Sobretaules, quins riscos amaguen per a la salut?

Hi ha diversos factors externs que ens estimulen la gana durant aquestes estones de tertúlia; conèixer-los evitarà que caiguem en la temptació
1 Maig de 2013
Img alimentacion 4 listado

Sobretaules, quins riscos amaguen per a la salut?

/imgs/20130501/sobremesa1.jpg
Ni dolços, ni cafès, ni licors ni pastissos… Cap d’aquestes paraules formen part de la definició que ofereix el diccionari sobre la paraula sobretaula: “Temps que hom resta a taula després de menjar”. Malgrat això, en la nostra ment aquest concepte s’associa a una xerrada tranquil.la davant de la taula després d’haver fet un àpat important. En la majoria de cases espanyoles equival a seguir menjant, però quina és l’explicació de continuar picant tot i estar plens? La regulació de la ingesta d’aliments és un procés neurobiològic molt complex influenciat no tan sols per la disponibilitat de nutrients sinó, també, per diversos factors externs ambientals i psicològics. Una oferta superior de menjar saborós -en particular, d’aliments rics en greix i sucre- altera els senyals de gana i sacietat. El resultat és que es menja més quantitat i augmenta l’apetència pels aliments rics en greixos.

Sobretaules plenes de temptacions

Els experts en l’estudi de la conducta alimentària, des de l’especialitat de Psicologia fins a la de Neurobiologia, assenyalen que la regulació de la ingesta d’aliments és un procés sistematitzat i es controla pels senyals de gana i de sacietat. Estan intervingudes per hormones generades en el cervell (sobretot, en l’hipotàlem) i en els òrgans perifèrics com ara el tracte digestiu i el teixit adipós.

Un dejuni o diverses hores sense menjar generen una situació de deficiència d’energia i, en conseqüència, l’organisme expressa els senyals de gana. En resposta a la ingesta d’aliments s’activen alguns senyals de sacietat. Encara que pot semblar senzill, el procés de regulació de l’apetit és complex. A més de respondre a múltiples mecanismes neurobiològics, hi ha altres factors externs que afecten la conducta alimentària i que influeixen de manera determinant en l’elecció d’aliments i també en la incapacitat de controlar l’impuls de menjar malgrat no tenir gana. Alguns d’aquests són els següents:

  • Estar exposat a estímuls exteriors relacionats amb la gana (com ara veure o sentir l’olor d’un aliment temptador).
  • La proximitat d’una gran varietat d’aliments saborosos.
  • Tenir davant la temptació d’un menjar o d’aliments rics en greixos.

Factors externs que alteren la gana durant la sobretaula

  • /imgs/20130501/sobremesa2.jpg
    Menjar i aliments rics en greix. Oferir un assortiment de pastes (de mantega, de xocolata, amb nata, de crema…) o de varietat de fruites seques (nous, barreja de fruites seques, pistatxos, etc.) és un costum habitual en moltes sobretaules. Se sap que la presència de menjars o d’aliments grassos pertorba l’expressió dels senyals de gana i sacietat. La secreció d’alguns pèptids de la gana (neuropèptid Y, orexines, neuropèptid agouti) es veu alterada després d’un període d’alimentació grassa, i això es reflecteix en un augment de l’apetència pel menjar gras. Al mateix temps, certs senyals de sacietat disminueixen la seva resposta després d’un menjar ric en greixos. Així queda reflectit en una revisió duta a terme per la Secció d’Endocrinologia i Metabolisme de la universitat sueca de Lund. Aquest mecanisme podria explicar les ingestes excessives -tan comunes davant d’un menjar abundant o durant la sobretaula- malgrat no tenir gana i haver menjat en una quantitat superior a les necessitats fisiològiques. El problema és que aquesta conducta mantinguda en el temps pot conduir a patir obesitat i es revela com un factor a l’hora d’entendre el tractament i la gestió d’aquest problema. A més, menjar una quantitat excessiva d’aliments grassos o amb massa proteïna pot conduir a sofrir un episodi d’indigestió.
  • Taula farcida d’aliments saborosos, temptació irresistible. L’accés lliure al menjar saborós en la sobretaula, més si és ric en greixos i sucres, com ara una caixa de bombons, pot conduir a menjar més del que caldria, que en moltes circumstàncies i ambients es caracteritza per la prolongació del menjar, ja que la sensació de sacietat s’anul.la. Hi ha experts que parlen del “fenomen d’adaptació” quan es refereixen al comportament alimentari de menjar sense límit i/o de manera compulsiva. La revisió sueca esmentada informa d’estudis que expliquen aquest comportament. En aquestes circumstàncies, s’inhibeix la sacietat i s’activa el “sistema de recompensa” del cervell que condueix a menjar més quantitat, fins i tot de manera compulsiva, aliments rics en energia. Altres autors expliquen aquesta conducta alimentària des del “fenomen de la resistència”, que s’entén com un deteriorament de la capacitat per a respondre a la ingesta d’aliments a causa que no s’activen els senyals necessaris que condueixen a la sacietat.
  • Veure o olorar un aliment apetitós o que agrada. L’equip de Brian Wansink, expert en conducta alimentària de la Universitat de Cornell, ha descrit en nombrosos estudis la major sensibilitat, en particular de les persones obeses, a estímuls externs com la mida de les racions, la companyia (o l’absència), o el plaer de menjar. També el simple fet de veure o olorar un aliment temptador, unit al menor esforç per a obtenir aquest “capritx”, pot fer augmentar la gana real. Això explica com resulta de difícil resistir-se a la temptació de tastar-ho tot davant d’una sobretaula farcida de dolços o d’aliments abellidors.
  • Més varietat, més apetència. En les diverses recerques sobre comportament alimentari, el doctor Wansink ha comprovat més d’una vegada que exposar l’individu a una major oferta alimentària condueix a menjar més del previst. Encara que es tracti d’aliments semblants, la possibilitat de triar en la sobretaula entre diversitat de dolços (bombons, pastes de te, pastissos…), bocins salats tipus canapès, snacks (patates fregides i similars) o begudes (sucs, refrescs, cervesa, vi, etc.), amb les diferents formes i colors, incita a un consum més gran.