixen anys, hi ha més possibilitat de desenvolupar una malaltia crònica que té implicació directa en la cicatrització.
- L’estat de nutrició i d’hidratació. L’obesitat i la desnutrició entorpeixen el procés de cicatrització a causa de la falta de vitamines (sobretot A i C), l’anèmia, la hipoproteïnèmia (dèficit d’ingesta de proteïnes encarregades de proporcionar el substrat per a la formació del col·lagen, important per la seva funció estructural), el dèficit de minerals com el zinc (que intervenen en la reparació dels teixits) i la falta d’hidratació (fa que el teixit de la cicatriu sigui més feble). A més, la pell deshidratada és més vulnerable a les agressions externes.
- Patologies concomitants. Sofrir malalties cardiovasculars o respiratòries, al·lèrgies, diabetis o infeccions altera el procés de cicatrització, ja sigui per la mateixa afecció en l’organisme o l’efecte dels fàrmacs utilitzats en el seu tractament.
- El consum de tabac i alcohol. La presa habitual d’aquestes substàncies provoca alteracions en els vasos sanguinis i limita la circulació de la sang cap a totes les capes de la pell, canvis en la coagulació sanguínia o disminució de les cèl·lules directament implicades en la cicatrització.
Abans de curar qualsevol lesió, és imprescindible rentar-se les mans a consciència amb aigua i sabó, sense oblidar eixugar-les de forma minuciosa. Així i tot, mai no s’ha de manipular amb els dits la sang ni el llit d’una ferida.
Qualsevol lesió està contaminada pels microrganismes que hi ha en la pell, però una neteja adequada ajudarà, juntament amb el sistema immunològic de cadascú, que aquests no proliferin i es desenvolupi una infecció.
L’objectiu de la neteja és retirar detritus, com ara restes de terra o cèl·lules mortes, que poden entorpir la cicatrització i afavorir la infecció. Per a la neteja de la ferida n’hi ha prou d’aplicar-hi una solució fisiològica -preferiblement a una temperatura d’entre 32 ºC i 35 ºC- o, si no és possible, aigua potable. Si la ferida està molt bruta, es pot netejar amb aigua i sabó, però cal ser molt acurat en l’esbandida i no deixar-hi cap resta. També es pot fer servir una solució antisèptica que sigui efectiva per a un gran nombre de gèrmens, com la clorhexidina, sempre d’acord amb les indicacions terapèutiques del prospecte. Altres solucions antisèptiques utilitzades (povidona iodada, alcohol o aigua oxigenada) poden provocar efectes adversos en la pell, com ara irritació o reaccions al·lèrgiques importants, a més d’entorpir el procés de cicatrització.
Es pot tapar la lesió amb un apòsit no adherent (hidrocol.loide o escuma de poliuretà), però no es recomana utilitzar cotó, ja que és fàcil que s’adhereixi als teixits i provoqui dolor i sagnat en retirar-lo. A més, si no es treu per complet, les seves restes poden originar una infecció.
Si la ferida és profunda, té objectes incrustats o està molt bruta, no es pot netejar de la forma habitual, presenta una hemorràgia difícil de controlar o està provocada per la mossegada d’algun animal o per materials que poguessin estar contaminats per fongs o bacteris, cal acudir a un centre sanitari perquè la valori un professional sanitari.