El perill de lloar en excés
S’anomena reforç positiu la pràctica d’elogiar i premiar les bones conductes. Per a molts especialistes, és la manera més beneficiosa de criar els fills, ja que, a més de promoure actituds positives, s’alimenta la seva autoestima.
Malgrat això, n’hi ha que detecten riscos si aquesta pràctica es realitza en excés. Aquest tipus de reforç positiu és una arma de doble tall, ja que els menors poden convertir-se en addictes als elogis, poc inclinats a assumir riscos, intolerants a la frustració i dependents de l’aprovació dels altres.
Un estudi elaborat el 2007 als Estats Units va revelar que els alumnes que rebien més elogis es tornaven més poc inclinats a assumir riscos i eren menys tolerants a les frustracions. Aquestes persones desenvolupen una menor tendència a afrontar classes en què no els va tan bé o en què no estan segurs de si tindran èxit per la por de danyar la imatge positiva que els altres han creat d’ells a còpia d’elogiar-los.
Un dels principals especialistes en contra dels elogis als petits és el nord-americà Alfie Kohn, autor de diversos llibres sobre educació i criança. En un dels seus textos més coneguts enumera “Cinc raons per a deixar de dir: molt bé!”:
- Manipular els nens. Les recompenses verbals es poden convertir en una eina perquè l’adult aconsegueixi que el menor faci el que ell vol. És a dir, la conducta elogiada podria beneficiar l’adult i que aquest la persegueixi amb una espècie d’extorsió.
- Crear addictes als elogis. En general, l’objectiu que es persegueix quan es lloa un nen pel seu comportament és augmentar la seva autoestima. En canvi, l’efecte pot ser el contrari: que el petit, en comptes de tenir més confiança en si mateix, sigui cada vegada més dependent dels elogis dels adults. I, en lloc de guanyar seguretat, en perd.
- Treure el plaer. Els elogis poden fer que el nen perdi el plaer i l’orgull de gaudir dels seus assoliments. Quan un adult li diu “molt bé”, l’està jutjant, li està dient com ha de sentir-se i impedeix que el petit ho decideixi per si mateix.
- Reduir l’interès. Afalagar el nen cada vegada que fa alguna cosa o es comporta d’una manera determinada provoca, amb el temps, que el seu objectiu deixi de ser el comportament en si mateix i passi a ser l’elogi. Si això passa, quan la possibilitat de l’elogi desapareix, el menor perd l’interès de seguir fent-ho.
- Disminuir l’acompliment. Diferents estudis han demostrat que els nens elogiats per fer un treball tendeixen a baixar el rendiment en els següents, a diferència dels que no han rebut lloances. Es deu en part a la pèrdua del plaer i de l’interès, però també al fet que els petits elogiats es tornen menys propensos a córrer riscos en el futur per por de perdre les recompenses verbals que han rebut.
Així, tal com explica Joan LeFebvre, professora de la Universitat de Wisconsin (EUA), s’ha d’estimular en comptes d’elogiar. L’estímul assenyala el que el nen ha fet, però li permet avaluar el propi esforç. L’elogi, en canvi, se centra en la mirada i en l’avaluació de l’adult. Els seus resultats s’observen en el curt termini, però resulten perjudicials en períodes de llarga durada.
L’investigador Carol Dweck i altres experts de la Universitat de Stanford (EUA) van elaborar un estudi que va arribar a conclusions reveladores. Van oferir una sèrie de puzles simples a un grup de 400 alumnes d’11 anys. Després de resoldre’ls, cada estudiant va rebre -juntament amb la seva qualificació- una avaluació breu de sis paraules. A una meitat dels nens (grup A) se’ls va elogiar per la seva intel.ligència, mentre que a l’altra meitat (grup B) se’ls va destacar l’esforç realitzat.
Més tard, es va consultar els petits sobre com preferien que fos la següent prova: fàcil o difícil. Entre els nens del grup A, dos terços van triar l’opció fàcil. En el grup B, 9 de cada 10 van triar la difícil. Els primers no volien posar en risc la seva condició d'”intel·ligents”. Els segons, en canvi, volien saber fins on els podia portar el seu treball.
En una tercera fase, es va sotmetre els alumnes a un trencaclosques tan difícil que cap d’ells el va poder superar. Però els del grup B ho van intentar durant més temps i van gaudir més de la tasca sense perdre confiança en si mateixos -com els va ocórrer als del grup A-.
Finalment, se’ls van lliurar uns puzles amb el mateix grau de dificultat que els de la primera prova. En els nens del grup A, el rendiment va caure en un 20%. En els del grup B, es va incrementar en un 30%.
Els resultats van ser tan sorprenents que els investigadors van repetir tres vegades l’experiment amb menors d’altres ciutats i de diferents grups ètnics. En tots els casos, es va concloure que “elogiar la intel·ligència dels nens perjudica la seva motivació i això perjudica el seu rendiment”, segons Dweck.