Ortorèxia: obsessió malaltissa per menjar sa
L’ortorèxia és un trastorn del comportament alimentari (TCA) definit recentment per metges nord-americans, que es caracteritza per l’obsessió pel menjar sa. El seu nom prové del grec ortho, ‘just’ o ‘recte’, i de rèxia, ‘apetència’. Significa “gana justa o correcta”. Però en realitat s’entén per ortorèxia l’obsessió pel menjar sa, considerant aquesta obsessió com a patològica.
Aquests trastorns relacionats amb l’alimentació són entitats patològiques cada vegada més prevalents i estudiades en les societats industrialitzades. Els possibles mecanismes pels quals un TCA pot instaurar-se són diversos i no sempre es troba una única explicació o motiu pel qual es desenvolupa en un individu. Malgrat això, la pressió mediàtica de la societat, sumada a la vulnerabilitat individual i a situacions d’estrès psicològic són claus per al desenvolupament d’un TCA.
Avui dia, l’ortorèxia no està reconeguda com un trastorn mental definit. Per a diagnosticar una alteració mental a un individu, els especialistes s’ajusten als manuals mèdics, que en l’actualitat cataloguen aquest tipus de malalties i estableixen els criteris diagnòstics de cadascun. El més utilitzat és l’americà “Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders” (DSM).
En canvi, alguns autors opinen que l’ortorèxia consisteix en un trastorn psíquic que podria precedir l’anorèxia nerviosa. Altres especialistes han trobat que una de les poblacions en les quals es detecta més ortorèxia és en la de pacients anorèxics ja recuperats.
Amb tot, segons el DSM-5, aquest tipus de desordre encara no està tipificat, tot i que es podria incloure en el subgrup d’altres trastorns del comportament, com un trastorn restrictiu de la ingesta alimentària.
Molt sovint, aquesta preocupació patològica pel menjar sa fa que les persones acabin restringint la seva alimentació de manera important. Eviten aliments considerats “no sans”, com ara embotits, carns, greixos, pa blanc o brioixeria. Altres vegades no mengen aliments industrials, amb additius o conservants o amb algun ingredient transgènic. Fins i tot, en casos més extrems, descarten les fruites i les verdures si no són ecològiques i fresques.
Tot això pot comportar una restricció alimentària tan gran que suposa una reducció energètica greu, una situació que de vegades pot comprometre l’aportació calòrica que requereix el cos humà i comportar dèficits nutritius importants.
Tot i que encara no existeix un consens científic sobre els criteris diagnòstics d’aquest trastorn psiquiàtric, els símptomes que poden alarmar sobre la seva aparició són els següents:
- Dedicar un gran nombre d’hores al dia (més de tres) a pensar si la seva dieta és sana.
- Preocupar-se més per la qualitat dels aliments que no pel plaer de consumir-los.
- Disminució de la qualitat de vida associada als canvis en l’alimentació.
- Sentiment de culpabilitat si no segueix les seves restriccions dietètiques.
- Planificació excessiva del que es menjarà l’endemà.
- Aïllament social per la seva conducta alimentària.
Així doncs, mentre que en l’anorèxia nerviosa el control dietètic se centra al principi en la quantitat, en l’ortorèxia l’origen de la restricció alimentària és la qualitat alimentària. Malgrat això, en tots dos trastorns el resultat és un control excessiu de l’alimentació que acaba provocant una ingesta insuficient de nutrients.
Així doncs, les conseqüències d’aquest desordre seran similars a les que es pateixen en altres trastorns de la conducta alimentària en què hi ha un component restrictiu de la dieta i, per tant, un risc de desnutrició amb totes les seves seqüeles associades: pèrdua de pes, de massa grassa i de massa muscular, desnutrició, anèmia, mancança de vitamines i minerals, depressió, ansietat i aïllament social.
L’anorèxia nerviosa és un TCA caracteritzat per una por al guany de pes, amb rebuig a mantenir un pes corporal normal i amb una alteració significativa de la percepció de la mida corporal. Normalment, les dones amb anorèxia pateixen també amenorrea (absència de menstruació) a causa de la pèrdua de pes.
La pèrdua de pes s’aconsegueix normalment mitjançant una reducció de la ingesta energètica. Els qui sofreixen aquest trastorn disminueixen la ingesta alimentària d’aliments d’elevada densitat calòrica, i restringeixen la ingesta a uns pocs productes alimentaris. Un altre dels mecanismes pels quals aconsegueixen perdre pes són les purgues alimentàries (vòmits, laxants o diürètics) o un excés d’exercici físic.
Així doncs, l’ortorèxia està altament relacionada amb l’anorèxia. De fet, molts autors opinen que es pot tractar d’un trastorn que precedeixi l’anorèxia o, altres vegades, que romangui en persones que hagin sofert una anorèxia nerviosa.
En cas de sospita de qualsevol tipus de TCA, resulta imprescindible posar-se en mans d’un equip d’especialistes. Aquests trastorns han de ser tractats des de les seves diferents vessants (psicoconductual, mèdica, psiquiàtrica, nutricional) i, segons la gravetat, poden requerir l’ingrés hospitalari o en centres especialitzats. No s’ha de dubtar, per tant, a consultar un especialista si es creu que alguna persona propera pot estar patint aquest trastorn.