Un servei tan necessari com millorable
Ningú no discuteix la necessitat que tenen els usuaris d’utilitzar cada vegada més el transport públic urbà i de deixar el vehicle privat per a altres coses que no siguin els desplaçaments per la ciutat. Els arguments sobren: es redueix la contaminació atmosfèrica i acústica, disminueix el consum de carburant, millora la circulació a les ciutats i fins i tot la seva pròpia habitabilitat.
Però, tenim un transport públic a l’altura de les exigències dels usuaris d’avui? CONSUMER ha intentat respondre aquesta pregunta, i concretar-la pel que fa a l’autobús urbà, sense que això signifiqui qüestionar la conveniència i necessitat d’aquest sistema de transport ni, molt menys, donar argument a aquells que recorren en excés al cotxe privat per dins de la ciutat. Tècnics d’aquesta revista han analitzat el servei que dóna l’autobús urbà a Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Màlaga, Saragossa, Sant Sebastià, Cadis, la Corunya, Vitòria, Pamplona, Múrcia i Logronyo, a partir de l’observació in situ de 140 línies de bus, que representen el 26% del total de les que hi havia a les 13 ciutats. I es va sol·licitar informació als responsables del servei en cada ajuntament. La prova es va dur a terme els dies 5, 8 i 9 de setembre (divendres, dilluns i dimarts), en dues franges horàries, de 10 a 14 hores i de 16 a 20 hores. La primera conclusió és que l’autobús urbà és un servei tan convenient com millorable. Només el de Madrid ha aprovat (i sobradament) l’examen global de CONSUMER, mentre que 9 ciutats l’han suspès. Pamplona, València i Vitòria han obtingut un “regular”. I només 68 de les 140 línies estudiades han superat l’examen.
La gran assignatura pendent de l’autobús urbà és l’accessibilitat per a discapacitats. S’ha analitzat l’adaptació per a persones que es desplacen en cadira de rodes, per a invidents i sords: únicament aproven els autobusos de Vitòria, Madrid i València.
El millor és allò relacionat amb els instants previs d’agafar l’autobús: les marquesines (conservació i netedat, l’existència d’un banc per a asseure-s’hi i d’informació sobre horaris i trajectes) i la puntualitat de l’autobús quan arriba a les parades. Les qualificacions són bones; amb l’excepció de Pamplona, Bilbao i València, que només obtenen un “regular” .
Tot el que té a veure amb el viatge i el confort i la seguretat de l’autobús, ha obtingut qualificacions mediocres, i algunes vegades negatives: només han aprovat les línies d’autobús de Madrid (molt bé) i Pamplona (acceptable). El pitjor va ser la conducció: l’escàs respecte a les normes de circulació, el costum d’arrencar el vehicle abans que els passatgers hagin aconseguit asseure-s’hi o s’hagin agafat si viatgen drets, la conducció brusca amb frenades o accelerades excessives i amb sacsejades en les corbes; i, també, els hàbits d’obrir les portes abans d’aturar el vehicle i de posar-lo una altra vegada en marxa abans de tancar les portes.
Abans de pujar a l'autobús...
Quan una persona arriba a la parada, agraeix que l’informin de les línies que hi arriben, de les seves rutes i de la freqüència, perquè li permet saber quina és la línia que ha d’agafar, on ha de baixar i quant de temps haurà d’esperar fins que arribi l’autobús. La situació respecte d’aquest fet és bona, però millorable: en el 6% de les parades no hi havia informació sobre la ruta de les línies i en el 8% no n’hi havia sobre la seva freqüència.
D’altra banda, l’existència d’una marquesina per a protegir-se de la pluja o del sol, i dotada d’un banc per a asseure-s’hi, fa més suportable l’espera. Aquestes marquesines es van trobar en el 82% de les parades, i totes disposaven d’un banc. La pitjor situació es va anotar a la Corunya (marquesina en només dues de les vuit parades analitzades) i Vitòria (en dues de les set estudiades). L’estat de conservació i netedat de les marquesines va ser, en general, bo.
Una altra qüestió essencial en la qualitat de servei de l’autobús urbà és la puntualitat. S’ha considerat acceptable que l’autobús arribi fins a tres minuts abans del que es preveu i fins a cinc minuts després, perquè la variabilitat de les condicions del trànsit urbà exigeix a l’usuari una certa adaptació a aquesta circumstància. Els autobusos són prou puntuals: només van fallar el 20% de les línies, i cap ciutat suspèn, abundant la qualificació d'”excel·lent”, si bé els autobusos de Madrid, Barcelona, Sant Sebastià, Vitòria i Pamplona només obtenen un “regular” en puntualitat, degut en la major part dels casos a retards importants però poc freqüents.
Algunes parades de Vitòria, Bilbao, Màlaga, Múrcia, la Corunya, Madrid i Saragossa disposen d’una pantalla que per mitjà de GPS avisa l’usuari del temps que falta per a l’arribada de l’autobús següent. Tot un avanç tecnològic.
