Substàncies químiques que ens poden posar malats

PFAS. Substàncies químiques que ens poden posar malats

La història de les substàncies perfluoroalquilades i polifluoroalquilades (PFAS, per les sigles en anglès) transcorre amb el mantra d’altres grans fites científiques: “Tot gran poder comporta una gran responsabilitat”. Els PFAS o “químics eterns” formen una família de prop de 5.000 compostos orgànics, amb una cadena d’àtoms de carboni que es troben parcialment o totalment fluorats i amb unes propietats increïbles: persistents i gairebé impossibles de degradar al medi ambient, resistents a l’oli i a l’aigua i amb revestiments molt duradors.

Aquests compostos van suposar un gran avanç als anys quaranta, ja que van permetre aplicacions industrials i de consum: des de les grans factories del sector aeronàutic i militar fins a la indústria automotriu, la construcció, l’electrònica, els sistemes ignífugs (la seva capacitat per a apagar el foc va donar lloc a les escumes contra incendis i a la roba ignífuga), passant pel revestiment de tefló de les paelles, els envasos de cartó i plàstic per a aliments, els cosmètics o les propietats antitaques d’alguns teixits.

Indestructibles i tòxics.

Els PFAS van resultar ser substàncies gairebé indestructibles. Però quin és el cost inesperat d’aquestes substàncies? La toxicitat. Des dels anys noranta s’investiga els efectes adversos que tenen, tant per a la salut humana com per al medi ambient, per la persistència biològica de PFAS com l’àcid perfluorooctanoic (PFOA) i l’àcid perfluorooctà sulfònic (PFOS), que triguen anys a eliminar-se de l’organisme. El Conveni d’Estocolm sobre Contaminants Orgànics Persistents (COP) del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), signat per cent vint països el 2001, va començar a prohibir i a limitar la fabricació i l’ús de cinc-centes d’aquestes substàncies. Encara queden, però, molts compostos per legislar i restringir si es demostra que són perillosos per a la salut, encara que sigui a llarg termini.

Els efectes en la salut humana.

Entre el 2005 i el 2013 es van publicar les primeres conclusions sobre la contaminació de l’aigua des dels anys cinquanta per PFAS a la Vall d’Ohio (EUA), amb seqüeles com la colitis ulcerosa, malalties de la tiroides, síndrome de l’ovari poliquístic, càncer testicular, de mama i de ronyó, diabetis de tipus 2 i colesterol alt. En una metaanàlisi recent, publicada el 2022 a la revista Exposure&Health, s’insisteix en els efectes nocius que té per a la salut d’adults i de menors, que es veien exposats als PFAS des de l’embaràs (a través de l’úter) amb conseqüències com baix pes en néixer, parts prematurs i més propensió a les infeccions.

“No només estem exposats als PFAS, sinó també al cadmi, a bifenils policlorats, a ftalats i a molts més compostos. Encara més, la barreja de tots plegats pot incrementar les taxes de càncer en alguns sectors de la població, com ara els joves. Els últims anys s’observa un increment de les taxes de càncer infantil i juvenil. Això és una dada objectiva. En alguns estudis recents s’ha relacionat l’exposició a determinades substàncies químiques amb la disrupció endocrina o amb efectes sobre el sistema immunitari, com ara la reducció de l’eficàcia de les vacunes en infants. Cal tenir en compte que l’exposició a substàncies químiques sol provocar efectes a llarg termini, encara que no siguin aguts, tret de zones puntuals que tenen una contaminació elevada”, assenyala Argelia Castaño, toxicòloga i professora d’investigació del Centre Nacional de Sanitat Ambiental de l’Institut de Salut Carles III. Castañer va dirigir el projecte pioner Bioambient.es, el primer –i únic fins ara– estudi epidemiològic transversal d’àmbit nacional, que el 2013 va monitorar l’exposició de la població adulta espanyola a aquests compostos. En aquest estudi es va radiografiar la presència en l’orina, cabells, sang i sèrum sanguini de metalls pesants i gran part de les substàncies incloses en el Conveni d’Estocolm. L’estudi va concloure que la població espanyola presenta patrons d’exposició similars a la resta d’Europa, però inferiors als detectats a Austràlia, Canadà i els Estats Units.

Els punts crítics a Europa.

Una altra investigació, dirigida pel diari francès Le Monde el 2023 i titulada The Forever Pollution Project, va assenyalar 23.000 punts europeus on s’ha detectat contaminació per PFAS a l’aigua o al sòl i més de 21.500 localitzacions de “presumpta contaminació”, com poden ser centres de tractament de residus, bases militars i aeroports on s’hagin fet servir escumes contra incendis. Tot i que el 2007 va entrar en vigor a la UE el Reglament REACH (Registre, avaluació, autorització i restricció de substàncies i barreges químiques) per controlar la fabricació i l’ús de compostos químics, la restricció dels PFAS continua sent un procés lent i difícil.

