Els científics són, en el nostre país, poc reconeguts socialment. Vostè, sense anar més lluny, admet que la gran atenció mediàtica que rep la seva figura es deu més al fet de ser dona que els seus treballs com a investigadora. Com es definiria a si mateixa?
Sóc una persona senzilla, molt treballadora i a qui agrada fer les coses bé. Aquestes tres qualitats, unides al suport incondicional del meu marit i a les ensenyances inicials de Severo Ochoa, em van servir per a aprendre i, amb gran esforç, vaig aconseguir dur a terme la meva carrera.
És ja un tòpic que la ciència ens anuncia un futur millor. En l’actualitat, en quins fets se sustenta aquesta expectativa?
En aquest moment, amb el descobriment del genoma humà tenim moltes possibilitats de determinar l’origen, les causes, de les malalties relacionades amb la genètica. Estem vivint una nova etapa de la ciència mèdica. Molts dels avanços d’aquest segle estaran centrats a analitzar genèticament l’ésser humà i a relacionar aquests coneixements amb les malalties per a poder determinar així quin tractament preventiu i curatiu convé per a cada una.
Parlar d’enginyeria genètica suscita molt de respecte. Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política, advocava en aquesta revista perquè l’ètica estigués present en tot el procés del desenvolupament científic, i no només en el resultat final. Des de l’altre costat de la barrera, quina és la seva postura?
Una altra polèmica en boca de tothom és la dels aliments transgènics.
Una vegada més, s’evidencia la falta de coneixement de la societat en general i dels qui la informen en particular. Les plantes transgèniques no són res més que plantes normals a les quals s’ha incorporat un gen que confereix a les llavors propietats que els permeten adaptar-se a entorns enemics o sobreviure en condicions perverses. És indiscutible que aquestes millores converteixen els transgènics en una cosa bona, ja que qui se’n beneficia directament és la humanitat. En la Terra hi ha un percentatge de sòl cultivable que és limitat; per mitjà de les plantes transgèniques es pot ampliar aquest sòl i convertir en fèrtils terres molt salines o àrides, a fi d’alimentar milions de persones. Tampoc no seria sobrer recordar que la millora genètica de les plantes és un fet que s’ha dut a terme al llarg de segles: la diferència és que abans es tardava anys a modificar una planta i ara es tarda dies.
En línia amb aquest debat sorgeix la necessitat, urgent en opinió d’alguns, de separar la mercantilització de la investigació. ¿Quan un resultat científic és patrimoni de la humanitat o un producte comercial de l’empresa que patrocina la investigació o que n’adquireix la patent?
Posem-ne un exemple. En l’estudi i el descobriment del genoma humà va haver-hi un consorci públic que en va determinar la seqüència. Ho va aconseguir abans que la companyia privada que també perseguia aquest objectiu. El resultat de la investigació, segons el meu parer, tenia un marcat caràcter de patrimoni de la humanitat. I no tan sols per principis ètics, sinó perquè científicament es tractava de descobrir una cosa que ja existia, que no tenia un propietari. Al contrari, el que sí que és patentable són els desenvolupaments que les companyies poden obtenir a partir del seu coneixement. Les empreses farmacèutiques inverteixen molts diners i molt de temps en investigació. El dubte apareix quan es produeixen desigualtats, i no avenços qualitatius. Els fàrmacs contra la sida no arriben a Àfrica i en aquest continent el virus està matant la meitat de la població. Els països desenvolupats haurien de conscienciar-se i d’adoptar mesures perquè aquests medicaments essencials fossin assequibles per a la població dels països pobres que els necessiten amb tanta urgència.
Els investigadors espanyols porten dècades queixant-se de l’escassetat d’ajudes públiques per a la ciència i els més prometedors, fins i tot els més eminents i consolidats, s’han vist obligats a emigrar a països més receptius, sempre els més desenvolupats del món. Quines mesures haurien d’adoptar-se perquè aquest capital intel·lectual i aquesta producció científica es quedessin dins de les nostres fronteres?