Quan puja a l’autobús, el client ha de pagar el trajecte. Per a fer-ho (llevat que tingui un bo o una targeta específics), recorrerà a la cartera i en pagarà l’import en efectiu. Però els autobusos només accepten imports inferiors a una quantitat concreta, la “fracció màxima”. És una mesura que aporta seguretat i rapidesa i, per això, està assumida, però no per aquest fet resulta menys incòmoda per a l’usuari. S’ha d’exigir que, almenys, disposi d’informació ben visible respecte d’això per a evitar sorpreses desagradables al viatger no habitual. Doncs bé, en la meitat dels casos no es va veure -ni en la marquesina ni dins de l’autobús- cap cartell que informés de la quantitat màxima admesa. Que, per cert, varia molt: entre els 5 euros (Vitòria, Cadis, Saragossa, la Corunya, Múrcia, Màlaga i Madrid) i els 20 euros de Pamplona, Sant Sebastià i Barcelona.
Si el conductor no disposa de canvi suficient per a donar-lo quan l’usuari li dóna la fracció màxima, ha d’expendre un rebut per l’import que deu a l’usuari i que canviarà en les oficines de l’empresa.
Però la prova pràctica demostra que no sempre s’admet al viatger que, fracció màxima en mà, tracta de pujar a l’autobús. Això ha succeït només en el 14 % dels casos, però en el 80% dels autobusos de Sant Sebastià, el 40% dels barcelonins i el 30% dels bilbaïns el conductor es va mostrar disposat a deixar en terra a l’usuari.
La conducció de l'autobús
Una vegada iniciat el viatge, la comoditat de l’usuari durant el trajecte està en bona mesura en mans del conductor o la conductora de l’autobús. Es va observar si l’autobús s’apropava adequadament a la vorera per què hi pugessin o en baixessin els passatgers. S’ha diferenciat entre els autobusos que no s’apropessin a la vorera per la presència de vehicles estacionats en la parada, i aquells que ho fan sense cap motiu justificat.
Un de cada tres conductors no es van apropar de forma adequada a la vorera, i un de cada deu no podia adduir cap raó que ho justifiqués.
El pitjor comportament respecte d’aquest fet es va anotar en els autobusos de Bilbao i Múrcia. També és exigible que l’autobús iniciï la marxa només quan es tanquen les portes i quan tots els viatgers s’hagin ubicat als seus llocs, asseguts, o drets convenientment agafats. Perquè també en això es pot millorar: en un de cada cinc casos, l’autobús va iniciar la marxa abans de tancar les portes i en una proporció semblant de casos ho van fer sense que els usuaris acabessin d’acomodar-se. El primer és un hàbit freqüent a Saragossa, Vitòria, Bilbao i Sant Sebastià, i el segon a Vitòria, Logronyo, Pamplona , la Corunya i Barcelona. A la resta de les ciutats, el comportament dels conductors respecte d’aquest fet va ser prudent i correcte.
Es va comprovar, així mateix, si els conductors efectuaven maniobres massa brusques o frenades i accelerades excessives, que podrien propiciar una caiguda dels que viatgen drets i la incomoditat dels que ho fan asseguts. La prova va revelar que quasi en un de cada cinc trajectes la conducció va ser excessivament brusca. La pitjor qualificació va correspondre als autobusos de Saragossa, la Corunya, Múrcia, Logronyo, Bilbao i Barcelona. I la conducció més moderada i amable amb l’usuari es va veure en els de Pamplona, Sant Sebastià i Madrid. El respecte als senyals de circulació, per la seva banda, manté una relació estreta amb la conducció brusca. Així, moltes de les línies d’autobús en què menys es respectaven els senyals de circulació destacaven també en la brusquedat de la conducció.
Encara que pugui sorprendre, saltar-se semàfors en vermell, accelerar quan es troben en ambrat, no respectar els passos de zebra quan hi ha vianants intentant creuar i altres diverses irregularitats, no són estranyes en els autobusos urbans. Les dades ho demostren: en un de cada cinc viatges es va anotar incompliment d’aquests i d’altres aspectes de la normativa de circulació.
Els conductors menys respectuosos amb les normes de circulació es van veure a Vitòria (en el 57% dels casos, incomplien reiteradament un o diversos aspectes de la norma), Bilbao (el 50%), Barcelona (el 40%), Múrcia (el 33%), Saragossa (el 30%) i la Corunya (el 25%). En els autobusos de Madrid, València, Pamplona i Cadis el respecte als senyals va ser pràcticament absolut.
D’altra banda, els autobusos urbans no han de superar els 50 km/hora dins de la ciutat. En la majoria de les ciutats es respecta aquesta norma, però a Vitòria el 43% dels autobusos van superar aquesta velocitat en diverses ocasions i el mateix va ocórrer en un de cada tres de Múrcia.