“Els estudis demostren que tota la població europea està exposada a PFAS, però no totes aquestes substàncies són igual de perilloses i depèn de la quantitat, la combinació o el temps d’exposició a altes concentracions”, apunta Castañer. “Totes les regulacions es tramiten per mitjà de la Comissió Europea i abans de prohibir hem de classificar. Per exemple, els ftalats no estaven classificats com a disruptors endocrins fins que Dinamarca va prendre la iniciativa de classificar-los així, després de demostrar aquest efecte en estudis amb mares i fills. És un procés lent, però, per arribar a la legislació, primer necessitem més estudis”, analitza Castañer.

Destruir el que és indestructible.

Mentre s’aconsegueix reduir l’ús d’aquests compostos químics, una altra línia d’investigació busca la manera de destruir el que aparentment és indestructible. Ana María Urtiaga, directora del Departament d’Enginyeries Química i Biomolecular de la Universitat de Cantàbria, fa més de deu anys que investiga les possibilitats tècniques per a eliminar aquestes substàncies de l’aigua, entre altres línies de treball. El seu departament ha dissenyat un equipament experimental que permet separar els PFAS mitjançant membranes i la destrucció posterior per mitjà de tecnologies electroquímiques.

“El que investiguem és el tractament d’aigües contaminades amb PFAS, sigui subterrània, procedent d’estacions depuradores d’aigües residuals o efluents industrials de la fabricació i ús de productes perfluorats”, explica Urtiaga. Entre les solucions innovadores destaquen les tecnologies de separació mitjançant membranes de nanofiltració i osmosi inversa, que permeten el pas de l’aigua neta, mentre es reté un 99% de PFOA i PFOS. “Què passa amb aquestes tecnologies? Que els PFAS no es destrueixen: és com en la dessalació d’aigua de mar, l’aigua passa per osmosi inversa, però la part on queda el retingut està més concentrada en sals i contaminants. L’aigua filtrada es pot destinar al consum humà i al reg, però l’aigua que ha quedat retinguda no s’hauria de tornar al medi natural que volem descontaminar. Des d’un punt de vista de produir aigua potable sense PFAS és possible, però no elimina el problema íntegrament perquè genera un residu amb PFAS”, descriu la investigadora, que en l’actualitat se centra en el desenvolupament de l’intercanvi iònic per a eliminar PFAS de l’aigua potable.

Convertir-los en altres substàncies.

I aquí entra en joc la segona part del seu treball: com es podrien convertir en substàncies innòcues. La solució que proposa el seu equip passa per tecnologies que generen condicions oxidants que converteixen el residu amb PFAS en CO2 (a nivells ínfims que no impactarien en el canvi climàtic) i fluor; en definitiva, en substàncies innòcues en les baixes concentracions resultants. “Quanta concentració de PFAS és perillosa per a la salut? Realment no se sap, i és una qüestió amb una recerca internacional intensa. S’intenta legislar el mínim possible com a forma de prevenció, però el que sí que sabem és que la font principal d’assimilació per l’ésser humà dels PFAS és el menjar i l’aigua potable. Per a evitar el contacte amb aquests compostos, hem d’evitar sigui com sigui que es trobin en l’aigua potable i el menjar. I continuarem treballant en aquesta línia”, assenyala Urtiaga.

Què queda per fer.

El gener de 2023, cinc estats europeus –Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, Noruega i Suècia– van plantejar a l’Agència Europea de Substàncies Químiques (ECHA) que inclogués en el seu reglament la prohibició de fabricar, comercialitzar i fer ús de les substàncies perfluoroalquilades en totes les aplicacions no essencials: envasos, cosmètics o roba. Un comitè científic s’encarregarà d’avaluar la proposta que valorarà la Comissió Europea els pròxims anys.

Mentrestant, els aliments i l’aigua, considerats les fonts d’accés principals dels PFAS a l’organisme, estan regulats per normatives europees. “L’aigua al nostre país, gràcies a les normatives i la vigilància, realment no està als nivells de contaminació per PFAS que han pogut patir altres països com els Estats Units. En teoria, si es compleixen els controls, l’aigua s’hauria de mantenir en uns nivells que ofereixen seguretat”, puntualitza Castañer.

I els estudis continuen. El novembre de 2022 es va publicar al BOE la creació de la Comissió Interministerial de Biomonitorització Humana per posar en marxa la realització d’estudis periòdics i saber exactament el nivell d’exposició dels espanyols a diferents tipus de substàncies químiques. “Quan surti l’estudi i demanem la col·laboració ciutadana, necessitarem la participació de milers de persones per a saber exactament el nivell d’exposició que hi tenen els espanyols”, demana Castanyer.

Mentrestant, els consumidors podem prendre mesures d’autoprotecció, revisant les etiquetes dels productes i descartant els tèxtils, cosmètics i estris que continguin PFAS. Amb aquesta finalitat, l’Institut de Reducció en l’Ús de Tòxics (TURI, per les sigles en anglès) de la Universitat de Massachusetts (EUA) ha publicat una guia per a reconèixer alguns productes que poden contenir PFAS. Segons les indicacions, és probable que portin aquests compostos la roba i el calçat que són resistents a les taques o impermeables. També els cosmètics que contenen perfluor en la llista d’ingredients o maquillatges identificats com a “duradors” o “resistents a l’aigua”. Finalment, gairebé tots els estris de cuina antiadherents porten aquestes substàncies; per tant, recomanen buscar els que tenen esmalt de silicona.