El primer és obvi: cal invertir més en investigació. El pressupost espanyol ens col·loca en els darrers llocs de la Unió Europea, on de mitjana es gasta un 2% del PIB (producte interior brut), mentre que a Espanya estem en el 0,9%. Si no hi ha més inversió, els investigadors que viatgen a l’estranger, sobretot els joves que hi van a fer una tesi doctoral, tenen difícil la tornada. Els contractes Ramón y Cajal estan alleujant aquesta diàspora, però només donen entrada a grups de treball ja formats, i no preveuen el suport a treballs independents perquè falten tant laboratoris com infraestructura.
En canvi, cada any que passa es consolida més la convicció que el futur econòmic del nostre país passa ineludiblement per augmentar, i molt, la inversió en R+D (recerca i desenvolupament).
Jo aniria més lluny. Un país sense recerca és un país sense desenvolupament, ja que és la investigació bàsica la que origina el desenvolupament. Les seves metes són impredictibles, no saps per on aniran, però sí que podem estar segurs que oferirà resultats. Potser aquests seran pràctics per si mateixos o aconseguiran aprofundir en el coneixement científic. Ochoa advocava per l’emoció de descobrir, d’arribar a un pla de coneixement en què ningú no havia estat abans. Això t’omple de satisfacció, i si a més els coneixements porten a alguna aplicació, encara millor.
Quina ha sigut la utilitat de les seves investigacions sobre el fago Phi-29?
Aquest és un virus que infecta el Bacillus subtilis, un bacteri no patogen utilitzat en biotecnologia. Quan el virus infecta aquest bacteri el destrueix, però no produeix problemes en altres organismes. El meu treball s’ha centrat en els mecanismes de duplicació del seu material genètic de forma fidel i sense deixar possibilitat d’error, i controlar després aquesta expressió. El Phi-29 és simple i fàcil de manipular; té només vint gens, en comparació amb els 100.000 que hi ha en el genoma humà. D’altra banda, la proteïna que hem estudiat en aquest virus existeix de forma semblant en altres virus que causen malalties, com la poliomelitis o l’hepatitis B. Els nostres descobriments ens han portat a descobrir que la proteïna, que replica el Denaviral, té unes propietats fantàstiques des del punt de vista biotecnològic. Aquesta polimenasa està patentada i l’està comercialitzant una companyia americana amb rendiments molt interessants, ja que serveix per a amplificar l’ADN.
Això és manipulació genètica?
No. És amplificar l’ADN per a després seqüenciar-lo i determinar malalties, o aplicar-lo a estudis forenses. Es tracta d’una anàlisi genètica, però no de manipulació.
Aconseguit el propòsit després de tants anys d’esforç, arriba la necessitat de descansar?
Seguiré en la meua professió, no vull penjar la bata blanca. Dirigeixo un grup de 16 persones. En el laboratori continuem estudiant el fago i s’hi fan tesis doctorals. Per cert, comentàvem que la meva condició de dona científica era una particularitat. Ara ocorre el contrari, i la majoria dels investigadors són dones. La raó? M’aventuraria a dir que els homes busquen resultats més immediats en la seva vida. Quan un doctorand o un alumne, ja sigui home o dona, sol·licita desenvolupar la tesi doctoral en el laboratori, l’enfronto a la seriosa reflexió de si està disposat o disposada a dedicar-s’hi al 100%; si no és així, no val la pena que ho intenti. La recerca científica és massa sacrificada.
I què fa una científica en la RAE?
Abans de la meva presa de possessió, que va tenir lloc el 4 de juny d’enguany, assistia com a vocal a una comissió de vocabulari on es discuteixen i defineixen els termes científics, els que sorgeixen i els que s’adapten d’altres llengües, sobretot de l’anglesa. Cal traduir-los el millor que es pugui i definir-ne el concepte. Ocupar una butaca en l’Academia de la Lengua va ser conseqüència d’una activitat que ja duia a cap.
A més de divertir-se amb el treball, amb què més ho fa?
M’agraden molt la música i l’art. Busco les ocasions per a anar a concerts i visitar exposicions. Quan era més jove jugava al tenis, però ara em conformo d’animar els tenistes des de la butaca. El cine? M’agrada, però no la ciència ficció; no puc creure-me-la, està molt lluny de ser ciència. Per a evadir-me de la realitat m’agrada més la ficció.