La prohibició de parlar amb el conductor és deguda al fet que pot despistar-lo i reduir així la seguretat dels passatgers i fins i tot de la circulació en general. No obstant això, encara hi ha passatgers i conductors escassament conscienciats sobre aquest fet. Això es va comprovar en més del 20% dels autobusos estudiats a Bilbao, Logronyo, la Corunya i Pamplona. A més, amb freqüència, la persona que parlava amb el conductor era un altre treballador de l’empresa de l’autobús.
Després del viatge, el que cal fer és abandonar l’autobús. S’ha comprovat si s’espera, en una mesura elemental de seguretat, que l’autobús s’aturi per complet per a l’obertura de portes. Doncs bé, el 13% dels conductors va obrir les portes almenys alguna vegada quan l’autobús no estava encara aturat.
La informació més útil, una vegada dins de l’autobús, és la de quina és la pròxima parada. Hi van destacar positivament els autobusos de Bilbao, Madrid i Saragossa: a la capital biscaïna, la totalitat dels autobusos avisava de la pròxima parada, mentre que en les altres dues ciutats ho feien un 90%. Després d’aquests apareixen Vitòria i València amb percentatges pròxims al 70%, i Màlaga (33%). En la resta, la informació respecte d’aquest fet era nul·la.
Una altra qüestió és la comoditat i la seguretat. Es va comprovar la correcta indicació de les finestretes que s’han de trencar en cas d’emergència, així com l’existència de martells o dispositius a l’efecte, i la seva ubicació. En quasi sis de cada deu autobusos no hi havia prou martells i en un de cada tres, no se’n va veure cap. Destaquen negativament els autobusos de Vitòria i Sant Sebastià, ja que no es van observar martells en cap bus. I, positivament, els de Múrcia, per tenir-ne en tots els estudiats.
En un mitjà de transport de masses avui dia és necessari tenir un sistema de calefacció i d’aire condicionat adequats. Tots tenen calefacció, però no aire condicionat. Disposen d’aire condicionat tots els autobusos de Màlaga i València, més del 90% dels de Barcelona i Logronyo, quasi la meitat dels de Bilbao i Sant Sebastià, i un terç dels de Vitòria i Pamplona. En la resta de ciutats, o bé no tenen aire condicionat o bé els responsables del servei no han facilitat aquesta informació.
L’estat de conservació i netedat de l’interior dels vehicles deixava a desitjar en un de cada tres autobusos. La major proporció d’autobusos bruts o mal cuidats es va veure a València, Màlaga, la Corunya, Logronyo i Vitòria. Van destacar els de Madrid: en tots els autobusos l’estat de conservació i netedat era excel·lent. També és important que els seients es trobin en bon estat. En general, estaven bé, i encara que se’n van observar alguns amb brutícia, la major part de les deficiències eren seients trencats o cremats. Els usuaris que sembla que cuiden menys els seients dels autobusos són els de Vitòria (14% en mal estat i un altre 14% només acceptable), els de la Corunya (63% en un estat només acceptable) i els de Màlaga (8% en mal estat, i 42% només acceptable).
Discapacitats, marginats en l'autobús
Només els autobusos de Vitòria (molt bé) i els de València i Madrid (ambdós, bé) van superar aquestes proves d’accessibilitat, mentre que totes les altres ciutats van obtenir una qualificació de “molt malament”, fonamentalment per l’oblit de les necessitats dels usuaris invidents i sords.
Tres de cada deu autobusos no disposaven de rampa per a les cadires de rodes i amb els ancoratges necessaris per a la seva subjecció a l’interior, la qual cosa significa que els usuaris que en necessiten per a desplaçar-se no poden accedir-hi. De totes maneres, més de la meitat de les ciutats superen amb nota l’adaptació d’aquests usuaris especials. L’apartat consistia en tres variables: existència de rampa, llocs específics a l’interior de l’autobús i, en ells, d’ancoratges per a les cadires de rodes. A Vitòria, Múrcia i Logronyo n’hi havia en tots els autobusos, a Madrid en el 95%, a Barcelona en el 85%, en el 80% en Sant Sebastià, i en tres de cada quatre a Màlaga. La resta de ciutats presenta dades des del 60% de València fins al 0% dels estudiats en la Corunya.
Quant als invidents i sords, els autobusos adaptats no arriben ni tan sols a la meitat. Per als primers, els autobusos han de tenir un sistema acústic d’avís, a més de dispositius perquè s’orientin en l’autobús. Tan sols els de Vitòria i València aproven en aquesta variable. A Sant Sebastià, el 10% dels analitzats disposaven d’aquest avís sonor. En la resta de ciutats, els autobusos no tenien cap dispositiu per als invidents.
I no és millor l’adaptació per als usuaris que no poden sentir els avisos de megafonia, perquè es requeriria un cartell o un altre element visible que informés de la pròxima parada. Que es va trobar a faltar en tots els autobusos de Cadis, Pamplona, la Corunya, Sant Sebastià, Múrcia, Logronyo i Barcelona. A València el 67% dels autobusos en tenien, a Vitòria el tenien el 71%; a Saragossa el 90%, a Madrid el 95%. I a Bilbao n’oferien tots els estudiats.